Laia Beltran i Borja Duñó: «una història local també pot ser universal»

A dues veus i quatre mans. Els periodistes Laia Bertran (Ulldecona, 1973) i Borja Duñó (Barcelona, 1976) són els protagonistes del que ella diu «una història local que pot ser universal». Ha passat una dècada d’ençà que van iniciar el seu particular èxode urbà, acompanyats pel seu fill. «Amb valentia i romanticisme», a parts iguals, van deixar enrere Barcelona per emprendre un nou camí a les Terres de l’Ebre, a Ulldecona (Montsià), on la Laia havia nascut i s’havia criat. Una experiència que tots dos reviuen en el llibre Un paradís com el nostre: Aventures de dos urbanites a la Califòrnia catalana (Saldonar), quan teletreballar era molt poc habitual i aquesta tendència encara no havia estat accelerada per una pandèmia.

«Arran d’un article que vaig escriure per al diari Ara, coincidint amb un especial sobre l’èxode urbà al gener 2021, l’editor de Saldonar, Francesc Gil Lluch, em va contactar per explorar la possibilitat de fer un llibre sobre el tema. Al principi, havia de ser un assaig, però al final, i en sumar-se Borja al projecte, la proposta ha acabat sent un llibre a quatre mans i dos veus».

Cadascun per la seva banda –el llibre té dues portades capgirades– explica les seves aventures, les de «dos urbanites a la Califòrnia catalana». «Buscant un subtítol se’ns va ocórrer la mítica imatge de Califòrnia com un paradís, ja que compartim l’estil de vida relaxat, el mar, la muntanya...; i per això el llibre és també una carta d’amor a la terra que ens acull», assegura Borja Duñó, qui afegeix que «tenim un paisatge meravellós, que en altres llocs no hi és perquè ha acabat tot trinxat».

Per la seva banda, Laia Beltran se sent privilegiada en tant que «després d’arribar, des de la ciutat a viure a Ulldecona, tenim un peu a cada banda, hem trobat l’equilibri, ja que la nostra feina ens ho permet, és a dir, poder anar cada setmana a Barcelona és la fórmula perfecta per continuar gaudint de totes les coses de la ciutat i del poble».

Sobre si viure en un poble els manté més joves i més desperts, com diu en el llibre la periodista, respon que «és una actitud vital, ja que també és important tenir intacta la capacitat de sorprendre’s, de no arribar a un lloc amb prejudicis, perquè els mons no són finits, són infinits».

En aquesta mateixa línia Laia Bertran afirma que «costa entendre que hi hagi gent que sigui capaç de trencar els esquemes de les coses que estan preestablertes», ja que –continua explicant– «fa 10 anys tornar al poble es podia percebre com un fracàs perquè costa d’entendre com dues persones joves, amb la seva carrera professional, decidissin anar a viure a Ulldecona, amb un nen petit, en una casa vella». De fet, la casa feia anys que l’havien comprat abans d’iniciar el seu èxode urbà particular. «La vam comprar en un moment en què la Laia tenia la il·lusió de tenir una casa pròpia al poble on va néixer, però aleshores no pensàvem venir-hi a viure», relata Borja Duñó. Per al periodista el canvi ha sigut un somni fet realitat. «M’he criat a Barcelona, on els meus matins entre setmana eren anar a l’escola amb cotxe i començar el dia amb un embús horrible a la Diagonal», rememora l’autor. Així, reconeix que «sempre havia tingut el somni de poder viure en un lloc amb aire pur, aire lliure i més a prop de la natura». Un enamorament amb el territori que també té esquerdes. «Contínuament se’ns anima, per consciència ecològica i mediambiental, a viatjar en transport públic, però les Terres de l’Ebre som una de les zones més precàries de tot Catalunya», afirma Laia Beltran.

Una escletxa que encobreix amb el gaudi de «poder sortir a caminar, que el temps sembla que sigui més elàstic que a la gran ciutat, m’agrada trobar a la gent al carrer i parlar. La vida a Ulldecona és una escala més humana i agraeixo la connexió amb el paisatge i l’entorn».

En aquest sentit, Borja Duñó reconeix que «quan parles de coses personals, que sembla que no tinguin importància, i des de la veritat és quan connectes amb la gent». És per això que, sense pretendre-ho, la seva història s’albira com l’alba, amb les seves llums i les seves ombres, per aquells que enyoren descobrir el seu paradís.