Confiar el bé més preuat a la bèstia més salvatge

La Carlota, de gairebé tres anys, va venir des d’Andorra fins a la plaça de les Cols amb els seus pares per fer el pas més important de la seva vida. Va arribar el moment. Faltaven pocs minuts per les sis de la tarda i estava convençuda. Els seus pares asseguraven que feia dies que li explicaven com seria el dia d’ahir i que havia de ser valenta. I ho va ser. La Carlota va entregar, per sempre més, el seu xumet a la Víbria de Tarragona. «Ja veurem com passa la nit», explicava la seva mare, la qual afegia que «aquest matí, quan s’ha aixecat, no parava de fer petons el xumet. S’ha acomiadat la mar de bé». El seu cosí, en Ramon, mai no ha utilitzat xumet, però ahir va donar suport a la Carlota i també va entregar el seu.

Ahir, la plaça de les Cols va viure un dels moments més emotius de les Festes de Santa Tecla. Els més petits eren els protagonistes. Havien de desprendre’s del seu bé més preuat: el xumet. Passaven tres minuts de les sis de la tarda, quan els timbals van començar a sonar. Les escales de la Catedral, plenes de gom a gom, van deixar pas a la bèstia. Arribava ella, amb fermesa i saludant els més petits. La Víbria baixava, per primera vegada en aquesta Santa Tecla, les escales de la Catedral.

Hi havia cares d’emoció, altres de por i altres ploraven sense parar. Les gralles sonaven per fer el ball de la Víbria i així els més petits es van relaxar. Arribava el moment clau i l’Hèctor no ho tenia clar. Els seus pares, en David i la Sara, asseguraven que «estava convençut d’entregar el seu xumet a la Víbria fins fa tres dies, que ens va dir que no ho tenia clar». Però finalment, l’Hèctor es va encoratjar i va decidir posar el seu xumet en una de les ales de la bèstia de foc. 

A la Xènia, de tres anys, li passava una cosa semblant, però a última hora va decidir que ahir no era el dia. «Esperem a l’any que ve, mama», deia. Per la seva banda, l’Edda, de dos anys i mig, anava als braços de la seva mare, l’Ariadna. Van arribar fins a la Víbria entre la multitud i va deixar el seu xumet. Però ràpidament se’n va penedir i va començar a plorar desconsoladament. Ni la piruleta que va donar-li la Víbria a canvi del xumet li servia. 

L’Anna, també de dos anys i mig, li deia a la seva mare que donaria el xumet que portava en aquell moment, però que els de casa no es mourien. N’hi havia d’altres que el deixaven, i que de seguida el tornaven a agafar. «És com si a mi em fessin deixar el meu cotxe a un lloc desconegut. No ho faria», explicava un pare. Quan els petits entregaven el xumet, rebien un certificat que deixava constància del moment. «Heu de reconèixer que ja comenceu a ser unes donetes i uns bordegassos i que això d’anar xarrupant el xumet no queda bé», deia el document.

25 anys de Víbria
Enguany, la Víbria de Tarragona la Serrallenca està de celebració.  Compleix 25 anys i ahir l’entitat ho volia celebrar amb els més petits. Després d’una cercavila pels carrers de la Part Alta de Tarragona, la bèstia va parar a la plaça del Rei on hi havia coca amb xocolata i música. Era la seva festa d’aniversari, tot i que ja fa dies que ho celebra. El dissabte va tenir lloc la Mostra de Folklore Viu, on la Víbria va ser protagonista. 

Els orígens, Molins de Rei
L’acte dels xumets va néixer l’any 2005, quan la bèstia va viatjar fins a Molins de Rei per actuar en una festa major. Va ser allà on els membres de l’entitat van descobrir que el Camell de Molins de Rei recollia els xumets dels més petits el dia de Reis. La idea va agradar i els components de la Víbria van proposar a l’Ajuntament fer-ho a Tarragona, per Santa Tecla. «Era una manera d’acostar la Víbria als més petits», explicava Rosa Hortoneda, membre de l’entitat.

La Rosa i els seus companys expliquen que el d’ahir és l’acte més emotiu i especial de totes les festes. «Que un infant confiï a la Víbria el que més estima té un valor incalculable. Aquesta acció fa que se sentin lligats i estimats per la Víbria per sempre més», assegurava la Rosa, la qual va descobrir el secret més ben guardat. «Els xumets els guardem en un gran magatzem», deia.