«Al complir els 50 va sonar el meu despertador intern per escriure»

Gerard Quintana (Girona, 1964), cantant de Sopa de Cabra, és un dels referents musicals de Catalunya. Aquesta vegada ens ofereix una nova faceta, la d’escriptor. Tot i que la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra, arriba amb 54 anys, sempre havia volgut escriure literatura. Acostumat a cantar al ritme del rock davant de milers de persones, parla tranquil amb la mirada fixada al buit, concentrat per explicar com ha estat el procés íntim i creatiu d’un llibre del qual parla amb gran estima.

Quan neix la idea d’escriure aquest llibre?

Comença fa quaranta anys. És broma, però tinc la sensació d’haver-me estat preparant tota la vida per fer això. Després d’haver passat anys fent veure que sóc músic, ara puc mostrar el que volia i vull fer i que havia planejat fer quan era un marrec i vivia damunt d’una llibreria a Girona. 

Així doncs, sempre ha estat lligat a la literatura.

Un dels primers records que tinc és de les darreres inundacions que va haver-hi a Girona, amb l’aigua entrant de nit a la llibreria i la gent corrent amunt i avall salvant llibres. Amb sis anys ho vaig haver de metabolitzar. I més que salvar feixos de fulls amb cobertes, era com salvar vides. La de Romeu, Julieta, Neal Cassady, el Quixot, Peter Pan, etc. Em va semblar fascinant. Vaig agafar una relació amb els llibres que m’ha durat sempre. 

Primer es va dedicar a la música.

Per damunt del meu pla de vida que era escriure va arribar la música, per a algú que no era músic i no tenia ni coneixements, ni estudis musicals, ni experiència, però que escrivia. Aleshores em van demanar lletres per a cançons i vaig acabar entrant al món de la música popular, el pop i el rock.

Però pel que entenc vostè volia escriure llibres.

Tenia el cuc dintre d’escriure però amb una premissa: abans d’escriure he de viure. Em vaig posar el límit dels 50 anys. I quan van arribar em va sonar un despertador intern. Havia anat escrivint sempre, però aquest cop publicaria. No és el primer llibre que escric, però sí el primer que comparteixo.

De què parla l’obra ‘Entre el cel i la terra’?

Són els límits de l’existència on vivim tota la vida, enganxats a la terra i amb el cel com a sostre. El llibre parla de límits, de llibertat, de desafiar els límits de l’amor i les moltes formes que té, malgrat que ens fan creure que només hi ha una manera correcta d’estimar. Parla d’uns personatges que decideixen no assumir el destí que s’ha escrit per a ells i viuen el seu somni amb totes les conseqüències.

En què es diferencia escriure música d’escriure literatura.

Hi ha diverses diferències, com la síntesi o la combinació de llenguatges, ja que la música es combina amb la lletra escrita mentre que la literatura no. Però la diferència més bèstia és la solitud. A la música parteixes d’un instant íntim que de seguida comparteixes. Pots fer escoltar, tocar, anar enriquint i sumant punts de vista. I la novel·la és un temps determinat de llarg de treball en solitud. La cançó la cantarà molta gent durant molt temps i amb tu si tot va bé, en canvi el llibre és un acte més íntim, també per al lector.

La novel·la se situa en un context molt concret.

Hi ha un context i rerefons històric que acompanya i defineix els personatges. Són 21 capítols i 21 dies concrets de la segona meitat del segle XX. Arrenca després de la vaga general de tramvies del 1951 i la vaga general de Barcelona que va ser la primera gran rebel·lió contra el règim de Franco a escala popular i de forma espontània. El primer desafiament contra la dictadura. 

Els personatges descobreixen que la història no és com se’ls havia explicat.

En el moment històric molt potent que vivim ara mateix a vegades no reconeixem tot el que ens expliquen. Això és important per veure la història recent del segle XX i com es teixeix. Els nostres personatges troben unes fotografies originals del moment en què Hitler i Franco es troben a Hendaia i descobreixen que les que es van fer públiques van ser manipulades. El joc de posar en dubte una història apresa que ens han explicat és present en el llibre.

L’art també juga un paper clau.

L’amor per l’art és un dels punts en comú dels personatges. El Patxi per la pintura, el Bru per l’escriptura o la Clara per la fotografia. L’art, la bellesa, també és un refugi per fugir de l’horror. ¿És un acte d’evasió o l’art pot transformar la realitat a millor?

La música és present al  llibre.

Els protagonistes són uns melòmans. La música és un dels elements més fàcils i fonamentals de l’art per explicar la història de la humanitat. Com que la matèria primera de la novel·la és la meva experiència, hi ha moltes referències musicals com Wagner, Ravel, Saint-Saëns, músics de cambra i simfonistes, o de jazz que trenquen amb el seu estil clàssic com Coltrane, Miles Davis o Charles Mingus. Hi ha una tria personal, de referències musicals, artístiques i literàries al servei dels personatges.