«No hi ha falsetà que no sàpiga cantar la Gresca»

Als anys 50 del segle passat, el ball de la jota havia pràcticament desaparegut de Falset. Més de 30 anys després, a finals dels 80, Lídia de Mena, que aleshores era la directora de l’Esbart Sant Gregori, es proposava «treballar més amb repertoris locals». Aquí va començar tot un treball de recerca i investigació amb la gent més gran de la població. Avui, la jota ja torna a ser «un signe molt important d’identitat i no hi ha falsetà que, com a mínim, la sàpiga cantar», assegura De Mena.

Es creu que la jota va arribar a Falset al segle XIX, el moment de màxima expansió i popularitat d’aquesta dansa. Tot i això, no es troba la primera referència escrita fins a l’any 1902, en uns manuscrits de mossèn Dalmau, on parla del Ball de Coques i diu que «te de particular que lo ball reglamentari es la jota».

Lídia de Mena explica que «l’arribada del nou règim polític ens va aportar moltes ganes de sentir-nos identificats amb aspectes que ens definissin». El 1987 va començar la recerca i l’element clau que va permetre la recuperació d’aquesta dansa va ser «la troballa d’una partitura d‘una jota titulada ‘La Gresca’». A partir d’aquí, es va fer la reconstrucció del ball i «es va presentar en societat el 1988 amb uns tallers organitzats per l’Esbart Sant Gregori i la Banda Vila de Falset», comenta. Des de llavors, «la cosa ja ha funcionat sola», assegura, «i qui més qui menys la sap ballar, cantar i fins i tot tocar».

A més de l’Encamisada, quan es balla durant l’ofertori de la missa, la data clau de la jota és el 15 d’agost, dia central de la Festa Major en honor de Santa Maria Assumpta. Aquesta jornada acull la celebració del Ball de Coques. Durant aquest acte popular, «les pubilles obren el ball amb els membres del consistori puntejant la Gresca», recorda De Mena. Al llarg del ball se n’interpreten d’altres i, per tancar la celebració, torna a sonar la jota més típica de Falset.

El mes de març de 2020, l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 ho va paralitzar tot. Aquell any encara es va poder ballar, però a l’Encamisada. De Mena es mostra confiada i assegura que «la jota té un bon estat de salut, malgrat la pandèmia». Explica que s’han realitzat diferents iniciatives per tal que continuï present en les manifestacions festives i culturals de Falset, «com en el temps de confinament, que des dels altaveus es feien concerts vermuts als balcons i la darrera peça que sonava era la Gresca».

Aquesta darrera Festa Major d’estiu es va celebrar un «simulacre de Ball de Coques» en format concert, on es van poder veure, a l’escenari, membres de l’Associació Cultural La Clavellinera ballant la jota. Lídia de Mena, que ocupa el càrrec de presidenta de l’entitat, creu que «no hem deixat caure el testimoni, però evidentment no és el mateix».

Des d’aquesta entitat consideren que la jota no perilla perquè ja està totalment integrada i recuperada. «Per als falsetans té una càrrega d’emocions i un reconeixement cultural dins la nostra comunitat», afirma, «i fins i tot la ballen els gegants, que han inclòs la Gresca com a peça del seu repertori».

La Clavellinera

Lídia de Mena és l’actual presidenta de l’Associació Cultural La Clavellinera. L’entitat va néixer al mateix temps que es recuperava la dansa de la jota. «El nostre territori natural és el Priorat, però els trets culturals sempre ens aboquen a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre», comenta. «Compartim molt més que veïnatge» i això els ha fet treballar-hi en la recerca i dinamització.

Un dels exemples «més reeixits» és el de Riba-roja d’Ebre, on també van aconseguir la recuperació de la jota. De Mena, però, explica que «no tots els intents de recuperació tenen èxit i a vegades s’organitzen els tallers, però la cosa no acaba de quallar».

Per reforçar i crear un vincle de la jota catalana, el passat mes de maig van organitzar la segona edició d’un congrés que va aplegar gent d’arreu dels territoris de parla catalana. «Els objectius d’aquest congrés eren posar en comú les noves publicacions, treballs de dinamització i, en definitiva, reunir-nos persones que compartim aquest fet cultural», explica De Mena.