Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Conesa i elles tres

L'Associació de Fills i Amics de Conesa programen cada any les Nits de Juliol. L'última, que va tenir lloc la setmana passada, va comptar amb la participació de Joan Reig, bateria d'Els Pets

Carla Pomerol

Whatsapp
La plaça Major es va convertir en el centre neuràlgic del municipi.

La plaça Major es va convertir en el centre neuràlgic del municipi.

Mai havia vist res tan bonic. Era Conesa, concretament la plaça Major de Conesa, un petit municipi de la Conca de Barberà. Una nit de juliol a dos quarts d’onze de la nit. No m’imaginava que aquell moment es quedaria gravat a la meva ment per sempre més. L’escenari era immillorable i el protagonista, també. Les espelmes omplien la plaça i Joan Reig, el bateria dels Pets, entrava en escena. Sense desmerèixer la seva presència –que, com sempre, va portar a terme una actuació estel·lar–, l’espectacle estava davant dels seus ulls. Tot plegat, semblava una obra teatral, guionitzada per algú que coneix els valors de la vida. Sobretot, un de molt important: el de compartir.

Dissabte passat a la nit, a Conesa es compartia tot. Cançons, cava, galetes, cadires, somriures i un llarg etcètera. Situem-nos. Conesa és un poble de la Conca de Barberà que té uns 110 habitants, aproximadament. Cada mes de juliol, l’Associació de Fills i Amics de Conesa organitzen les Nits de Juliol, una programació que inclou concerts, show cookings, teatre, espectacles, entre altres. Dissabte passat es va celebrar l’última Nit de Juliol a la plaça Major de Conesa, on Joan Reig va fer un homenatge a la cançó catalana i on les espelmes es van apoderar de l’espai.

La plaça estava plena de petites taules rodones amb mantells de color granat. A partir de dos quarts de deu de la nit, els conesins ja començaven a buscar el seu lloc. La Maria de ca la Malena, la Maria Teresa de cal Jaume el Janet i la Montserrat de cal Taleva eren les primeres a arribar. Elles tres, jubilades i vídues, són amigues des de fa molts anys, i els fills de cadascuna també guarden una bonica amistat. Van ser els següents en arribar a una plaça que va acabar acollint a un centenar de persones. Però la mirada, sense voler, es desviava cap a la taula de les tres amigues. Dones fortes, plenes de valors, que han sabut traspassar als seus fills i als seus néts. I el que és més important, a tot el poble.

Escoltaven les cançons de Joan Reig i, de tant en tant, mossegaven una galeta i feien un glop de llimonada que els organitzadors de l’acte els hi proporcionaven. La majoria dels assistents bevien cava, però elles preferien llimonada. En Joan Reig amb el seu caixó independentista cantava al poble i, sobretot, a les tres inseparables amigues. Les cançons, per elles, tenien més sentit que pels altres. Això es notava. Alguna, fins i tot, la cantaven. La tendresa que desprenien no em deixava treure els ulls de la seva taula.

I de cop i volta, Reig canta Ningú, una cançó que no pot quedar millor que en aquell moment. Penso que el bateria dels Pets se n’ha adonat igual que jo i per això la canta. «Ningú escolta els vells ni el seu parlar feixuc i en els bancs de les places resten orfes paraules que encara no han dit, manllevades per veus ordinàries que les despullen de sentit». Així diu la primera estrofa del hit. Me les miro i penso que, a partir d’ara, quan arribi a Conesa –el poble de la meva parella–, pararé el cotxe allà on siguin elles tres, la Maria de ca la Malena, la Maria Teresa de cal Jaume el Janet i la Montserrat de cal Taleva, i les escoltaré. Vull que m’expliquin tot el que saben, del poble i també de la vida en general. Sense saber-ho, elles tres van ser les protagonistes de l’última Nit de Juliol de Conesa.

Però no van ser les úniques. La nit de dissabte, a la plaça Major, cadascú tenia el seu paper. L’Agustí vigilava des de la finestra del Cafè. El Francesc repartia el cava i procurava que tot anés sobre rodes. La parella de la Marta li mostrava el seu amor amb una abraçada càlida. Els que no érem del poble, ens posàvem la jaqueta més aviat que la resta. I el més important: el campanar, solemne i entregat, presidia la plaça. Resulta complicat descriure la bellesa i la llum del moment. Sembla una pel·lícula. De cop i volta, les campanes acompanyaven les poesies d’en Joan Reig, que entre les seves cançons va delectar amb  Que tinguem sort de Lluis Llach i El poble sota el barret de fum. Us imagineu l’emocionant nit que vam viure?

Temas

  • tradición

Comentarios

Lea También