En defensa del sifó

El sifó és la beguda d’aigua carbonatada que no podia faltar a cap bar, ja que el vermut tenia un sabor genial amb les bombolles del sifó. El sifó, que data del 1832, es pot anomenar de més maneres però la més popular és la que fa referència a la forma del mecanisme per treure l’aigua i al tap aixeta de l’ampolla.

Encara que l’invent del sifó s’atribueix a John Matew, forces anys abans William Brow havia creat l’aigua amb gas embotellada, el 1741. Poc es podria pensar John Matew que aquell invent serviria per a la cuina o per fer refrescos. Recordo que el sifó era en la meva primera època una beguda de risc d’explosió, ja que les ampolles eren de vidre, sense més protecció. Antigament els sifons duien un protector metàl·lic i malgrat tenir un vidre força gruixut algun cop esclataven, i això era un perill. Després ja van aparèixer els sifons amb protectors de plàstic, però els envasos eren molt cars. Quan la gent venia al bar a comprar sifó portava un envàs buit. A vegades els clients et demanaven l’envàs i alguns cops es perdia. Tot això fins que va sortir el sifó a envàs perdut i el tema es va solucionar. Actualment conviuen els de vidre amb els de plàstic a envàs perdut.

Recordo els vermuts de Casa Boada en l’època de la joventut, amb olives farcides, patates xips i escopinyes d’un pot gran que ens servia el senyor Gabriel Mas Guardiola, que tenia les millors conserves de l’època. També hi havia les tapes que la Pilar Cabré Budí feia a la cuina: tripa, xoriços, seitons, anxoves fetes a casa, popets, calamars, musclos i més coses segons l’època. Tot es feia segons preus i èpoques de mercat. En tot això mai hi faltava el sifó i el vermut. Tot fet a casa!

El gran mestre de la cocteleria i amic meu, el senyor Pedro Chicote, adorava el sifó i la seva beguda predilecta era el vi negre amb sifó. El sifó li donava vida en forma de bombolles i alhora reduïa el grau d’alcohol.

A la Bocacalle hi havia la Bodega Soriano, on era típic aturar-s’hi a fer un vermut amb olives i sifó que ells mateixos et posaven, ja que si deixaven el sifó la gent se l’anava bevent fresquet, i això era el malson dels bars econòmics. La Bodega Soriano, més coneguda com «La Tecleta» ja que la propietària original es deia Tecla Soriano Romeu. Quan es va retirar va cedir el negoci a la Pilar Soriano López, sa mare de la Conxita i el Jordi Rovira. La gent quan demanava sifó no l’acostumava a pagar. Avui molts bars posen el vermut sense sifó.

La veritat és que a aquest aperitiu el sifó li cau bé. També se li posa llimona, olives... El sifó dona vida i desperta el vermut, servit fresc i sense glaçons per evitar l’aigua.

A totes les ciutats hi havia fàbriques de sifons, inclús molts pobles tenien una petita fàbrica que abastia es poblacions properes. A més s’acostumaven a fer gasoses boníssimes, amb aquells taps de porcellana amb una grapa i envàs que havies de tornar. També hi va arribar a haver una quantitat important de refrescos de llimona, taronja o maduixa que han anat desapareixent. Avui gairebé tots els refrescos són de grans marques, però lo de proximitat no hauria de desaparèixer. A algunes d’aquestes empreses finalment els va anar més bé la tasca de distribució de begudes. El cas és que les begudes amb gas carbònic s’han convertit en habituals. Hi ha a qui els ajuden a fer millor la digestió. Pensem en que abans algunes aigües es comercialitzaven com a minero-medecinals, el que vol dir que era acceptat que fos quelcom bo per a la salut. Avui no tothom opina el mateix, hi ha qui diu que les bombolles engreixen, d’altres que van bé pel colesterol, però no es preocupin: amb o sense gas, l’aigua no els matarà. L’aigua que mata és la del mar, on cada any hi moren moltes persones ofegades. Cal ser prudents.

El sifó era el llevataques de l’època. Quan anaves a algun restaurant i et tacaves, tiraves una mica de sifó i ho assecaves amb el tovalló. Avui els restaurants ja tenen un pot màgic en forma d’esprai, i amb un raspallat posterior la taca desapareix. D’altra banda la guerra del sifó era la guerra de l’estiu. Calia utilitzar un paraigües a mode de protecció i a l’altra mà brandar un sifó. I l’altre participant el mateix. Era divertit i molts cops s’anomenava un àrbitre improvisat. Perdia la persona que acabava més mullada. Xalaves i era barat. Ara que tenim sifons que no ofereixen perill seria bo que a les festes d’estiu els xiquets a qui els agrada mullar-se poguessin jugar-hi.

No oblidem aquestes bombolles que li donen un tot alegre a les begudes i que evoquen tants records. Com el sifó de pobre, que eren els litines, uns sobres amb uns «polvos» que abocavem en una ampolla buida de gasosa i després de posar-hi aigua tapàvem, remenàvem bé i teníem una beguda carbònica, amb gas, que es bevia sola o amb vi. A les festes s’hi bevia cava, sobretot a les celebracions importants. També hi havia un vi amb gas afegit, el vi gasificat, que ja no es veu enlloc.