Más de Sociedad

«A l’escola, la diversitat no ha de ser una diferència»

L’ensenyament és la seva vocació. Durant vint-i-tres anys va ser directora a l’Escola Alberich i Casas i la seva obsessió era que «tots els alumnes se sentissin iguals, fos quina fos la seva motxilla personal»

SÍLVIA FORNÓS

Whatsapp
«A l’escola, la diversitat no ha de ser una diferència»

«A l’escola, la diversitat no ha de ser una diferència»

Maria Teresa Vallverdú (Reus, 1954) va viure durant vint anys amb la seva família a la Selva del Camp. Després de casar-se, l’any 1975 se’n va anar cap a Reus. Té dos fills, dos néts i una neta. Professionalment s’ha dedicat al món de l’ensenyament, els primers anys a l’Escola General Prim. Després, durant vint-i-tres anys va exercir com a directora a l’Escola Dr. Alberich i Casas. Jubilada des de l’any 2014, ha seguit com a voluntària al mateix centre educatiu, així com a l’Escola La Vitxeta i puntualment a l’escola de Mont-ral. De la seva idea d’escola, defensa que «l’educació dels nens i de les nenes no és una feina només dels centres, sinó que és de tota la ciutat».

Des de sempre ha tingut vocació per l’ensenyament?

Sempre m’ha agradat. D’ençà que era petita ja posava les nines assegudes i els hi feia classe, amb la diferència que eren de molt bon tractar (riu).

Primer va ser mestra i després directora. Les responsabilitats són diferents.

Cert. La feina de direcció és molt dura, de moltes hores i molta intensitat, però també és molt agraïda. Per exemple, a l’Escola Dr. Alberich i Casas el Consell Escolar, a diferència del que deia la llei, no era consultiu, sinó decisori i executiu. Això suposava molta implicació de les famílies i molta feina a fer entre tota la comunitat educativa.

El menys gratificant és la gestió?

He passat per moments molt durs perquè quan un vol innovar o tenir més recursos, s’ha de ‘barallar’ amb les autoritats. He hagut de fer molts viatges a Barcelona, però no m’ha fet mai mandra, ja que ho feia per l’escola. Hi ha hagut èpoques dures davant de problemes seriosos, sobretot davant d’alumnes amb dificultats greus, que tenien unes necessitats i que no sabíem com les podíem resoldre.

Quan assumeix la direcció quin repte es proposa?

Que tots els nens i nenes tinguessin èxit perquè molts d’ells eren fills i filles de famílies immigrants d’altres llocs d’Espanya.

Quins records té dels seus primers anys com a directora?

Que tot estava per fer. Vaig tenir la sort d’estar envoltada de persones amb moltes ganes de treballar i amb moltes idees, per poder tirar endavant el projecte que tenia d’escola. Estic molt orgullosa que l’escola sigui capdavantera en innovació.

Quin és aquest projecte?

Que l’escola ha de ser un espai on tota la comunitat educativa assisteix per aprendre, des dels mestres fins als alumnes, passant per les famílies i tots els treballadors i treballadores del centre. A més a més, l’educació dels nens i de les nenes no és una feina només de l’escola, sinó que és de tota la ciutat. Com diu un proverbi africà, per educar un infant fa falta tota la tribu. Volia que l’escola fos un centre de dinamització del barri Immaculada.

Com el centre educatiu ha transformat al barri Immaculada?

L’escola ha transformat al barri i el barri ha transformat l’escola. Des de sempre, l’associació de veïns s’hi va implicar i col·laborava en tot. Teníem molta relació. A més, el barri sempre ha estimat l’escola, ja que van ser els veïns qui la van reclamar i per això les famílies han participat activament en la gestió del centre, a més de col·laborar en totes les tasques.

Les famílies del barri se sentien de Reus?

En aquella època, la gent del barri no se sentia de Reus, perquè l’avinguda Països Catalans era un descampat i un barranc separava el barri de la ciutat. Per això, un altre dels objectius va ser que se sentissin de Reus.

L’escola té la màgia que un cop els alumnes travessen la porta les desigualtats queden a l’altra banda.

Per a mi era una obsessió que a l’escola tothom se sentís igual, ja que a la motxilla cada nen hi porta el que hi porta. L’escola ha de procurar que la diversitat no sigui diferència. Per això, vam promoure l’ús de la bata i del xandall, perquè cap alumne es veiés diferent, fos quina fos la seva situació familiar.

Està jubilada, però segueix col·laborant com a voluntària a l’escola.

Mentre vius, cada dia aprens coses noves i diferents. Abans de la jubilació, i quan era directora, arribava a l’escola a les vuit del matí i de vegades no marxava fins a les vuit del vespre, per mi era escola, escola i escola. Quan et jubiles i ets voluntària tens més tranquil·litat.

Amb quin aprenentatge es queda dels alumnes?

Amb la il·lusió d’aprendre de molts, i amb l’exercici mental i físic que entre tots hem fet per superar els reptes. És important saber estar a l’altura de cada alumne i empatitzar.

Durant quatre anys va compaginar la feina a l’escola amb les responsabilitats com a regidora de l’Ajuntament de Reus.

Després de concórrer a les llistes d’ICV en diferents comicis, l’any 2003 vaig anar de número 2 i vaig entrar a l’Ajuntament de Reus com a regidora de Solidaritat i Cooperació i Polítiques per la Igualtat. Fins a l’any 2007 vaig compaginar la vida política amb la feina de l’escola. He de reconèixer que va ser molt esgotador, perquè amb mitja jornada i mitja jornada, les matemàtiques no sortien.

En aquella època l’activitat pública era molt intensa.

En aquell moment es feien moltes activitats, des de xerrades fins a projeccions de pel·lícules, passant per tertúlies, presentacions, esdeveniments solidaris, etc. Per això, tinc molts bons records. També vaig presidir l’empresa Aigües de Reus i vam posar en funcionament les campanyes d’estalvi d’aigua. Va ser una època de molta feina, vist amb la distància que dóna el temps.

Com a regidora va donar suport a la creació del Casal de Dones.

Primer es va ubicar en un pis del carrer Santa Teresa, mentre es projectava la millora del barri del Carme a través del Pla de Barris. En aquest sentit, es va pensar que el Casal de Dones definitiu havia d’ocupar un espai simbòlic com són els Antics Rentadors, que per les dones d’abans eren el lloc de socialització, on sentir-se lliures, ser creatives, etc. Per això, el Casal de Dones havia de ser un espai de debat, d’impuls d’activitats i de formació.

Ha complert aquesta funció?

En aquest moment penso que està infrautilitzat i que s’hauria de recuperar la filosofia amb la qual es va impulsar, com un espai de desenvolupament personal per a les dones.

El 2007 va deixar de ser regidora.

A la política en actiu o en una institució, una persona com a màxim hi hauria de ser vuit anys perquè a partir de llavors hi és per estar-s’hi, ja que el poder fa sentir a moltes persones que són algú.

Temas

  • Maria Teresa Vallverdú
  • Educación
  • Selva del Camp
  • Escola General Prim
  • ’Escola La Vitxeta
  • escola de Mont-ral
  • Escola Alberich i Casas

Comentarios

Lea También