Aquells dies de ràdio galena

Quan jo era jove la ràdio era el mitjà de comunicació més ràpid i popular. A Casa Boada hi teníem clients que vivien de la ràdio i de les seves reparacions. A Tarragona hi havia Teledino Ràdio que va fabricar bones ràdios de l’època, estava a la Rambla Nova davant del Chinchilla. Recordo el senyor Joaquim, el tècnic i qui també arreglava les màquines de cine del Teatre Metropol i era molt amic del meu mestre senyor Pedro Ballester Ferretti. També a la Rambla Nova –davant del Moto Club– hi havia Ràdio Bové, Ràdio Brey encara existeix a la plaça de la Font, Ràdio Güell –al carrer de la Unió tocant a la plaça de la Mitja Lluna– i Piñol, la botiga del carrer Major ara traslladada a Rovira i Virgili. No havia arribat tanta tecnologia estrangera i hi havia fabricants com Vanguard, Lavis o Kolster, dedicats sobretot a la TV.

Però els jóvens ens fèiem la nostra ràdio, una ràdio galena, on normalment s’hi podia escoltar una emissora d’AM. Jo escoltava molt de nit i al llit Ràdio Tarragona, que a mitja nit suspenia la transmissió fins el dia següent. En finalitzar la transmissió posaven l’himne d’Espanya. A les set de la tarda connectava amb el Seminari Pontifici i es transmetia el rosari, també recordo el programa d’Elena Francis, Maginet i del meu amic Máximo Burxa, que era el que més m’agradava. Parlava del temps, de gastronomia i de les costums de Tarragona. Aquestes primitives ràdios galena de fabricació casolana les acostumaven a fer els presos, ja que funcionaven sense electricitat i les arribaven a fabricar –a manca del mineral de galena– amb mina de llapis i una vella fulla d’afaitar, una petita bovina i uns auriculars. Jo recordo que vaig comprar el material a Ràdio Brey i així tot era més fàcil: tub amb pedra de galena, bobina i auriculars, els cables amb aquella pinça que posaves al sunyer del llit i l’altra a la canonada de l’aigua, un feia d’antena i l’altre de terra. Després la ràdio galena es va modernitzar amb més components, com el diode o el condensador. Però amb l’arribada del transistor aquestes ràdios van passar a formar part del record, i avui amb el mòbil encara més. Ara ja es pot dir, també escoltava d’amagat «La Pirenaica» i Ràdio Andorra, per la música moderna i poder escoltar ràdio en català.

Les ràdios presidien els menjadors de les cases, eren de fusta o de baquelita. Naltrus vam tenir una Philips i encara tenim una RCA, del meu sogre Jaume Aragonès, que hi escoltava els «partes» de la Guerra Civil. Alguns aparells de ràdio són autèntiques obres d’art pel seu disseny. Si un dia poden anar a Roda de Berà en podran veure moltes al Museu de la Ràdio del popular radiofonista Luis del Olmo. Recordo el meu avi, Eduard Boada Pallarès quan em deia: «A Amèrica tenen una ràdio on s’hi veu el qui parla». Jo pensava que això no podia ser però el meu avi llegia molt i ja se n’havia assabentat de l’existència de la televisió. Com si fos ara el recordo llegint el Selecciones de Reader’s Digest i el Diario Español o La Vanguardia, assegut al carrer i comentant les notícies amb gent. Encara hi havia persones que no saben ni llegir ni escriure i ell els explicava les notícies fent tertúlia a les cadires que teníem davant del bar. Com sempre, els vells a la llarga tenen raó.

Coneixia diversos tècnics de ràdio que venien al bar. Recordo que sempre li preguntava moltes coses sobre ràdio al senyor Ramon Negrié ja que era un dels tècnics de Ràdio Tarragona de l’època en que estava a la Rambla Nova, després va passar a emetre des de l’Oliva i els estudis es van traslladar a l’actual carrer de la Unió. Negrié m’explicava els avenços tècnics de l’emissora. Era una passada, amb tecnologia punta i auditori. Recordo també el senyor Moreno, que fabricava ràdios i després televisors, també reparava i restaurava. Li agradava compartir el seu coneixement. En sabia molt, va ser mestre de taller de la Universitat Laboral. Sempre que li preguntava alguna cosa em feia una classe nomes per a mi: quins temps!

Quan coincidien un grup de tècnics comentaven la revolució tecnològica que va suposar el pas de les ràdios de làmpades als transistors. També m’agradava parlar de tècnica i cotxes amb el senyor Quintero, que tenia el taller al Cós del Bou. Venia amb un cotxe americà, un haiga llarg i ampli. Hi havia més tècnics a la Tarragona d’aquella època, es va posa de moda estudiar ràdio per correspondència. A Barcelona hi havia l’Escola Ràdio Maymo al carrer Pelai. Va tenir molts alumnes i van arribar a bastir la seva pròpia ràdio. El jovent veia futur en el món de l’electrònica i realment el canvi i les passions d’aquella època crec que formen part de la base d’aquest món actual que sembla màgic: la informàtica, la telefonia, els mòbils que han canviat el món del so, la imatge, la fotografia i la comunicació en general.

Per Casa Boada hi han passat moltes persones relacionades amb la ràdio i s’hi han fet programes i entrevistes, però això ja és un altre capítol. La darrera persona que hi ha passat és l’amic Alexander Hernández, amb una trajectòria totalment lligada a la ràdio internacional. El senyor Hernández va començar a implicar-se en el món de la ràdio als setze anys fent un programa amb la seva professora de psicologia i va arribar a ser director de l’emissora Luz Radio, de Maracaibo. També va treballar en l’emissora dels jesuïtes Radio Fe y Alegria. Va ser professor de locució de ràdio a la Universidad del Zulia. Ara és professor de la URV i continua actiu en el món de la ràdio com a director de notícies de l’emissora Golfo Ràdio de Qatar.

Quan ara veig la gent amb el mòbil a la mà comunicant-se a distància em fixo molt en com maneguen el mòbil els jóvens. Quan amb el meu tinc problemes he d’acudir a la meva néta Júlia i ella m’ho posa en ordre. Quedo astorat! El llenguatge de les noves tecnologies als més grans ens costa d’assimilar, però avui el mòbil és el meu millor amic, ja que gràcies a ell em puc comunicar amb tothom. La gent gran patim la solitud i gràcies a la tecnologia tot és més fàcil.