El Gaià, 64 quilòmetres de recorregut on l’aigua és sinònim de vida

El Gaià és molt més que un riu. És aigua, paisatge (o paisatges), salamandres, roures, basses, boscos de ribera, senders, ànecs, patrimoni, anguiles, tortugues i, en definitiva, vida. Una vida que flueix pels 64 quilòmetres de recorregut des de Santa Coloma de Queralt fins a la platja de Tamarit i que, en certa manera, marca el caràcter d’una de les zones amb més encant del Camp de Tarragona.

El riu exerceix com a fil conductor i eix vertebrador d’un territori, una empremta que es fa evident des del punt de naixement, a la Conca de Barberà, i que es manté amb les seves singularitats al llarg del recorregut per l’Alt Camp, fins a arribar a la desembocadura, al Tarragonès. Tres comarques i 23 municipis on discorre una conca plena de biodiversitat, que ha sabut preservar l’essència. I la ‘culpa’ és de l’Associació Mediambiental la Sínia, que el 2009 feia un pas endavant, i comprometia gran part de la seva activitat en la gestió activa de l’espai fluvial i la seva àrea d’influència litoral.

El seu ha estat un llarg camí de picar pedra, on un dels principals reptes ha estat la restauració, la sensibilització i l’educació ambiental. Per aquest motiu, fer aquest recorregut amb el portaveu, Hèctor Hernàndez, és un luxe indescriptible.

El riu Gaià ofereix diferents paisatges al llarg del seu recorregut

Hernàndez és un llibre obert. Coneix el Gaià com el palmell de la mà: les seves fortaleses i debilitats. I això és el que ha intentat transmetre al conjunt d’administracions i particulars cada cop que La Sínia ha signat un nou acord de custòdia per preservar i potenciar els valors mediambientals d’un entorn que ofereix mil excursions per perdre’s.

La via més fàcil és a través del Camí de les Terres del Gaià, un sender paral·lel al riu, amb ponts penjants i piscines naturals, on cal estar alerta per si surt una tortuga pel camí o se sent un picot.

La capella de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya està envoltada de roures de més de 500 anys

Hernàndez ens guia en aquest recorregut, que comença a Sant Magí de la Brufaganya, un espai de pelegrinatge per als tarragonins que és ple de màgia. En aquesta ocasió, però, no ens fixarem en el misticisme, sinó en l’entorn. I, sens dubte, el motiu que ens porta fins a aquest punt són els roures.

«Alguns d’aquests arbres poden arribar, sense cap problema, als més de 500 anys», assegura Hernàndez. Conèixer l’edat exacta és missió impossible, encara que tan sols cal plantar-se davant d’un per apreciar-ne l’exuberància, tenint en compte que és una espècie de creixement lent. En alguns casos, és impossible abraçar-los, encara que un no s’adona de la magnitud fins que no ha entrat dins una de les obertures d’un d’aquests troncs i, de sobte, s’ha sentit petit.

Hernàndez apunta que aquests exemplars «van escapar del gran espoli dels boscos que es va registrar a finals del segle XIX, principis del XX». Els llargs períodes de sequera també han provocat baixes. En canvi, les característiques climatològiques de l’entorn afavoreixen l’assentament d’insectes com les papallones, que gaudeixen d’espais amb molta floració, després que l’Associació d’Amics de Sant Magí de la Brufaganya posa especial atenció a tenir cura d’aquest jardí per fomentar aquesta biodiversitat.

Deixant enrere aquest punt de partida, on l’aigua ja ens acompanyarà al llarg de tot el recorregut, el paisatge que ens envolta és el dels camps de cereal, tan característics de la Baixa Segarra. El groc tenyeix el paisatge a l’estiu, encara que aquest canvia quan un s’acosta a l’Alt Gaià, on l’entorn és més abrupte, ple d’antigues zones de cultiu que es van abandonar fa un segle i que han estat engolides per una vegetació que li dóna un toc particular.

Querol n’és un clar exemple, encara que aquesta tendència es mantindrà fins al Pont d’Armentera, on domina la plana de vinyes tan característica, que s’estén fins a la zona de Montferri. A partir d’aquí torna a transformar-se en abrupte fins arribar a l’embassament del Catllar, on comença la plana fins a la desembocadura.

«Parlem de cinc ambients diferenciats, que fan que tinguem un riu amb espais molt diferenciats, cosa que fa que la biodiversitat sigui molt diferent», explica Hernàndez.

L’Hort de les Salamandres de Querol, una parada obligatòria per captar l’essència de l'Alt Gaià

Querol és una parada obligatòria per conèixer el tram més assalvajat del riu Gaià. Aquí, el paisatge es pot dir que és propi del sistema prepirinenc, amb un ambient fred, fonts d’aigua procedent del Montagut i grans parets de roca, com la que es troba davant de l’Hort de les Salamandres.

«És la nostra petita Fageda d’en Jordà», afirma Hernàndez, que assegura que la tardor és el millor moment per deixar-se seduir per l’espectacle de colors. En aquest punt va néixer, el 2017, el projecte Territori Salamandra, que posteriorment va anar estenent-se per tot aquest tram que discorre per l’Alt Gaià.

Aquí tots els esforços s’han centrat a recuperar els antics horts abandonats durant més de cinquanta anys, que s’havien convertit en espais inhòspits i plens de canyís. En lloc d’això, s’ha generat una zona amb una quinzena de basses i fonts, potenciant així un hàbitat que afavoreix la reproducció d’amfibis, com les granotes verdes i les salamandres.

Pels seus colors cridaners, la salamandra sempre desperta un gran interès, encara que tampoc no és fàcil veure-la. «No està en perill d’extinció ni res per l’estil; el que passa és que és un animal nocturn que pon els ous a l’aigua i s’hi manté durant cinc o sis mesos», argumenta el portaveu de La Sínia. Passat aquest període, surt a l’exterior, encara que la pell sempre necessitarà ambients humits.

El projecte Territori Salamandra busca fer pedagogia i sensibilitzar els visitants. Per fer-ho, mensualment es fa una visita guiada per conèixer l’espai i l’entorn natural de Querol, fomentant el coneixement de la biodiversitat d’una zona identificada com a Espai Natural Protegit.

Els rius també són la vegetació que els acompanya. Si volem mantenir l’estat ecològic, necessitem boscos de ribera ben cuidats"

Tot aquest entorn s’ha potenciat amb espècies de flora caducifolia, com l’auró blanc, que contrasten amb els boscos de pi que es poden apreciar a l’altra banda del riu.

El projecte s’ha dut a terme en col·laboració amb l’Ajuntament de Querol i dels camps de treball de la Fundació Siurana, que cada estiu participen en la recuperació de l’espai. «Al final, sense voler, al projecte també hem acabat fent coses de patrimoni», indica Hernàndez. Aquí destaca la recuperació de les fonts o de les mateixes basses, que porten el nom dels Castells del Gaià.

L’Albareda de Santes Creus: l'antic jardí dels monjos cistercencs

A mesura que deixem enrere el municipi de Querol i ens apropem al Pont d’Armentera, anem deixant enrere el paisatge muntanyós i entrem a la gran plana de Santes Creus, que s’extén fins a Aiguamúrcia.

En aquest tram del Mig Gaià, entre camps de vinyes, hi ha L’Albareda de Santes Creus, un espai que és propietat de la Diputació de Tarragona des de l’any 1957, tocant al Reial Monestir. Enmig d’aquest bosc de ribera, que et trasllada a un món a part, trobaven un espai per a la meditació i la lectura els monjos cistercencs, ja que antigament va ser el jardí del monestir.

L’Albareda constitueix una barreja d’arbres, arbustos i lianes pròpies de les salzedes, les arbredes i les olmedes. Al costat del riu, una sèquia d’aigua rega un entorn, generant un ambient fresc i humit, ideal per als dies de calor intensa.

El gran protagonista és l’àlber, encara que encara hi ha algun plataner i altres espècies exòtiques, que a poc a poc van sent eliminades. «Aquest espai ens recorda que els rius també són la vegetació que els acompanya i que, si volem mantenir l’estat ecològic, necessitem boscos de ribera ben cuidats», argumenta Hèctor Hernàndez.

En aquest entorn es poden trobar fins a cinc espècies diferents de picot, amb un so molt característic quan estan en ple procés de fabricació del niu; encara que també és un hàbitat que freqüenten els teixons, les guineus i les fagines.

Aquesta parada ens permet parlar del projecte de recuperació de la tortuga de rierol, una espècie que, segons Hernàndez, «hauria d’estar a tots els rius mediterranis, ja que va anar desapareixent per la qualitat de l’aigua». Aquestes tenen una funció semblant a la dels voltors i s’alimenten d’animals petits.

El 2006, La Sínia va impulsar un projecte per a la reintroducció i l’estudi de la tortuga de rierol, alliberant els primers exemplars a la zona de la desembocadura. Gairebé vint anys després, l’espècie s’ha consolidat i s’estima un cens d’uns 5.000 exemplars. Les tortugues s’han integrat a la biodiversitat del riu i l’alliberament del cabal ambiental a l’embassament del Catllar ha estat clau. Així mateix, aquesta entitat ambientalista ha treballat de la mà de l’Ajuntament d’aquesta localitat per generar una zona humida a la resclosa, que ha contribuït al seu assentament.

«És un animal emblemàtic i som un dels rius de Catalunya on la tortuga està més consolidada», afirma Hernàndez. Aquesta habita pràcticament a tot el riu, fins a la zona de Querol, a partir d’aquí, l’aigua és massa freda per a la supervivència.

El Catllar: la porta d'entrada del Baix Gaià

Aquesta conversa sobre la reintroducció de la tortuga de rierol ens porta fins a la resclosa del Catllar. I la sorpresa es presenta només arribar, quan una veïna ens alerta de la presència d’una tortuga que està a punt de posar els ous sota un dels bancs de la zona. La dona, que estava passejant el gos, assenyala que podria ser un exemplar exòtic que ha estat alliberat. I, tot just acostar-s’hi, el nostre guia així ens ho confirma. Pel color fa que sigui fàcilment identificable, així que se l’emporta a casa i s’activa el protocol que està fixat per a aquestes ocasions.

No és un fet puntual. Cada any es recuperen desenes d’exemplars procedents de famílies que les tenien a casa i, quan es fan grans, arriba un dia que molesten i decideixen alliberar-les. Una mala decisió, ja que aquest no és pas el seu hàbitat; per tant, en el cas de trobar-se en la situació d’aquesta senyora, cal trucar al 112 per poder activar el Cos d’Agents Rurals.

La resclosa del Catllar és una mostra d’aquest procés de recuperació del riu que s’ha dut a terme els darrers anys. Aquí es va entrar amb les màquines per retirar tot el fang i es va obrir un espai que ha permès la recuperació d’espècies, ja que troben un lloc atractiu com a abeurador.

«És un clar exemple d’aquests espais periurbans en què sovint et trobes amb espècies exòtiques, però cada any anem mantenint la làmina de vegetació, cosa que permet que la tortuga de rierol pugui sobreviure», argumenta Hèctor Hernàndez. Aquestes comparteixen la zona amb els ànecs, una altra de les espècies protagonistes que es poden trobar en aquest tram final del riu.

L'ACA encara no s'ha pronunciat sobre el futur de l'embassament 

Parlar del Catllar és fer-ho també del seu embassament. Inaugurat l’any 1975, aquest permet a l’empresa petroquímica Repsol (que n’és la propietària) disposar d’un recurs hídric addicional, per si es produeix algun problema d’abastament al CAT. La pressa ha permès controlar les gaianades, tot i que des de l’inici ha tingut problemes de filtracions, per la qual cosa no arriba ni al 5% de la capacitat. L’estructura fa que en els onze quilòmetres finals del riu no flueixi l’aigua de forma natural i molt sovint el riu estigui sec.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) està estudiant la seva restitució o la possibilitat de rebaixar l’estructura, però fins ara no s’ha pronunciat sobre la solució final que s’adoptarà.

La desembocadura, on tot va començar

Al seu tram final, el riu torna a canviar, adoptant un caràcter més litoral fins a la seva desembocadura, a la platja de Tamarit, a prop de la zona del Vinyet. En aquest punt, va començar tot. El 1998, L’Associació mediambiental la Sínia va signar el primer conveni amb l’Ajuntament de Tarragona per dur a terme les primeres accions de millora i conservació.

Aquest marc de relacions va propiciar que els Ajuntaments de Tarragona i Altafulla, juntament amb l’entitat mediambientalista, arribessin a un acord per desmantellar una antiga zona d’aparcament il·legal a l’entorn del Vinyet. «En el seu moment, va provocar un gran enrenou, però hem d’agrair la valentia de la decisió que ha propiciat que ara allò sigui un espai on nia el corriol camanegre, cosa que ens demostra que és possible la conservació de la biodiversitat amb l’ús de la platja», argumenta el portaveu del col·lectiu La Sinia.

El corriol s’ha consolidat. Cada any, aquesta espècie en perill d’extinció es reprodueix en aquesta platja, cosa que és una mostra de la bona salut de la biodiversitat en aquest entorn, tenint en compte que la seva presència és semblant a la de les banderes blaves.

El portaveu de La Sínia es mostra convençut que la Platja Llarga serà la propera en què veurem nidificar el corriol camanegre, cosa que demostra que «malgrat totes les pressions, anem en la bona direcció perquè mantenim el valor natural».

En aquest tram final també s’hi poden trobar anguiles, un peix que també serveix com a bioindicador de l’estat ecològic del riu.

El recorregut acaba a la platja de Tamarit, a escassos metres del castell, una joia arquitectònica que no necessita carta de presentació. Si l’any que ve fem aquest mateix recorregut, segurament ens quedaria una última parada, que és la Plana del Vinyet, on ara s’està duent a terme un projecte de renaturalització d’important calat, que permetrà crear una zona d’aiguamolls amb una llacuna, cosa que ens indica que el Gaià té una llarga vida al davant.