El problema dels refugiats, versió 1937

Acusar els refugiats de paràsits és una brama que no és nova. Ja se sentia fa molts anys i aquí mateix. Avui, com ahir, l’acollida dels afganesos que fugen del règim talibà tornarà a posar a prova el grau d’humanisme i solidaritat dels països i ciutats d’Europa i despertarà les controvèrsies habituals de cada crisi migratòria. Reus ja té una llarga experiència en acollir víctimes de catàstrofes humanitàries i compta amb iniciatives públiques i privades per ajudar els homes i dones que han hagut de deixar-ho tot per escapar de la intolerància. Però tampoc mai ha estat aliena a l’altra cara d’aquest fenomen.

Sempre és bo fer memòria dels temps en què érem nosaltres els qui patíem els estralls de la guerra i el drama de l’èxode. La rebuda d’expatriats en un país on dècades abans n’havien sortit centenars de milers a conseqüència de la guerra civil, la dictadura i la misèria de la postguerra, segurament va incentivar l’aparició d’estudis sobre els refugiats a casa nostra entre 1936 i 1939. Treballs de referència com els dels historiadors Jordi Piqué, Joan Serrallonga, Julio Clavijo o Miquel Martorell ens permeten conèixer la magnitud de la tragèdia en una Catalunya on, al moment més àlgid, es calcula que una quarta part de la població la constituïen persones desplaçades pel conflicte.

Tensions

En un context de creixents penúries, les tensions van aflorar. Les queixes sobre els suposats privilegis dels refugiats n’eren bona mostra. Les memòries del llibertari reusenc Alfons Martorell són il·lustratives. Primer, relata que «Reus, com a ciutat d’acollida, va rebre sense arrufar el nas els germans castellans, bascos, aragonesos i murcians».

Un clima de solidaritat que va anar canviant. «Es van produir uns fets deplorables, a causa de l’acumulació de refugiats. Es generava un cert caos, que aviat va empitjorar perquè hi havia refugiats que van aprofitar les moltes consideracions que se’ls tenien per comportar-se com a colonitzadors. Trobaven que la solidaritat que se’ls oferia era poca. Amb aquest conjunt de viciosos, feia l’efecte que havia arribat una invasió estrangera». Martorell ho defineix com «descontentament general i una atmosfera de segregació racial entre ciutadans del mateix Estat».

Així doncs, no és d’estranyar que el Diari de Reus, convertit en portaveu unitari de les forces polítiques antifeixistes, dediqués la portada del 20 d’octubre de 1937 a «El problema dels refugiats». La situació a la ciutat es devia haver deteriorat seriosament quan l’editorialista escriu que «convertir els refugiats en paràsits creiem que no és el sistema més apropiat». Com a alternativa, defensa que «qui per la seva edat i condicions físiques estigui capacitat per treballar, cal aprofitar-lo».

La postura del diari és que «els refugiats han de ser ocupats a la producció i en els diferents quefers de la vida ciutadana d’acord amb les seves possibilitats físiques. I el seu treball, naturalment, ha de ser remunerat en igual forma que els altres obrers». També propugna «l’adaptació professional de la dona» per tal que «malgrat les contínues exigències de la mobilització de noves promocions de camarades per ingressar a l’Exèrcit, no mancarien braços ni a la ciutat ni al camp».

La producció bèl·lica i el treball en general havia de ser la recepta perquè «els refugiats vagin perdent una mica la seva condició de recollits». I també la manera de complir amb «l’obligació moral ineludible que tots tenim d’evitar la formació d’una casta inferior». Amb tot plegat, «resoldríem la situació econòmica molt difícil que es troben la majoria, els dignificaríem, puix que els seria possible fer la vida normal dels ciutadans». Més que per les solucions que apunta, el text és interessant pels problemes que deixa entreveure.

Sabem que el mes anterior a la publicació d’aquest article el nombre de refugiats acollit a Reus havia arribat a les 2.139 persones, en un moment de mancança creixent de queviures. I que a mitjan 1938, el Baix Camp allotjava 1.137 nens refugiats de fins a catorze anys, que eren alimentats mitjançant el projecte de les cantines infantils –les de Reus, Riudoms i la Selva del Camp atenien un total de 383 infants–. Aquesta iniciativa va ser possible gràcies als subministraments i els donatius de dues organitzacions: el Comitè d’ajuda suïssa als nens d’Espanya i el Servei Internacional dels Amics Quàquers

Tant de bo avui sapiguem estar a l’altura d’aquelles i altres associacions humanitàries que van mobilitzar-se quan la guerra i les persecucions les patíem aquí.