#BoadaPregoner,un èxit institucional

L’encàrrec del pregó de la Festa Major de Santa Tecla a Eduard Boada és un encert de dimensions tan grans com l’entrepà de trenta metres que ha construït més que fet al Cós del Bou. Mentre a Barcelona es tiren pedres per l’elecció de Manuela Carmena, a Tarragona l’Ajuntament ha canviat de color però en aquest tema prima l’acord. Perquè #BoadaPregoner és un èxit institucional en temps d’apropiació indeguda de les institucions.

El pregoner de festa major és una derivació per excel·lència dels antics agutzils que, en el pretèrit de l’oralitat que va precedir l’alfabetització universal, convocaven els veïns a toc de corneta i cantaven notícies d’interès i els bans municipals. Fins i tot en temps de prohibicions, sobretot als pobles, es mantenien en català, a excepció de l’encapçalament i la signatura. A Torredembarra, un punt de crida era al costat de casa, a la cruïlla del carrer Major i el carrer Ample. La corneta era de la mateixa família instrumental que la de l’escombriaire, però no l’ínfula: «Por orden del señor alcalde, se hace saber» i, al final, «El alcalde, don Benito Rull», que és l’últim que recordo associat a l’episodi.

El gènere del pregó de Festa Major és un híbrid agraït d’història i anècdota, de vivència i referència, d’acudit, de melodrama, d’enginy, de rialla i d’emoció. N’esmento tres que conec per amistat i perquè van ser obres mestres: els de Jaume Sisa (2008) i Joaquim Maria Puyal (2011) a Barcelona, i el de Joan Barril (1999) a Tarragona. Prototips o arquetips de persones de la ciutat o amb prou vincles, que han assolit notorietat pública i, en conseqüència, capacitat de convocatòria. Però no sempre s’ha seguit aquest protocol generalment consensuat.

Un gènere seriós

En Barril va advertir que «el pregó és un gènere seriós que no pot confiar-se a mercenaris, per populars i televisius que siguin». Òbviament, ho deia perquè pregoner pagat fa mal so i perquè Déu n’hi do els que ho han fet pensionats, sobretot del gremi de la faràndula, tant se val un teatre com un balcó endomassat.

L’altra desviació és l’elecció en funció d’afinitats o interessos polítics. És el cas de l’Ajuntament de Barcelona i Manuela Carmena, que trenca una tradició de pregoners no polítics i que al damunt li està costant un pim-pam-pum que de cap manera es mereix. Carmena ha estat una magnífica batllessa de Madrid, i el seu currículum de lluitadora pels drets democràtics arrenca des del drama de la matança feixista del gener de 1977 al despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atotxa, del qual ella va ser-ne fundadora. També té vincles amb Barcelona perquè hi va viure entre 1966 i 1969, al peu del canó de la lluita al costat del PSUC i de la seva amiga Montserrat Roig reinventant-se el feminisme.

Tarragona ha sabut sostraure’s a dissensions, i la candidatura Boada és de tothom i és entranyable: un senyor que crea imaginatius còctels i fa entrepans, enaltits com un valor de la gastronomia més socialitzada perquè és un tiberi a l’abast de totes les capacitats adquisitives. Els bascos, patrons acreditats en l’art del menjar, han sabut fer universals els ‘pintxos’, ‘alta cuina en miniatura’ i els bocates d’en Boada jugarien en aquesta divisió, com els de can Conesa de Barcelona, principals proveïdors del Palau de la Generalitat. Això sí, com que al cap i casal són tan senyors com els va pintar Josep Pla, quan van encarregar el pregó a algú del gremi, van triar Ferran Adrià.

La candidatura #BoadaPregoner té el valor afegit de la campanya a les xarxes, el hashtag al Twitter, última generació comunicacional. A partir d’una piulada de @tarragonitipus dirigida a Joan_RU_Ca, Joan Ruiz, data de 9 de gener, la idea es multiplica l’endemà amb piulades molt repicades de dos periodistes de molt nivell: Enric García Jardí i la regidora de Cultura, Begoña Floría. Amb la discreció que demana la familiaritat, Eduard Boada fill s’afegeix a la ‘Simfonia dels Mil’ mediàtica, amb permís de mestre Mahler.

El fill

Eduard Boada, fill homònim de l’homenatjat, és professor d’institut, llicenciat en Història i diplomat en Ciències Religioses, autor de diversos llibres sobre història local i tradicions populars, cultura a dojo. Garcia és un dels alumnes més brillants que vaig tenir a la URV, que l’any passat va ser premi Recull de periodisme i tuitaire convidat de @TGNcultura a Santa Tecla. En Garcia té la curiositat imprescindible per moltes coses que reclama el periodisme, i sap de costumaris, de religió, de Chartreuse, de flamenc... A més a més, quan vol i s’ho pot permetre, sap fer-ne literatura. L’espera un llibre sobre el polifacètic senyor Boada, que també va ser fotògraf d’agència que publicava al Diari.

La idea va quallar. L’Ajuntament, amb els reflexos mot ràpids, el dia 11 ja proclamava Boada pregoner i, amb precisió de màrqueting publicitari, l’han anat retroalimentant –els americans en diuen feedback– amb actes i presències periodístiques, aconseguint no perdre actualitat. Una llàstima que Casa Boada plegui sense poder rendibilitzar, al seu local entranyable del carrer Rovira i Virgili, un disseny propagandístic que si l’hagués encarregat a una multinacional li haurien fet pagar el gust i les ganes.

Acabo al final del primer paràgraf. El triomf institucional és procurar que els símbols siguin el màxim de representatius possible: de les façanes dels edificis als pregons i cartells de les festes. L’alcalde Ricomà, quan era a l’oposició, ho va clavar justament en el tema que ens ocupa. En una piulada del 10 de gener, deia: «Eduard Boada és capaç de posar d’acord tot el saló de plens».