Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Casa Castellarnau: el fantasma perd el llençol

La documentació històrica sembla desmentir que al palauet hi visqués mai una nena malalta, com diu la llegenda
Whatsapp
Diu la llegenda que al palau hi roman el fantasma d´una nena malalta que hi va viure a principis del segle XX, però la recerca historiogràfica ho discuteix. Foto: DT

Diu la llegenda que al palau hi roman el fantasma d´una nena malalta que hi va viure a principis del segle XX, però la recerca historiogràfica ho discuteix. Foto: DT

La història del fantasma de la Casa Castellarnau és a bastament coneguda pel comú dels tarragonins. La llegenda més estesa narra com a inicis del segle XX vivia en aquest immoble, situat al carrer Cavallers número 14, una nena afectada per alguna malaltia crònica, potser un cas de tuberculosi o epilèpsia, que l’obligava a romandre confinada en una habitació de la casa, aïllada de la societat, solament visitada per metges i atesa per la seva família, els Castellarnau.

Alguns veïns del barri van pensar que, a causa del seu dèbil estat de salut, aquella nena finalment no havia superat la infantesa i, d’ençà de la seva mort, una aurèola de misteri entelà el personatge i la mateixa casa, misteri que amb els anys va anar creixent. Les històries sobre la jove i la Casa Castellarnau van començar a ser tan variades com rocambolesques: hi ha qui diu que se la sentia xisclar de manera esfereïdora durant el dia, que només li deixaven treure les natges per la porta quan els facultatius anaven a punxar-la, que passejava nua per la casa en plena nit, que en algunes llars de la Part Alta s’advertia als nens poc menjadors amb frases com «si no menges et portarem a veure a la nena de Castellarnau», que quan la casa ja estava deshabitada els llums s’encenien i s’apagaven sense cap explicació, o que se sentia tocar el piano sense que ningú hi visqués a l’immoble, abans fins i tot que el conservatori de música s’ubiqués dues finques més amunt. El fet és que la rumorologia popular va associar els fenòmens esotèrics que segons algunes versions es produïen a la casa, amb la presència de l’esperit errant d’aquella jove.

Dels relats que circulen sobre la casa, potser el més ben documentat i proper en el temps és el de la Dolors Comas, que va ser testimoni d’uns fets succeïts entre els mesos de gener i abril de l’any 1979. Llavors, ella i una companya de feina eren les bibliotecàries encarregades de la catalogació del llegat Gramunt –col·lecció bibliogràfica que aquesta família va donar a l’Ajuntament– conservat a la Casa Castellarnau. Les dues funcionàries van establir el seu lloc de treball a l’actual sala de la farmaciola, la mateixa habitació que utilitzava la suposada nena malalta. La Dolors explica sense embuts que ella era i és «una persona sensible a tot allò que envolta la consciència humana, que de jove havia practicat amb les cartes Zener [mall de cartes utilitzat per a l’estudi de la telepatia i la clarividència], que havia tingut alguna experiència amb la ouija i fins i tot tenia una àvia que era mèdium».

Un dia, mentre la seva companya parlava per telèfon, la Dolors va veure a la paret cinc ratlles blanques ben marcades, quatre juntes i una separada, semblant a la forma que deixa una mà en esgarrapar la paret. En aquell moment va pensar «quina pífia dels pintors!», però després de pocs instants les ratlles van desaparèixer sobtadament. Allò la va trasbalsar, va explicar el fenomen a la seva superior i tot seguit li va demanar marxar d’aquell lloc. Malgrat tot, la cap de la Dolors la va convèncer perquè es quedés, però des de llavors els fenòmens van continuar produint-se, com per exemple embolcalls de paper de caramel que volaven d’una taula a l’altra estant les finestres tancades. També tenia la clara sensació de sentir-se observada per algú en molts moments del dia, o escoltava passes fent grinyolar el terra, acostant-se des del passadís fins a la sala on estava. Quan sentia aquelles passes ella marxava d’allà sangglaçada i li preguntava a la seva companya si també les escoltava, però aquesta no percebia res i continuava amb les seves tasques amb total normalitat.

Arran de tots aquests episodis va contactar amb una associació de parapsicòlegs de Barcelona, va concretar una primera entrevista i els hi va explicar el cas viscut a Casa Castellarnau amb la condició que guardessin total discreció, pacte que aquests van trencar en presentar-se a l’immoble sense previ avís per tal de gravar una sessió de psicofonies. Ella, però, no va participar d’aquesta experiència pel respecte que li suposava visitar la casa a quarts de deu del vespre. Però, tot i no estar present durant la gravació, sí que va tenir accés a les conclusions a què havien arribat els investigadors. Sembla que la frase més clara que es podia escoltar en els enregistraments sonors era una veu d’ultra tomba repetint insistentment: «fugiu d’aquí, fugiu d’aquí...»

Els parapsicòlegs van concloure que veien en la Dolors un origen de mèdium i que els fenòmens passaven perquè s’alimentaven de la seva energia. De fet, l’opinió de la protagonista respecte als fets de Castellarnau és que, si com ella creu, hi ha vida després de la mort, «és també possible que hi hagi cases on algunes consciències poden quedar atrapades i tractar d’aprofitar-se d’alguns éssers vius per manifestar-se».

Són molts els relats que assenyalen la Casa Castellarnau com un indret on succeeixen fenòmens paranormals. A la dècada dels anys noranta el tema del fantasma va tornar a revifar i sobretot l’afany per posar nom i cognoms al jove esperit. En un primer moment, la desinformació general sobre la història de la família Castellarnau sumada a la «collita pròpia» d’alguns dels visitants de l’immoble, assenyalaven el retrat d’Enriqueta de Castellarnau i de Miró, quadre penjat a la sala groga de la planta noble, obra de Torres Fusté, com la cara visible del suposat fantasma. Això és del tot impossible, ja que, tot i que el citat quadre correspon a la mateixa Enriqueta durant la infantesa, aquesta va morir en edat adulta. De fet, va ser la darrera propietària de la casa i qui la va vendre a l’Ajuntament de Tarragona l’any 1954. Llavors Enriqueta tenia 51 anys.

Un cop descartada aquesta possibilitat la nova candidata fou Carolina de Castellarnau i Espina, personatge que avui encara s’identifica amb el fantasma de la casa del carrer Cavallers. De fet, recentment alguns mitjans de comunicació s’han interessat a resseguir el vessant més morbós de la història, donant continuïtat a la llegenda però malauradament aportant una informació esbiaixada en la majoria dels casos. Per posar alguns dels exemples més significatius: el programa de televisió Cuarto Milenio va enviar una mèdium a visitar la casa l’any 2010; en un to més humorístic una entrevista emesa des de l’espai radiofònic La segona hora de RAC 1 l’any 2014, o darrerament i arran de l’aparició de l’àlbum de cromos Tarraconenses ilustres l’any 2015, una estampa en què es veu l’escala gòtica de l’immoble i al darrere la imatge del típic fantasma cobert amb un llençol.

 

La família ho nega

Ferran de Castellarnau i Cardona, que és un dels successors amb més edat de la nissaga Castellarnau i nebot de Carolina de Castellarnau i Espina, citada anteriorment, nega categòricament que la seva tia sigui el fantasma, i també assegura, visiblement molest, que tota la història que s’ha creat al voltant de la Carolina és completament falsa:

«A la família no s’ha comentat mai aquest tema, els descendents no hem tingut ni remota idea que tingués cap malaltia ni res per l’estil. De fet, Carolina va viure i va morir a Barcelona a una edat avançada [el certificat de defunció mostra com Carolina, o tia Nani com l’anomenen familiarment, va morir el 18 de novembre de 1991 a Barcelona, un mes abans de fer els 80 anys]. No és cert que el Dr. Aleu anés a la Casa Castellarnau a punxar la Carolina, ni crec que la meva família obviés aquest assumpte perquè entre nosaltres sempre hi ha hagut una relació normal. El tema de la Carolina és una invenció que es va fer per donar propaganda a la Casa Castellarnau, en lloc d’enfocar-ho d’una altra manera, com per exemple explicant als visitants qui va ser el primer Castellarnau a arribar a Tarragona, l’evolució de la família a la casa, etc. La Nani va fer sempre una vida normalíssima i a més no va viure mai a Tarragona, únicament venia de tant en tant a la ciutat per visitar els seus familiars. Va tenir diversos nuvis però no es va casar mai i va morir fa pocs anys, perquè jo mateix vaig anar a l’enterrament. El tema de la Carolina i el fantasma és una mentida total».

No hi va haver cap altre infant a la casa durant la història recent de la família que es pogués relacionar amb la llegendària història del fantasma. El padró d’habitants de Tarragona des de l’any 1859 fins al 1955 és concloent. Els Castellarnau van viure a la casa fins a l’any 1893, moment en què van llogar l’immoble a les germanes teresianes, que el van utilitzar com a residència i escola.

Les religioses van ocupar la casa noble durant 25 anys compartint el lloguer de l’edifici amb altres famílies ubicades als baixos i entresòl de la casa, fins que el trasllat de les monges va propiciar novament el retorn dels Castellarnau (1918), concretament de la branca familiar formada pel matrimoni de Carles de Castellarnau i de Miró amb Celestina de Miró i Delàs, i la seva filla Enriqueta, darrera hereva de la casa.

Hi van viure com a mínim fins a l’any 1936 (els llibres del padró d’habitants es realitzaven periòdicament cada cinc anys. En el padró de 1939 no figura la Casa i en el de 1945 ja no s’inscriu cap Castellarnau a l’immoble). Per tant, l’inici de la guerra civil espanyola va marcar el declivi de l’ús familiar del palauet de més de 800 m2.

En els primers anys de postguerra la Casa Castellarnau va ser oferta al Ministeri d’Educació, passant a convertir-se l’any 1943 en seu de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona (RSAT), de la Biblioteca Pública de l’Estat i de l’Arxiu Històric Provincial. Finalment, el 25 de gener de 1954, els seus darrers propietaris, Enriqueta de Castellarnau i de Miró i el seu marit Antonio Ibarra Montes, van vendre la finca a l’Ajuntament de Tarragona a canvi d’una pensió vitalícia.

Vint-i-tres anys després, la casa tornaria a obrir les seves portes per allotjar el Museu d’Història de la ciutat, on actualment manté la seva seu.

Temas

  • TARRAGONA

Comentarios

Lea También