Quan passaven els orguenets

Recordo que fins a finals del segle XX acostumava a passar pels carrers de Tarragona un carret amb una petita cavalleria. Quan passava per Casa Boada acostumava a fer una parada i fonda. El meu pare, que va ser músic, els respectava molt i els hi acostumava a donar un porró de vi i alguna cosa per menjar mentre tocaven. I per a la cavalleria els hi treia una ferrada d’aigua. Quan tocaven un donava voltes al manubri de l’orguenet i la resta de la família que l’acompanyava passava el platet. Els tocadors d’orguenet es consideraven músics, malgrat tocar un instrument en el que l’únic que cal fer és donar voltes a la maneta. Antigament animaven berbenes. A Madrid fins fa poc encara existia una casa que en llogava per a festes.

Els orguenets es basaven en un cilindre metàl·lic amb pues i en cada rodet tenien entre sis a deu peces: chotis, La paloma, vals... Mai vaig escoltar cap sardana en un orguenet, i això que alguns es fabricaven a Barcelona, la casa Casali era un dels fabricants. Els orguenets de carrer els acostumaven a tocar persones de raça gitana, i amb el «salero» que li posàven aconseguien el menjar per a tota la família, una cavalleria i molts també portaven un mico que els servia per demanar i fer una mica de gràcia als xiquets. Eren persones amb ànima d’artistes. Recordo que un m’explicava amb passió que segons qui feia anar el manubri l’orguenet sonava millor o pitjor. Així que també hi havia virtuosos del manubri.

Veure aquell espectacle era una forma de veure un país amb les seves penalitats donant una nota de la seva manera de ser. Crec que ara als músics de carrer alguns ajuntaments els hi posen pegues, d’altres han entès que és una bona manera de dinamitzar zones comercials. Jo crec que la música acústica, pel seu volum, no molesta.

Jo soc una mica d’abans i sento enyor d’aquestes persones que anaven caminant sota el sol d’estiu i el fred de l’hivern per tal de guanyar-se la vida i poder menjar. També n’hi havia d’altres que anaven amb una cabra i una trompeta. Ja no se’n veuen. Sobretot les persones grans i els nens s’aturaven a observar-los. Avui necessitarien tramitar prèviament un permís, la burocràcia tampoc ajuda. Jo penso que aquestes persones no molesten i són una mica l’alegria del dia.

L’orguenet va ser un gran invent ja que permetia dur la música a alguns llocs on no es podien permetre pagar una orquestra, però van tenir mala sort ja que van sortir els tocadiscos i van anar millorant en so i en potència. També hi havia els acordionistes, que feien el ball, amb un músic que anava en moto o bicicleta i l’acordió, en alguns hi havia el piano i el músic no havia de portar l’instrument. L’acordió és un instrument de vent produït per una inxa, és transportable i el pot tocar una sola persona, però hi ha una diferència important amb l’orguenet: cal ser músic de veritat i per tant haver estudiat i practicat. No és una capsa de música preparada. L’acordió, amb els seus diferents tipus, és capaç d’animar festes amb un pressupost mòdic. És un instrument que sempre em recorda a les golondrines i les góndoles, on se’l podia sentit sovint. El món no es va aturar i l’any 1888 es va inventar el gramòfon que va superar el fonògraf, que era un cilindre. La tècnica es va anar perfeccionant i durant el segle passat va arribar al punt màxim gràcies a l’electrònica. Em venen al cap les modestes festes amenitzades per una disco-mòbil. Veurem que ens depara el futur i com ens divertirem, però és bo recordar el passat i veure com els nostres avantpassats sempre es van divertir, i la música sempre hi va ser present. El cinema era mut i s’havia de llegir, però de fons escoltàvem el piano o un orguenet. La tecnologia fa que podem veure i escoltar pel·lícules amb gran qualitat, mai ho hauríem pogut ni somiar.

El jovent abans celebrava els «guateques», on s’hi cantava, ballava i bevia. Eren en cases particulars, però sobretot en locals, i van tenir força èxit els cinquanta i seixanta. Cadascú portava alguna cosa i el diumenge en una hora determinada es feia la trobada. Els tocadiscos no eren de massa potència i no es molestava el veïnat. Això sí, el local calia deixar-lo net en acabar ja que si no els pares ja no el tornaven a deixar. De més voltatge també hi havia les bacanals i les orgies, però jo ja no n’he vist cap. Els «guateques» van anar desapareixent ja que tothom tenia cotxe i la dèria era anar a Salou o a les discoteques de Tarragona. La Lauria tenia molt d’èxit ja que era dins de Tarragona i s’hi podia anar a peu. A Tarragona vull destacar algunes sales de festes, una al carrer Sant Francesc, Maxims, i l’altra a la plaça Ponent, Oasis. El Maxims era d’un senyor de Reus que es deia Gimeno, va ser un cabaret on hi venia gent de fora i hi tocaven músics, fins-i-tot hi van actuar alguns músics militars per fer-se un sobresou. Recordo que hi va tocar el mestre Godall. Alguns clients pagaven i els tancaven el local només per ells. A la platja hi havia la Bolava, on també s’hi feia ball. Al Balcó del Mediterrani s’hi feien balls al bar Miramar. Al Gimnàstic feien ball els diumenges, amb el Bernardo Rios, i hi anava tota la família, les instal·lacions de l’avinguda Catalunya eren aprop de tot arreu.

Dels músics que venen o toquen a davant de casa sempre he procurat fer-m’hi amics, però apareixen i desapareixen. Darrerament alguns dies se n’hi posava un a tocar el violí, se li nota que en sap i ha estudiat. És jove i s’atreveix a tocar valsos i obres com Les zardes de Vittorio Monti. També recordo un dia passejant per Barcelona on vaig veure un músic que estava tocant fatal i que tenia un cartell on demanava almoina per poder estudiar música. Li vaig donar unes monedes ja que almenys tenia la intenció d’estudiar alguna cosa, encara que no tingués els mitjans.