A galeres dels castells

A Tarragona els Xiquets celebren el 50è aniversari de la fundació el 1970, quan el consistori repescà un nom de 1885, any de còlera, per denominar els castellers locals, hereus de les antigues colles de pagesos i pescadors autòctons. En l’actual absència de les preuades arquitectures, ja han corregut llàgrimes en sentir el toc –orfe– de castells per l’orgue de l’arxiprestal de Valls i pels grallers dels Xiquets de Valls.

Però ens endinsem en les profunditats de les construccions amb els homes que toquen de peus a terra i suporten els pilars de cada estructura. Són els baixos dels Xiquets de Tarragona. Convocats després de mesos de no trobar-se, defineixen les qualitats d’un baix: equilibri entre ser sofert i tenir «coco», col·locació, compenetració amb l’home del darrera i respiració. «No som portentos, sinó gent físicament normaleta», conclouen.

Sergio Catalan –33 anys, 14 temporades– és el responsable de baixos i homes del darrera a l’equip tècnic. «En un castell ha d’haver silenci», sosté. «Si el nucli del castell parla, tothom acaba xerrant i la construcció es desajusta», continua Luisja Manjón– 35 anys, també 14 temporades–. «Hi ha baixos que no parlen mai; per això, quan ho fan... compte!», contrasta el Sergio.

Joves i veterans

El més jove de tots, l’Arnau Ber –19 anys, 5 temporades– detalla com «de vegades es produeixen canvis en pocs segons, i has de tenir sang freda». En aquest escenari, «tanques els ulls i penses que són dos minuts», assegura el Luisja. El veterà del grup, Àngel Moreno –63 anys i matalasser des de 1974– rememora la mítica actuació del primer 2 de 9 amb folre i manilles per Sant Magí de 2014. «Hi vaig viure el pitjor castell que recordo: el 4 de 9 amb folre. Tots estàvem fatal però la il·lusió d’haver fet el 2, ens va salvar». Ho corrobora Carles Mestres –32 anys, 9 temporades–: «la foto és horrible: es veu deformat, igual que estàvem abaix».

Per al Carlos Rodríguez –38 anys, 8 temporades–, el més complex fou un 3 de 9 amb folre del pla de la Seu de 2016: «les crosses m’anaven baixes», fent èmfasi en les dues persones que se situen sota les aixelles del baix i que configuren un tot, amb ell i l’home del darrera. «Vaig patir el que no hi havia!». Però de vegades no només van mal dades a plaça. L’Arnau fa memòria «d’un 3 de 9 a l’assaig», o el Sergio creu que «pot ser més dur un castell de 7 net, sense crosses ni pinya tancada, que un de 9».

Diades preferides

En les construccions sense folre, la llum arriba als baixos i la ventilació és millor. «El pas del 2 de 7 al 2 de 8 amb folre, o dels de 8 als de 9 amb folre, són contundents», sentencien. I les sensacions a galeres són del tot diferents. Excepte l’Arnau, han viscut el que el Sergio defineix com «els anys de traca» de la colla ratllada, entre 2013 i 2015, quan dominaven els castells de 9.

Aquests homes són fans de Sant Magí, a l’agost a la plaça de les Cols. «Tens el públic molt a prop», destaca el Luisja. «És la bombonera dels castells i alhora una olla a pressió», la defineix el Sergio. «Però també és la més dura, les entrades i sortides no són àgils, les rondes tampoc, la calor és extrema», apunta com a inconvenients el Carles.

Fora, ell, el Carlos i el Sergio es queden amb la Festa Major de la Riera de Gaià, on se senten còmodes. L’Arnau opta per Tots Sants a Vilafranca del Penedès: «és el comiat i és a Vilafranca!». Al Luis ja li agrada «coincidir amb Vilafranca i la Vella de Valls a la diada de les cultures a Altafulla». El Moreno prefereix la plaça del Blat, a Valls: «jo també faig castells amb la Vella des de 1994, havent parat en el 4 i el 3 de 9 amb folre o el pilar de 8 amb folre i manilles; allà sóc l’Àngel, aquí el Moreno».