Arnau Esteban: «I tant que he fet amics entre els meus alumnes a la presó»

Nascut a Reus fa 28 anys, Arnau Esteban és un dels 18 mestres d’adults que treballen a la presó de Mas d’Enric. Va saber que volia ensenyar a alumnes privats de llibertat quan va fer les pràctiques de Magisteri. Deixa clar que «sóc mestre a la presó per convicció» i admet que sempre s’ha considerat «un defensor de les causes perdudes». Al cap de sis mesos de conèixer l’entorn penitenciari, va decidir estudiar Dret. Ara fa el màster d’Advocacia a la URV.

Què té la presó, que ningú no hi vol entrar però enganxa els que hi posen els peus per treballar i no per una sentència?

És veritat que és un món que en algun moment et pot xuclar. A mi em va passar quan vaig fer les pràctiques de Magisteri. Havia de ser dos mesos a la presó de Quatre Camins, però m’hi vaig enganxar com a una addicció i hi vaig estar tot un curs, nou mesos. Hi anava matí i tarda, i preguntava tot el que podia.

La majoria de mestres volen ensenyar nens. Què va passar?

En una assignatura de Magisteri vam conèixer altres contextos educatius, i en una sortida vam anar a visitar l’escola de la presó de Brians, i va ser quan em vaig adonar que es podia ser mestre en espais diferents dels d’una escola ordinària.

Va entrar a la presó com a mestre, i ara qui sap si en sortirà per ser advocat o jurista a dins del mateix centre, oi?

Al cap de dos anys vaig fer les pràctiques a Quatre Camins, en un ambient on tot té relació amb el Dret Penal i el Dret Penitenciari, i em va començar a picar el cuquet. Al següent semestre de fer les pràctiques a Quatre Camins, vaig començar a estudiar Dret. L’any passat vaig acabar el grau de Dret a la UOC i ara he començat el màster a la URV per a ser advocat.

La presó és realment un lloc de reinserció?

La presó tal com la reflecteix la Constitució hauria de ser un espai de rehabilitació. Però segons la meva manera d’entendre-ho, mai serà la solució de res. Darrere de totes les persones que són a la presó hi ha problemes socials que hem d’entendre que són responsabilitat de tots; des d’un sistema patriarcal en el cas de la violència masclista, fins a addiccions, problemes de salut mental, pobresa, famílies desestructurades...

Vol dir que això passa sempre?

Moltes vegades, quan mires l’historial personal d’un pres, te n’adones que, encara que no tingués potser tots els números, sí que en tenia molts per acabar a la presó. És un error pensar que la presó li solucionarà a una persona problemes que no s’han pogut solucionar abans que hi entrés.

Creu que la ciutadania en general té aquesta visió de la presó com a espai de rehabilitació, o ho veiem més com un càstig?

Cada cop hi ha com un desig més de càstig. És el que es coneix com a populisme punitiu, abonat des dels partits polítics, acompanyats en certs moments pels mitjans de comunicació, arran de casos puntuals, molt mediàtics, però que són minoritaris. A través d’aquests casos tan sonats es legisla a nivell penal i s’endureixen molt les penes. Anem cap a un Dret Penal cada cop més dur, amb penes més llargues, perquè costi més sortir de la presó. En realitat, la presó no deixa de ser un mecanisme més de control de la societat.

Vostè té clara la línia de dins i fora de la presó, o l’arriba a relativitzar? Vull dir si és totalment conscient, quan és a la presó, que és a la presó.

No, no en sóc conscient tota l’estona. Al cap i a la fi, els presos són persones com tu i com jo que, en un moment determinat o per unes circumstàncies concretes que no és cosa nostra jutjar, acaben allà. Amb el dia a dia te n’acabes adonant que el tracte el tens amb un altre ésser humà com tu. Defenso que les persones que treballem allà hem de perdre la visió que els alumnes són presos. Hi ha moltes variables que fan que uns hi siguin dintre i altres fora.

Molta gent desconeix que els mestres de les presons depenen d’Educació. Bé, molta gent desconeix que hi ha mestres a les presons, no creu?

Hi ha fins i tot mestres del Departament d’Educació que no saben que poden fer classe a les presons, ni que hi ha escoles d’adults. Tant la Constitució espanyola com el Conveni Europeu de DDHH diuen que el dret a l’educació és un dret fonamental de la persona al llarg de tota la vida. Per tant, el dret a l’educació no pot veure’s minvat pel fet que una persona estigui a la presó. El que passa és que aquest dret fonamental a vegades es converteix en un deure.

Què vol dir? Que no és voluntari, assistir a classe a la presó?

Sobre això també hi ha polèmica. El meu treball de final de carrera el vaig fer precisament sobre el dret a l’educació dins de les presons catalanes. Teòricament i oficialment, l’educació és voluntària, però a la pràctica no. En un moment de la condemna, la llei diu que el pres té dret a permisos. Segons el cas i la situació, l’Administració proposa una sèrie de mesures, com per exemple fer un curs de drogodependències, o un curs de delictes sexuals... En algunes presons, l’escola entra a formar part d’aquestes exigències que poden condicionar que una persona surti de permís.

La llei penitenciària què diu?

Si et mires la llei penitènciaria, en cap lloc diu que per gaudir d’un permís t’hagis de treure l’ESO.

És el que se sol exigir?

El que s’exigeix bàsicament és que tinguin la formació secundària, i també depèn de l’edat. A persones que no estan alfabetitzades en la nostra llengua, també se’ls exigirà venir a l’escola. És una barbaritat que es denegui un permís a una persona de 50 anys perquè no vol venir a classe. Per a mi això és pervertir totalment el dret a l’educació. Si una persona és analfabeta i vol seguir sent-ho, és la seva decisió. Sí que és feina meva convèncer-la i motivar-la, perquè no es pot anar per la vida sent analfabet, perquè no podràs fer res per tu mateix i et prendran el pèl. Però si obligues, el dret es converteix en un deure, quan no ho és.

Hi ha tants perfils com nombre de presos?

Per solucionar problemes socials cada cop s’utilitza més el Dret Penal. Això ha suposat que conductes que abans no eren delicte, com per exemple conduir havent consumit begudes alcohòliques, o conduir sense carnet, ara ho siguin. Aquest recurs al Dret Penal ha creat noves figures delictives, i això ha suposat que determinats perfils que abans no entraven a la presó, ara sí que hi entrin.

També ha passat amb els polítics independentistes, oi?

Amb el tema dels presos polítics dels procés sobiranista, jo crec que la societat catalana ha descobert una mica la presó. I el que hi ha dins de la presó és sobretot un mirall del que tenim a fora.

Estaria bé que tothom coneguéssim més la presó?

Si ens hi acostéssim més com a societat, segurament pensaríem diferent. Això és el que li ha passat a molta gent amb els presos polítics. La presó existia des de sempre, i ara ens hem adonat que és molt injusta. Que per temes burocràtics un pres no ha pogut sortir a l’hospital a veure un familiar malalt, passa fa molts anys. Totes aquestes coses ens han indignat ara com a societat, a banda que siguis o no independentista, i també ens han fet adonar que tots hi podem acabar en un moment o altre, a dins de la presó.

Pensa això de veritat, que qualsevol pot acabar a la presó?

Sí. Cada cop estem vivint més en uns estats on es volen arreglar les mancances socials a través del Dret Penal. A la presó no hi ha grans assassins. Sí que existeixen, òbviament, però la gran majoria de presos no són grans assassins. Si el teu fill s’enganxa a la droga, podria acabar robant... Jo entenc que sí, que qualsevol persona hi pot acabar entrant.

Ha augmentar la seva capacitat d’empatia, el fet de treballar en aquest espai? Se’n recorda de les històries que li van explicar el primer cop que va posar els peus en una presó?

Sí que me’n recordo. Quan jo vaig entrar a Quatre Camins, tenia 20 anys. Hi havia un noi que feia precisament 20 anys que era a la presó. Vaig pensar que ell era a la presó des del dia que jo havia nascut. Vaig pensar en tot el que m’havia passat a mi a la vida des que vaig néixer fins a aquell dia, des de la llar d’infants fins a tenir nòvia i ser allà per ser mestre, tot; i que mentre jo havia estat vivint tot allò, ell havia estat allà tancat.

Per això considera que la presó és injusta?

Hauríem de pensar en maneres de solucionar conflictes i problemes socials que no siguin passant per la presó. El pres pot haver fet el que sigui, però quina culpa en tenen el seu pare o la seva mare? La presó genera un dany que és molt difícil de reparar, no només en la persona a la qual potser molta gent li tindrà ràbia, sinó també dany al seu voltant. La presó és injusta des del moment en què existeix, perquè és un senyal que com a societat no hem sabut arreglar els problemes sense recórrer a tancar la gent. La presó no pot rehabilitar ningú que abans d’entrar-hi ja no estava ben socialitzat.

A la pràctica, com es fan les classes a dins de la presó?

Sense tenir en compte aquest curs, que està sent estrany per la pandèmia, es fan igual que en una escola d’adults del carrer. Tenim el que seria la part formal, que començaria per l’alfabetització, i arribem fins a l’ESO. Després hi ha informàtica, català i castellà per a estrangers, anglès... Qui vol seguir estudiant, Batxillerat o un grau mitjà o superior, o una carrera universitària, ho pot fer a través de la UNED o del IOC (Institut Obert de Catalunya) o de la UOC. L’escola és el punt on els presos tenen internet.

Hi ha mals comportaments?

Jo fa sis anys que hi treballo i penso que en un institut hi deu haver coses pitjors. L’escola és com un bolet dins de la presó, perquè és un espai on les relacions personals surten molt de les dinàmiques del mòdul. També és un punt de trobada entre homes i dones, i es generen conflictes, i també alguna història d’amor. Res que no passi en qualsevol escola d’adults.

És una via d’escapament?

Hi ha qui s’hi està tot el dia, a l’escola. Hi ha gent que ha canviat l’addicció a una droga per l’addicció a l’escola de la presó.

Expliqui alguna anècdota.
Quan és Nadal o Sant Jordi, que fem manualitats, veus aquells homes tatuats i talegueros fent una rosa de cartolina per a la filla… No pensaries que aquella persona podria estar en una aula pintant un drac. I a ells, són moments que només els els dona l’escola.

Ha fet amistat amb algun dels seus alumnes a la presó?

Sí, i tant.

No és estrany, doncs?

Bé, la relació alumne-mestre no sé si es podria batejar com d’amistat, però sí que es pot arribar a establir un fort vincle. Tinc molt bon record d’alguns alumnes. Alguns m’envien correus, i és bonic saber que han recomençat la vida.

Ha après coses, dels presos?

Sí, i tant, moltes. De la vida, de valorar la sort de tenir un pare i una mare que m’han estimat, que s’han preocupat per mi, que he tingut una família, que en el meu entorn no hi ha hagut maltractaments… Les seves històries t’ajuden a relativitzar moltes coses.

Es considera afortunat?

Sí. Ho vaig veure claríssim que jo el que volia fer era això. Vaig tenir la sort que els mestres amb els que vaig fer pràctiques creien molt en el que feien. Eren gent molt potent, molt vocacional. Amb els meus companys de Mas d’Enric també em sento molt afortunat.

Què és el que més li agrada?

És bonic de veure com augmenta la confiança en ells mateixos. La majoria vénen del fracàs escolar, i tenen unes pors a dintre. Per a nosaltres el concepte ‘escola’ vol dir unes coses, i per a ells no. El que els desperta a nivell emocional no és el mateix. Hi ha la por de tornar a fracassar. Més que veure’ls progressar a nivell acadèmic, que també, omple veure créixer la seva motivació, la seva autoestima.

El més gratificant com a mestre és ensenyar a llegir i escriure?

A mi em va agradar molt fer-ho. M’ho va proposar fa dos anys la cap d’estudis, i jo dubtava, perquè el que més domino potser és la informàtica. A més, quan fas Magisteri t’ensenyen a ensenyar a un nen, i no és el mateix ensenyar a un nen que a un adult. A les escoles d’adults hem d’intentar no oblidar que la persona que tenim al davant no és un nen. Molt del material que utilitzem és infantilitzant. S’hauria de crear més bon material per a ensenyar a adults.

Quin perfil d’intern aprèn a escriure i llegir a la presó?

Solen ser gent de 40, 50, 60 o 70 anys, la majoria homes marroquins que vivien en pobles i no havien anat mai a l’escola perquè aviat s’havien posat a treballar. Són gent que no fallen mai a classe. També passa que la figura del mestre a ells els mereix un respecte especial, com la del metge. Un respecte que potser els xavals joves no tenen.

Ha pensat a escriure un llibre?

Sí que ho he pensat. I jo a ells els ho dic molt, que escriguin. Més d’un alumne ha vingut a classe a escriure la seva vida.

Té cap història de superació que sigui inspiradora?

A casa tinc el relat que m’escrivia de la seva vida un noi que, quan tenia 11 anys, sa mare li va donar cinc dírhams perquè anés a tallar-se el cabell. Ell no va anar al barber, va anar cap al port i va pujar a un vaixell. Viatgen sota camions, en pasteres durant dies, s’amaguen en vaixells... Ara té 35 anys i és a Alemanya. No ha tornat al Marroc des d’aquell dia. Són històries que t’impacten i que en certa manera te les emportes a casa.

L’escola de la presó és un lloc on els interns tenen moltes ganes d’explicar coses?

Depèn de com siguis com a mestre. A mi em passa molts cops. Jo penso que si aconsegueixes que l’alumne se senti respectat, ja tens molt d’aconseguit. Moltes vegades ens diuen: «Ets la persona, en molt de temps, que m’ha escoltat més de mitja hora».