Bàrcino, un llogarret a l’ombra de la capital

Algun cop han fet l’exercici d’imaginar-se com eren els carrers de Tarraco durant l’Imperi romà? Quins serien els seus veïns? Quins els seus enemics? Quin goig faria l’Amfiteatre al costat del Mediterrani ple de gom a gom i en plena lluita?

Això és justament el que ha fet Maria Carme Roca... Però amb Bàrcino, aleshores un «llogarret» a l’ombra de la capital, Tarraco. Així el va qualificar la mateixa escriptora el passat dimarts durant la presentació de la seva última novel·la, A Bàrcino (Columna Edicions), que va tenir lloc a la Llibreria La Capona de Tarragona davant un nodrit grup de lectors.

Una petita vil·la de la qual, de tant en tant, els seus habitants fugien, els que podien, fins a la capital. Una mica com pot passar ara, encara que a l’inrevés.

En aquest context, en una Bàrcino «que al segle II només tenia el temple d’August» transcorre la vida de Minícia amb les seves alegries i les seves penúries, amb les seves passions i misèries. Perquè si una cosa no ha canviat a través dels segles, són els sentiments humans. Aquests no entenen de govern ni d’ubicació en el calendari de la Humanitat.

Una dona que ja era intrèpida a l’època de l’emperador Marc Aureli. «Vull que sigui un mirall de les dones valentes que han existit en totes les èpoques», va manifestar l’autora, qui va comptar per a l’ocasió amb dos padrins de luxe de les nostres contrades: els escriptors Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo, els quals van recomanar la seva lectura «on hi trobareu una veu antiga, però sàvia. I la saviesa és de tots els temps. Hi trobareu també centenars de curiositats històriques que us faran somriure o, tal vegada, plorar», com van apuntar.

«Només passejant ja et trobes traslladat a aquella època. Jo vaig néixer al carrer Decomanus minor, per la qual cosa era veïna del pare de la protagonista», ressaltà Maria Carme, qui va ubicar el germen de la burgesia catalana i potser de la barcelonina en aquell segle II.

«L’antiga Barcelona ja era diferent. Hi havia moltes ganes de prosperar, molts lliberts que tenien més ganes de prosperar que els patricis. No tenia port, però la ciutat creixia. El vi, destinat a les tropes, també es comercialitzava. I Bàrcino destacava en petites coses com ara les millors ostres, tot i que també hi havia rivalitat» i, com no podia ser d’una altra manera, rivalitat amb la capital.

Però estem parlant de Roma, de ‘pa i circ’, d’ostentosos jocs, on Minícia, «és una frikki de les curses de quadrigues. Riguem-nos del futbol ara. S’aturava el món», assenyalà Maria Carme. Igual que en l’actualitat, amb un Barça-Madrid o una final de la Champions. Una mica més civilitzat tot plegat, una mica.

Minícia, la protagonista, viu sota el mandat de Marc Aureli, un dels cinc emperadors justos, després de Nerva, Trajà, Adrià i Antonino Pio. Més tard vindrà el deliri de Còmode, el mateix que va immortalitzar Joaquin Phoenix a Gladiator. «Crec que van fer malament en posar-li aquell nom», comentà Maria Carme.

De moment, però, la vida amb el clement Marc Aureli era més fàcil per a Minícia, que comença el relat sent ja gran per recordar les vicissituds de la seva llarga i alhora curta vida.

Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo van voler també destacar els altres personatges amb els quals comparteix pàgines, «la bondat, malenconia i superstició d’en Cneu, la sensibilitat d’en Luci, la intel·ligència intrigant de l’àvia Quadrònia ‘buscadora de bons marits’, l’exquisidesa d’en Corneli, l’amatent i dolça Kyrene, la fidelitat de la Thadea i l’Erasminus, tan dedicat, exigent, amic imprescindible. Però també la crueltat d’en Teseu o la Drusil·la, ai, la Drusil·la, tan bella i pèrfida!».

A Bàrcino és novel·la, és història, és documentació amb què Maria Carme convida els lectors i lectores a endinsar-se «plegats», guiats per la seva ploma. Un relat que li ha permès aprendre, amb el qual ha patit i ha somiat. Sens dubte, «la intriga està servida», destacà Coia Valls.