Más de Tarragona

Tarragona Històries de Casa Boada

Cobradors a domicili

Abans es passaven a cobrar els rebuts per casa i es pagava molt més en metàl·lic

Eduard Boada

Whatsapp
Quadre inacabat de Magda Folch, interromput per la seva mort. S´hi veu el tascaman Boada a la barra i el fundador del bar assegut. Foto: @eduardboada

Quadre inacabat de Magda Folch, interromput per la seva mort. S´hi veu el tascaman Boada a la barra i el fundador del bar assegut. Foto: @eduardboada

Abans es passaven a cobrar els rebuts per casa i es pagava molt més en metàl·lic. Els cobradors de les entitats bancàries acostumaven a anar d’uniforme, amb les senyals del banc, fins-i-tot la cartera portava el logotip del banc. Anaven vestits molt correctament, amb corbata, anorac i americana a l’hivern i camisa blanca i corbata a l’estiu. La imatge la cuidaven molt, a l’ajuntament també anaven vestits de forma similar. Els bancs acostumaven a cobrar lletres, que eren de forma rectangular i es signaven manualment. Eren una manera de poder dilatar el pagament.

Hi havia venedors d’electrodomèstics de gamma blanca (com neveres, rentadores), després n’hi havia de la gamma marró, que eren ràdios, televisors, o sigui, electrodomèstics de color marró. Moltes d’aquestes tendes finançaven elles mateixes i tenien la figura del cobrador, que cobrava a domicili per setmanes o per mesos, segons l’acordat. Així es van vendre majoritàriament els primers electrodomèstics. El cobrador al final acabava fent una mica d’amistat amb els clients, cosa que aprofitava per tancar alguna altra venda.

A Tarragona va estar de moda la televisió amb monedes, hi havia una guardiola on hi posaves les monedes i podies veure un temps de televisió. Quan l’havies pagat, moneda a moneda, l’aparell passava a ser de la teva propietat. Com més el fessis servis més aviat passava a ser teu. Eren les primeres televisions i molta gent no en tenia i anava a veure el futbol a casa del veí, aportant unes monedes. Aquesta fórmula va tenir força èxit i la televisió s’anava pagant sola, fins que les tendes van començar a oferir la compra a terminis. Era més còmode i mai s’interrompia el programa per manca de monedes. La venda a terminis continua, però avui ja ningú passa per casa a cobrar, ho fan els bancs.

Les associacions també tenien un cobrador, que no anava uniformat. Normalment era un jubilat, una persona que quan acabava la seva feina feia de cobrador, així es treia una petit sobresou. D’aquelles persones agradables que passaven a cobrar ja no se’n veuen, tot va pel banc. Això no vol dir que no hi hagin altres tipus de cobradors del tipus «El cobrador del frac».

Abans el pagar era sagrat i s’establia una conversa entre qui pagava i qui cobrava. Ara només et truquen per oferir-te coses que ja tens i que et funcionen, com oferir-te canviar de companyia de telèfon, llum o de matalàs. Tant que ens estimen, però a les mútues de salut ja no els interessa massa que els de la tercera edat siguem clients ja que els produïm més despesa que benefici: mai em truquen. I mirin, jo soc d’una mútua i quan ha calgut alguna intervenció important me l’ha fet el sistema públic de salut, i la veritat no ha anat gens malament. També hi havia cobradors que passaven a cobrar l’enterrament, aquestes companyies encara perduren i han ampliat molt el seu negoci, oferint assegurances diverses. Abans la gent el primer que assegurava era l’enterrament, ara la casa i el cotxe. Ara només falta que les funeràries et facin ofertes per al darrer viatge.

Recordo que els autobusos tenien el xofer i el cobrador. El xofer era responsable de conduir i res més, el cobrador se n‘encarregava de tot el que feia referència als passatgers. Els vehicles donaven treball a un parell de persones. Els cobradors del troleibús de l’empresa Firtesa duien un uniforme que tenia un aire del dels gendarmes francesos. Deu fer més de seixanta anys entre Tarragona i Reus hi circulaven autobusos amb energia elèctrica i sense bateries.

També passaven a cobrar per casa els pobres de Tarragona. Recordo una senyora que passava pel bar els dimarts i m’explicava que amb els diners de les almoines li havia comprat una màquina de cosir a la seva filla i em va donar les gràcies ja que d’aquesta manera la seva filla, que vivia a la Part Alta, podia guanyar alguna cosa. Aquella senyora et guanyava el cor, era agraïda i acostumava portar-me farigola, herbes per a la tensió i deia que només es prenia les herbes que plegava al camp. Veies que amb els teus diners feies una mica més felices a mare i filla. Jo la convidava a prendre alguna cosa. No bevia alcohol, de cafè tampoc en volia per la tensió. Jo tenia ganes de que prengués alguna cosa, almenys a l’hivern i tenia pena que que estigués al carrer. Al final bevia una camamilla i una pasta que jo mateix trencava expressament. Així, com que estava trencada i per tant no la podia vendre, ella accedia a menjar-se-la.

Els estafadors també passaven per les cases, amb el pretext de cobrar per festes t’acostumaven a arreplegar alguna moneda. Un cop l’any passaven els Reis Mags i t’omplien d’il·lusió i alguna cosa més, als reis els rebia com si fos un somni. Venien a portar, no a demanar.

A casa també cobraven els pastissos, te’ls portaven en una plàtera de la pastisseria i es pagava a l’acte, com fas amb les actuals pizzes a domicili. Aquí, però, el més habitual era passar per la pastisseria per veure el que hi havia i quan les portaven ja estaven pagades a la tenda. Al repartidor, que acostumava a ser molt jove, se li donava una propina. No anaven en moto ja que les pastes eren molt fràgils. Alguns les portaven al cap, crec que deuria pesa més la plàtera que les pastes, però arribaven senceres.

Pel que fa a les multes et portaven el paper i havies d’anar a pagar a algun lloc de la pròpia administració. Recordo que moltes multes, encara que t’amenaçaven si no les pagaves en uns dies concrets, no s’arribaven a pagar mai ja que prescrivien als cinc anys. No hi havien ordinadors! D’altres rebuts imprevistos te’ls venien a cobrar a casa si no els havies pagat quan tocava: eren els lampistes, electricistes, fusters... i ho feien quan eren factures més importants. Encara no existia l’IVA.

En aquella època les portes del carrer estaven obertes. Recordo que passaven uns senyors que venien de La Mancha a vendre embotits i vestien amb el tratge típic manxeg. D’altres passaven a vendre pernil d’Aragó. Era molt bo, ho portaven tot en un cistell de vímet. Aquest cobraven a l’acte, si no ni embotits ni pernils.

Temas

Comentarios

Lea También