Más de Tarragona

Carlos Peisojovich, la ràdio en majúscules

Històries de Casa Boada

Eduard Boada

Whatsapp
Carlos Peisojovich.  Foto: Arxiu personal Peisojovich. Diario El Litoral

Carlos Peisojovich. Foto: Arxiu personal Peisojovich. Diario El Litoral

Carlos Peiso o simplement «El Peiso», així és com es coneixia a Tarragona a Carlos Mario Peisojovich. Va ser un radiofonista molt popular a les ones, en el món de la publicitat i a la premsa. Va néixer el 1943 a Santa Fe, Argentina, on també va morir als 77 anys, el 22 d’octubre de 2020. Diria que a la pràctica mai es va arribar a jubilar ja que va estar a la primera línia de la TV argentina. Al Carlos Peisojovich el vaig conèixer en els primers Carnavals de Tarragona.

Ell era la veu de la festa, de la publicitat que sortia dels altaveus d’un cotxe que recorria Tarragona anunciant el primer Carnaval amb la veu de Carlos Peiso i música brasilera combinada amb el Paquito Chocolatero. El vehicle no parava d’anar amunt i avall de Tarragona. Eren aquells temps on naixia el Carnaval que coneixem avui, recuperant-se la festa. Feien falta persones amb força i una d’aquestes era en Carlos Peiso, que va presentar molts actes. Era la veu del Carnaval. Recordo que part de l’èxit dels actes que vaig fer en aquell Carnaval van ser per la manera que tenia de presentar-los.

Crec que deuria començar a Ràdio Popular de Reus, juntament amb l’Andreu Buenafuente. Es van ajuntar dos mestres, un de més veterà i l’altre jove amb talent. Crec que tots dos van aprendre coses l’un de l’altre. Carlos Peiso va ser acomiadat de Ràdio Popular i s’ho va prendre a broma, la veritat és que li van fer un favor. Era un gran publicista i venedor de publicitat. En recordo que van contractar una campanya de publicitat a la ràdio i l’anunciant va posar com a condició que ell hi havia de posar la veu, i així va ser. Era un locutor que atreia molt i servia per a tot. L’únic que mai vaig veure és que fes esqueles mortuòries, que en aquella època era habitual. El Carlos era alegre, i és clar, en les esqueles radiades calia posar veu seriosa i de circumstàncies. Ell acostumava a treballar sense guions prèviament escrits, cosa que no era gaire usual. Tenia una memòria increïble.

Recordo que quan a Tarragona es va començar a vendre els Ford Fiesta el concessionari li va encarregar la publicitat. A l’anunci ell deia «Pregunte a quién tiene un Ford Fiesta» i li contestava jo dient tot lo bo d’aquell vehicle. Jo tenia un Ford Fiesta. Si mal no recordo la banda sonora de l’anunci es va gravar a Ràdio Tarragona, als estudis del carrer Unió i el tècnic que va fer les mil meravelles va ser el senyor Manolo Bermúdez. L’anunci es va repetir infinitat de vegades i la veritat és que jo tenia un Ford Fiesta i tot el que deia era cert. El cotxe em va prestar servei i la publicitat va ser real.

Quan vaig presentar els meus còctels al Carnaval, a la plaça de la Font, el Carlos Peisojovich em donava la paraula. Recordo una frase de la seva collita: “Tarragona está dormida”. Jo mai li vaig donar cap apunt de res, la seva memòria era brutal i recordava tots els noms dels ingredients dels còctels. Peisojovich sempre treballava ja que quan no estava als micròfons venia publicitat, que moltes vegades li demanaven directament ja que era únic. També va col·laborar en la premsa escrita en paper. Feia coses com la de posar una fotografia d’un personatge jove i els lectors havien d’endevinar qui era. No hi havia premi, el premi era sortir nomenat a la premsa. Una vegada vaig ser jo el personatge misteriós que va sortir a les pàgines del Claxon i molts lectors van encertar malgrat era una fotografia de quan era petit.

Hi va haver una època en la que va col·laborar al Clàxon, que era un gratuït que es repartia per les cases bàsicament amb anuncis i els programes de televisió. Carlos Peisojovich va impulsar la idea d’afegir continguts, ja que li faltava ganxo. El gratuït va millora molt amb els continguts, però amb els anys va deixar d’aparèixer.

A la premsa el que durant un temps té èxit després passa a l’oblit, per això els diaris es renoven. Amb Carlos Peiso la renovació era constant per tal d’evitar l’avorriment del lector. Quan parlava amb les empreses i una li deia que no venia, ell li responia: «Com heu de vendre si no saben que existeixes?». I si l’empresa era coneguda aleshores els hi deia que la gent no sap quins productes tens i que clar, el coneixien per alguna cosa però calia donar a conèixer el que no vens. Peisojovich sempre tenia la sortida correcta. Era un mestre d’aquells que no venen d’escola, l’escola són ells. Carlos Peisojovich va deixar molts amics a Tar-ragona, com el Daniel de la Fuente, a qui va conèixer a Casa Boada. Alguns dels seus amics el van anar a visitar a Santa Fe.

Ara el comerç de la ciutat està trist. Hi falta aquell cant d’una veu que sigui capaç de dinamitzar aquesta ciutat amb tendes buides. L’escriptor Ferran Gerhard, recentment traspassat, m’anava informant i m’explicava que triomfava a la Televisió de Santa Fe, amb una potencial audiència de tres milions i mig de persones. Quina llàstima, però la vida és així, un viatge cap a l’eternitat.

Miro el vell transistor de casa, per ell hi sortia la veu del Carlos. Miro aquests núvols del cel de la meva estimada Tarragona i penso que fins a allí hi van arribar les freqüències amb les veus d’aquests locutors que van fer història a Tarragona i avui romanen en silenci. I en el record dels qui hem tingut la sort de conèixer-los. Aquells programes d’abans, l’Elena Francis, els “partes” meteorològics, novel·les a les tardes, concursos, anuncis cantats que després la gent tararejava.

La ràdio de Carlos Peiso ens parlava, ens deia coses boniques, amb aquella simpatia del to de veu argentí. No escoltaré més la veu de Peiso en viu, però està en el record de moltes persones de la meva edat. Encara que tot canvia, la seva manera de fer va durar tota una vida ja que l’objectiu de la seva fórmula va durar el que va durar la seva vida, 77 anys. Va ser profeta a la seva terra, Santa Fe, on va acabar canviant la ràdio per la televisió, i va triomfar. Al cap i a la fi la televisió és una ràdio amb imatges. El rostre del Carlos apareixia a la televisió i el van veure molts ulls. Naltrus, quan sortia per la ràdio, el veiem amb la ment.

Temas

Comentarios

Lea También