Bellesa i solemnitat

Em proposeu triar un lloc que tingui un record especial per a mi i el cert és que se’m fa difícil. Durant quatre anys vaig cantar a l’Escolania de Montserrat i la muntanya més emblemàtica de Catalunya va ser casa meva. Més tard, la vida em va portar a estudiar a Alemanya i us podria dir una llarga llista de localitzacions precioses entre la Selva Negra i l’Alsàcia. Però com que m’agraden les coses fetes a mida humana, senzilles i despullades d’artifici, triaré el Monestir de Santes Creus, a l’Alt Camp.

Aquest monestir cistercenc deshabitat m’ha acompanyat en diversos moments de la meva vida. Per proximitat a Valls, casa meva durant molts anys, ja de ben jove havia assistit amb el meu germà a multitud de concerts de l’enyorat festival de música clàssica que s’hi feia cada estiu. Recordo vivament l’empremta que alguns concerts em van deixar i, per què no dir-ho, també els concerts que no em van interessar tant i que em portaven a mirar el vol dels ratpenats entre les voltes de l’antic dormitori dels monjos.

Va ser per aquelles dates que, també de la mà del meu germà, vaig inscriure’m als cursos de cant gregorià que s’hi impartien; jo devia tenir uns 15 o 16 anys i no comprenia tot el que m’hi explicaven, però sí que van contribuir a encaminar-me al món del cant, la meva professió temps després. Recordo com els alumnes érem els ‘amos’ del monestir i fèiem classes de respiració estirats al terra del menjador dels monjos o les classes de cant a les antigues estances reials del monestir. Tot un luxe.

Dins l’església de parets nues i imposant alçada, t’hi sents petit, però a gust

Però no tot era música clàssica i cant gregorià, també per aquella època vaig començar a anar a les festes majors de la comarca amb els amics i Santes Creus era una de les dates assenyalades. Recordo els balls que es feien darrere l’edifici de l’ajuntament, en una època d’exaltació adolescent i de primeres vegades de moltes coses.

Més tard he tornat sovint al monestir; és una visita obligada amb els amics i col·legues estrangers que em visiten. I Santes Creus mai no m’ha fet quedar malament. Només creuar el pont del riu Gaià ja t’adones que entres a un espai diferent; les diverses portalades i la plaent estampa de la font central amb la façana de l’església al fons queden sempre en el record. Dins l’església de parets nues i imposant alçada, t’hi sents petit, però a gust. Les tombes de Pere el Gran, Jaume II el Just, Blanca d’Anjou, i de l’almirall Roger de Llúria acaben de donar una bellesa i solemnitat a l’espai que sempre m’ha plagut més que no pas la magnificència de Poblet.

Però els records també estan fets d’anècdotes, com ara les precioses signatures que els picapedrers deixaven sobre els carreus del claustre o la caixa de taronges on algun organista desava les eines per afinar els tubs d’un orgue que, encara avui, reclama amb veu rogallosa una restauració profunda.

I com que els músics sempre acabem amb alguna peça fora de programa, deixeu-me acabar destacant un altre lloc especial, ben a prop de Santes Creus: el santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri. Aquesta bellíssima obra de Jujol s’aixeca com un bolet enmig de camps de vinya i d’ametllers. Us recomano que hi aneu una tarda, quan la marinada endolceix la calor de ple estiu. I ja em direu.