Cultura Entrevista

Albert Pijuan: «En turisme nosaltres som víctimes i botxins alhora»

L’autor de Calafell conversa sobre ‘Tsunami’, obra amb la qual va alçar-se amb el Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler

Gloria Aznar

Whatsapp
Albert Pijuan en el seu estudi, col·locant un exemplar de la novel·la guanyadora ‘Tsunami’.  Foto: Alfredo González

Albert Pijuan en el seu estudi, col·locant un exemplar de la novel·la guanyadora ‘Tsunami’. Foto: Alfredo González

Albert Pijuan Hereu (Calafell, 1985) és el guanyador del Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler d’enguany amb Tsunami (Angle Editorial. 9 Grup Editorial), un guardó que d’aquesta manera torna a casa, cosa que no feia des del 2009. Com a escriptor, Pijuan ha publicat El franctirador; L’inclassificable Ramon Llul. Ara i aquí i el llibre de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà. També una quinzena de peces teatrals i dramatúrgies. Així mateix, ha estat traductor d’autors com Evelyn Waugh, Dalton Trumbo, H. G. Wells o Robert W. Chambers.

Tsunami és una crítica i alhora una reflexió sobre el turisme colonitzador, el de països com ara Mèxic o Sri Lanka, «de la polsereta», però també el nostre propi, el de les nostres contrades. Tot plegat amb uns protagonistes hedonistes i molt particulars, que no deixaran indiferent cap lector.

No li agraden els ressorts?
No hi he estat mai. El més semblant van ser dos estius, mentre escrivia Tsunami, en què vaig anar a un d’aquest càmpings ciutat. No tenen gaires diferències, més enllà de la polsereta. Però vaig parlar amb molta gent que havia estat en ressorts. 

«Preferim autoenganyar-nos i pensar que no som com els mexicans o els singalesos que fan de semiesclaus»

Per què aquest estil on les comes substitueixen els punts? 
Els punts hi són, no és que els hi hagi substituït per les comes. El que passa és que les frases són molt llargues, tant que potser duren cinc pàgines. Em va sortir així i vaig respectar aquest impuls, que la novel·la seguís aquest patró, amb frases estirades fins a l’infinit, integrant els diàlegs a dins. I em va anar molt bé a l’hora de crear aquesta fusió entre forma i contingut. Ja que és el tsunami, aquesta cosa que s’ho emporta tot, que també és una mica l’energia d’aquesta joventut desbocada, doncs quedava representat a través de l’estil o assimilat aquest esperit del contingut. 

L’energia de la joventut... S’ha basat en algú per crear els personatges? 
No directament, però sé que aquesta gent existeix perquè te’ls has creuat, els has vist i alguna vegada els has tractat. He treballat molt de temps en l’hostaleria i veus com és aquesta mena de gent.

Creu que el lector sentirà empatia vers els protagonistes?
Em feia por que generessin un rebuig insalvable al principi. Després sí que van canviant, van adquirint matisos i tenen la seva pròpia evolució i al final intenten convertir-se en personetes, tot i que no ho aconsegueixen. Però ja que és una novel·la arriscada en molts sentits, no venia d’aquí que també fos arriscada en la concepció dels protagonistes. Hi ha secundaris importants que aporten humanitat a la novel·la.

Hi ha una veu narrativa i de sobte, fa parlar a la Nu. Per què?
Al principi hi ha el narrador onada, que és l’etiqueta que m’he inventat jo i que va entrant i sortint dels personatges. Al final gairebé tots els principals acaben expressant-se en primera persona. L’únic que no ho fa és el Víctor, perquè hi ha un moment en què s’intenta entrar en el seu cap, però no es troba res. 

Creu que el turisme és una manera de colonització?
De retruc és el que passa. Si envies tota aquesta gent amb un poder adquisitiu superior, generes una imatge de quina és la mena de vida que s’ha de seguir. Els nadius, per simbiosi, per imitació o per voler complaure, acabaran d’una manera o altra adquirint els valors dels nouvinguts. Quan parlem de Mèxic o de Punta Cana tot això ho veiem clar, però també hem de tenir clar que nosaltres som el segon o tercer país en recepció de turisme. Per tant, en aquesta novel·la nosaltres sortim com a conqueridors, però en realitat, i aquí està l’operació de distanciament, som els conquerits per un altre tipus de grups de turistes, som els locals que patim les conseqüències. El turisme té aquesta perversitat, que nosaltres som víctimes i botxins alhora. Complim els dos papers.

L'escriptor i traductor Albert Pijuan. Foto: Alfredo González


Parla de valors, però els seus protagonistes no en tenen.
Bé. Tenen els seus, que no coincideixen amb els nostres. En realitat ells estan complint un paper que se suposa que han dissenyat per a ells els seus pares, que és el d’heretat aquest imperi hoteler. Però després clar, tot va malament perquè no es pot controlar el món.

No podia imaginar-se que hauria de promocionar ‘Tsunami’ en una època sense turistes...
Feia dècades d’aquest creixement exponencial del turisme i aquestes aturades normalment serveixen per pensar i replantejar-se si de veritat volem tornar a allò que teníem abans.

«Fa tres o quatre anys a Mèxic hi havia la guerra dels càrtels i als ressorts hi havia els imitadors de Michael Jackson i congues tot el dia»

Què farien els seus personatges en un tsunami Covid-19?
Suposo que serien uns negacionistes, un Miguel Bosé.

Quina significació té l’elefant que obre i tanca la novel·la?
El que surt a la primera pàgina i a l’última és determinant. No m’agradaria condicionar cap lector, però d’entrada l’elefant té un significat sagrat per als habitants de Sri Lanka. Mentrestant, els amos del ressort el tenen al despatx, d’ornament. Si hi ha cap  entrebanc, no tenen cap problema en marxar corrent i deixar-lo. Té el sentit del tractament del forà cap als elements de valor local. I d’altra banda, la bèstia sagrada em servia com a porta d’entrada i sortida en aquest món sobrenatural que sobrevola tota la novel·la amb molts moments de fantasmes, xamans, visions i somnis. Que alhora està entrellaçat amb el funcionament de la natura. 

De quina manera?
Aquest món sobrenatural està en contacte amb el món natural, però en realitat el que està aïllat és el món dels humans. L’element natural és molt protagonista, òbviament té a veure amb tota la preocupació al voltant del canvi climàtic i queda personificat aquí a través del tsunami, de l’oceà, que és molt present i l’elefant és el que fa de vincle entre les dues parts, entre els dos mons.

«És una novel·la arriscada en molts sentits. I no venia d’aquí, que també fos arriscada en la concepció dels protagonistes»

Amb un tsunami molt natural que s’ho emporta tot.
És natura cabrejada. Em va semblar molt curiós com intervé en els afers humans i per això vaig triar Sri Lanka com a punt de partida. La devastació del tsunami del 2004 va fer encarrilar la fi de més de dues dècades de guerra civil. Hi ha una poètica perversa de la natura, com de voler dir que deixessin la guerra a banda. La manera de participar la natura narrativament em va servir d’idea per donar forma a tot i cada moment en què intervé el tsunami. És com si volgués dir alguna cosa. Com si el mar s’estigués pronunciant sobre algun fet que feien els humans. Em semblava sucós.

Una guerra que ells no veuen perquè no surten de l’hotel.
Igual que Mèxic, que ja no surt ni apuntat perquè vaig pensar que el lector tenia més referents. Però fa tres o quatre anys, amb la guerra dels càrtels, la desaparició dels estudiants... I als ressorts hi havia els imitadors de Michael Jackson i congues tot el dia. És aquesta idea de bombolla, com una zona emmurallada. Són autistes respecte al seu entorn. Però nosaltres aquí també les tenim i no les veiem. D’alguna manera preferim autoenganyar-nos i pensar que no som com aquells mexicans o singalesos que fan de semiesclaus.

Albert Pijuan. Foto: Alfredo González

Amb vostè el premi Pin i Soler de novel·la torna a casa.
Estic encantadíssim de poder col·laborar en la construcció de l’orgull tarragoní. A mi especialment em va fer més gràcia que un altre guardó perquè havia guanyat la versió juvenil dels premis Ciutat de Tarragona, els Domènech Guansé, que ja no existeixen. Llavors, tornar a guanyar el de novel·la quinze anys després és molt significatiu. 

Vostè sempre reivindica Calafell...
Absolutament. Soc dels que defensen que és el centre del món, però a més amb arguments. No amb ximpleries de perquè és el més bonic. No. Calafell és un poble horrible, lletgíssim, però hi ha unes sinergies allà que fan que sigui el centre del món.

En què treballa ara?
Al gener trec una altra traducció de H. G. Wells, de L’illa del doctor Moreau, que sortirà amb Angle Editorial. 

El recomana?
I tant! És d’aquests llibres molt entretinguts, que et fan reflexionar. En aquest cas parla dels científics que volen modificar els éssers vius a través de l’enginyeria biogenètica. Ell ho escriu el 1896 i ara estem en aquest debat de transhumanisme i posthumanisme, que és això. Només que ell ho feia amb bisturí i electroxocs i ara ho fem d’una altra manera. És el mateix debat. Ell, el que fa és un encreuament entre Robinson Crusoe i Frankenstein. I Moreau fa la funció del doctor Frankenstein.

Temas

Comentarios

Lea También