15 flames per conèixer la Moixiganga

Ahir en la intimitat i havent d’alterar l’horari tradicionalitzat d’un acte que sempre va fora de programa, la Moixiganga col·locà el mocador carmesí a Santa Tecla en la capelleta votiva aixoplugada sota el Consell Comarcal. És l’únic element del seguici que veurem en directe, en l’actuació del 22 al vespre traslladada de la plaça de les Cols al claustre del Seminari, edifici que contribueix al caràcter alhora sacre i popular d’aquesta representació. Els ajudem a entendre-la quan celebra el 20è aniversari de la recuperació.

1. Interior. El vessant sacre els ha permès actuar en temples: catedral de Tarragona, seu de Manresa, prioral de Reus, arxiprestal de Valls, esglésies del Catllar, la Geltrú i Palamós, i capella del castell de Rocca Grimalda –Piemont, Itàlia–.

2. Divuit. La tradició ha assignat aquesta xifra a les persones presents en l’enterrament de Jesús. Coincideix amb el nombre d’actuants habituals de la Moixiganga. Enguany s’han ajustat a 16 perquè, sumats els grallers, es compleixi amb la normativa del Procicat.

3. Continuïtat. Fou un dels elements que aviat sortí al carrer després de la fi de la guerra del Francès, perquè el 1844 se’n té constància, junt amb els gegants vells, els nanos anteriors als de Bernat Verderol, el Magí de les timbales, el ball de gitanes, els balls de valencians de pagesos i de pescadors, i les dames i vells.

4. Atxes. Lluminària que encercla les escenes executades, compartida antigament amb el tram de fidels en la processó del Braç darrera la creu processional.

5. Cirerer. Moixiganguer que recull les atxes dels companys en construir cadascun dels quadres per facilitar la pujada d’uns sobre altres.

6. Entrada. Els records d’infantesa de Joan Salvat a “Tarragona en la historia general” referents a la primeria del segle XX rememoren, enmig de l’Entrada del Braç, la pervivència de pilars amb ciris a les mans, aixecats per la moixiganga o mantinguts pels castellers com a llegat.

7. Flors. Col·locades al barret i en la corona de Crist, han esdevingut tret identitari de la indumentària del grup, compartit amb manifestacions festives patrimonials d’altres països.

8. Carmesí. Color institucional propi de la festa de Santa Tecla des de la creació medieval, i adoptat per la Moixiganga en els faldellins, armilles i camalls.

9. Artesania tèxtil. Visible en les mitges blanques que usen els moixiganguers.

10. Picarols. Compartits amb el ball de valencians, com la faixa, el faldellí i l’armilla La indumentària evidencia la voluntat de les autoritats de finals del XVIII per substituir el progressiu creixement en alçada dels valencians per la fixació de quadres i figures de la moixiganga.

11. Cartró. Denominació de la passada inicial i final de la representació de la moixiganga.

12. Coixinet. Element de fusta que duen a les mans provinent de les peces col·locades davall cada barana dels carros i per sota de les quals passa el fusell o barra al voltant de la qual giren les rodes. Defineix les passades entre quadre i quadre de la representació.

13. Dona. A diferència d’altres moixigangues recuperades sense dones, en la de Tarragona tant la concepció inicial com el desenvolupament sempre ha comptat amb una notable presència i lideratge femenins.

14. Internacionalitat. El Museo della Maschera de Rocca Grimalda acull una indumentària completa de la moixiganga com a manifestació patrimonial del Camp de Tarragona i el Penedès. El concepte de màscara engloba el vestuari i attrezzo festiu.

15. «Bulería». Manuel Carrasco va dedicar-la a Tarragona en el Teatre Auditori del Camp de Mart el 2016. El d’Isla Cristina se’n va recordar de que «la mogiganga coloca el pañuelo carmesí en la calle a Santa Tecla».