Anècdotes

Aquesta setmana hem emès el darrer programa de l’any i ens hem encarregat de cercar el tió, l’arbre de nadal, el cava, els torrons… i també hem parlat dels pessebres de figuretes i dels vivents… i hem comptat amb la presència del Carles Carrasco, perquè ens fes un petit tast del que podrem gaudir aquest divendres al teatre Bravium de Reus o bé el pròxim 30 de desembre al Teatre el Magatzem de Tarragona. Justament el «tratge» que jo vaig portar durant el programa, amb «estampat nadalenc», és el que havia de portar ell fa només unes setmanes, amb motiu de l’encesa de llums de Nadal, però al final per temes de pressupost es va optar per un altre vestuari.

Això sí, servidor al final ha pogut vincular aquest vestit a la partida pressupostària d’un altre esdeveniment: vaig col·laborar en la producció d’un sopar d’empresa, que va tenir lloc el passat divendres, i l’Alain Lagger –ara se’n diu així, de la persona responsable de vetllar per la felicitat del personal d’una empresa–, va ser qui se’l va posar durant tota la vetllada. Acte, per cert, que va tenir lloc a l’Hotel Palas 5 Estrelles, i en el qual vam riure i sobretot no vam passar ni gana ni set.

Servidor (vestit d’elf) vaig acompanyar l’Alain Lagger de l’empresa (amb aquell «tratge» posat) al servei d’urgències del CAP de Vila-seca perquè l’atenguessin després d’una relliscada que va patir. Just la doctora que ens va atendre era una excompanya de la meva etapa al CAP Llevant i servidor reia sol visualitzant tot el «percal». Igual que reia amb el Pau López, quan vam arribar amb una «fragoneta 100% hippy» cedida pel Joel per traslladar el photocall a les portes de l’hotel de cinc estrelles. Envoltats per aquella gamma de vehicles, el que portàvem nosaltres desentonava.


‘Gestionar els fluxos’
«Rises» és el que em deia dimecres que es fa l’Israel Cuevas amb algunes publicacions meves. Ell no ho sap, però quan el vaig veure, com sempre, em va venir el record d’un divendres de plena activitat a l’Hotel PortAventura: el hall estava ple de famílies realitzant el check-in però ell i algun més de l’equip de botons estaven a l’exterior de la recepció jugant a futbol amb la canalla. I jo, sorprès, els deia: «Què feu!?» I ells, amb un to tan normal: «Entretenint els nens aquí, per fer l’espera més lleugera a ells i que dins no hi hagi tant de soroll i ambient carregat».

Això de gestionar els «fluxos» vaig aplicar-ho jo mateix més endavant, al taulell de l’hospital, per reduir els plors i crits dels més menuts. No jugàvem a futbol, però l’equip humà de l’àrea de serveis de suport i administració es van convertir en expertes en «globoflèxia». Al primer plor, un globus per fer somriure el nen/a... i que deixi de xisclar. I el 99% d’ocasions funcionava.


Entretenir els nens
Als «vips» (fills de coneguts) a vegades els substituïa els globus per elements d’entreteniment que tenia al despatx… Com la petita princesa del Lluís Adell. M’ho va recordar l’altre dia, en una conversa per WhatsApp per citar-nos i fer un cafetó, em va enviar una fotografia dins la consulta on la més menuda duia el titella que li vaig regalar, i em deia: «Tres anys, Feriante, fent feliços els nens».

Aquests dies escoltem fets noticiables i rànquings de tot tipus de coses que han tingut lloc aquest any. Fa un temps que jo faig un exercici de les millors anècdotes de l’any. Farà un parell d’anys, quan vam tramar el primer cap d’any amb mapping a la Catedral de Tarragona encara, recordo la resposta del Xavier Gonzàlez quan li dic, a dos dies del 31: «Xavi, tema apagar la llum de la façana de la catedral com ho faig?» Havia tingut en compte totes les variables de producció, inclosa la corresponent autorització de l’Arquebisbat en projectar la façana… Però vaig tenir el lapsus de no caure en l’apagada.


Apagar la façana
Al final, amb un parell de trucades es va poder gestionar (gràcies al Xavier i a la Begoña Floria). Just l’altre dia vaig conèixer els qui devien «cagar llets» llavors: el senyor Montiel i Anna Belén Pérez, de l’empresa CESE, amb motiu de l’encesa de llums de l’arbre de Nadal d’enguany. El primer que els vaig dir és «gràcies», i a continuació els deia: «No ens coneixem personalment però sóc el paio que es va oblidar d’avisar-vos uns dies abans de la nit de cap d’any».

Igual que ric quan el Jordi Massaguer em recorda que el segon cop que vam citar-nos per tramar la festa del vuitè aniversari de la Indústria de la Goma i servidor l’enredava per finançar projectes de La Pipel, em va dir: «Tu com a amic...» i la meva reacció del pla «Disculpa, amics no hom som… sóc un proveïdor». Encara fem rises, perquè amb el pas del temps s’ha convertit en amic i confident.

No sé vosaltres, però jo quan penso en com vaig conèixer amics, sempre ric. Igual que em passa amb l’Oriol Vázquez: la Yolanda, amb la seva caiguda d’ulls ho tenia clar al Pons d’Icart: «Vosotros os vais a llevar muy bien».

Amb l’article d’avui tan sols vull proposar que aprofiteu aquests dies d’àpats no pas per discutir. Si es dóna el cas, recordeu anècdotes i, sobretot, genereu-ne. És el millor d’estar acompanyat amb la gent que estimes. Divendres no vaig anar a dormir fins a les 8 del matí. El Manel és testimoni. Però va valer la pena: els set punts que té l’Alain Lagger segur que ens donaran molta «vidilla» els pròxims anys. I en cas que vagi amb la seva filla al CAP Llevant (que recentment ha vist reconeguda la seva tasca com a part de l’assistència primària de la Xarxa Santa Tecla) per retirar-se els punts, segur que, si plora per dolor, les meves excompanyes li entregaran un globus per fer-lo feliç i que deixi de xisclar. Aprofito per desitjar-vos feliços àpats, bailoteos i derivats… I desitjo que aquest 2017 tingueu un camió no pas ple de carbó sinó d’anècdotes per recordar anys i anys.