Coses de Nulles, el meu poble

Casa Boada era punt de referència per a la gent de Nulles. El meu avi, el meu pare i jo hi vam néixer. L’avi, Eduard Boada Pallarès, va ser alcalde de Nulles del 1915 al 1917 i un dels socis fundadors del Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Isidre de Nulles, juntament amb son pare i el seu germà Joan. Va ser vocal de la junta i de la secció de viticultura. Amb la crisi de la postguerra va baixar a viure a Tarragona, on va morir, per ajudar la seva filla Maria que havia quedat vídua i s’encarregava d’una petita botiga de queviures al carrer de la Unió. 

En aquella època, al voltant de 1945, les collites eren escadusseres per sobreviure tot l’any. El meu pare, Salvador Boada Calbó, i la meva mare, Victòria Pascual Castellnou, també van pensar de venir a Tarragona i muntar una bodega de vi de Nulles i productes de proximitat. Però la vida a voltes planteja altres camins. Hi havia la caserna militar i la demanda era la de «posi’m alguna cosa dins del pa», i així Casa Boada es va convertir en un lloc d’entrepans. Jo recordo que el bar era punt de trobada de gent de Nulles i dels pobles del votant.

Recordo molt mossèn Salvador Riba, que era nascut a Mont-roig, el poble de la meva mare. El mossèn tenia casa nostra com a punt de referència a Tarragona, era molt amic dels meus pares. Per casa hi passava gent de Vilabella, Bràfim, els Pallaresos, la Secuita... Acostumaven a deixar encàrrecs que recollien al marxar, aleshores mossèn Riba aprofitava i tornava al poble amb ells ja que el coneixien. Era un mossèn de la vella escola, sempre vestia sotana i no tenia res seu. Vivia  a Nulles amb la seva mare, que estava malalta i a qui cuidava amb l’ajuda de la gent del poble. Mossèn Riba era amic del famós pintor Joan Miró, ja que era mont-rogenc. El curiós és que tenia dibuixos i cartes de Joan Miró. Ell venerava Joan Miró. Miró el va visitar a Nulles, a ell i a la seva mare.

Recordo l’època en què Nulles es va fer famós per la taula que ballava. Era un fenomen paranormal? O bé una fantasia? Hi havia altres pobles on també es movia una taula, com Porrera, però la de Nulles va ser molt mediàtica: televisió, ràdio i premsa se’n van fer ressò i la gent feia i pagava per veure la taula. Mossèn Riba això al principi no ho veia clar, era època de dimonis. En va parlar amb el canonge mossèn Esplugues, que en sabia molt de parapsicologia. Després ho va veure bé, com si es tractés d’il·lusionisme. El poble s’omplia de forasters, el cafè estava animat i feia caixa, i amb els diners guanyats es van fer coses per al poble. S’havia de pagar entrada per veure la taula però els del poble no pagàvem. Amb el temps la taula de Nulles va passar a la història.

Ma mare sentia veneració pel mossèn ja que era del poble. De Mont-roig van sortir-ne diversos sacerdots. Jo recordo molt la relació amb mossèn Salvador Cabré, que vivia al carrer de la Palma amb sa germana. També amb mossèn Gaietà Ivern, que va ser qui va reprendre la construcció de l’església nova de Mont-roig, que per les seves dimensions és coneguda com a la catedral del Baix Camp. El poble de Mont-roig li va dedicar la plaça de davant de l’església. Jo vaig conèixer mossèn Gaietà a Tarragona i anava molt sovint a casa seva, vivia davant de la catedral, on darrerament hi va viure el pintor Tomàs Olivar. De mossèn Gaietà recordo que era l’encarregat de repartir les butlles i com que jo tenia moto amb sidecar, els ajudava a distribuir. Els joves potser no saben què eren aquestes butlles, era un donatiu que es feia a l’Església els dies de Quaresma i així podies menjar carn excepte els divendres. Jo era molt jove, qualsevol sacerdot de l’època podria explicar que en el fons era un donatiu a l’Església que destinava als pobres. Jo crec que si Gaietà Ivern no hagués estat mossèn, hauria estat arquitecte, em mostrava amb passió la maqueta de la façana de la Catedral de Tarragona acabada, encara en conservo alguna foto. Eren molts els sacerdots que freqüentaven Casa Boada, un altre mossèn de Mont-roig, aquest nascut a Falset, va ser Josep Maria Franquet, era família política, i va ser qui va encarregar al pintor Jaume Minguell els monumentals frescos de l’església nova. Franquet em va casar i també va batejar mon fill. 

Recordo molt l’alcalde de Nulles, el senyor Joan Calaf Gestí, que sempre m’explicava les novetats del poble i ens portava pomes. El fill de l’alcalde Calaf té el restaurant Coll de Nulles i la petita cava Magriñà Calaf, una de les més antigues de l’Alt Camp.

També recordo l’estació de Nulles-Bràfim, compartida pel poble veí almenys pel que fa al nom. Aquests pobles tenien molta producció de vi que es vehiculava a partir d’aquesta estació de tren.

Nosaltres vam marxar de Nulles quan jo tenia cinc anys. Jo recordo més Mont-roig, ja que és d’on era la meva mare i hi vaig viure llargues temporades amb la meva àvia Virgínia Pascual Castellnou, ja que la meva mare estava malalta i sempre recordaré Mont-roig com el poble de la meva infantesa. Nulles per a mi també són les arrels, hi vaig néixer un 19 de gener de 1942, al carrer de Sant Sebastià, 18, i tinc molts records lligats a la cooperativa, el cafè-teatre-cinema, la botiga de cal Quiquet on hi havia de tot, i la botiga de queviures de la Leonor Fuster de ca l’Eugenio.

La poeta Dolors Bofarull, amb qui m’agradava molt parlar ja que era un pou de saviesa, va publicar alguns llibres i un libreto per a una sarsuela. Les festes majors amb l’anada a ofici, el vermut, el tendal, els balls del ram, del fanalet, les orquestres Els Escolans, la Sensació on cantava Francisco Garrido. Aquelles calçotades als horts de les cases que eren grans trobades amb amics i famílies que ja són història. Quan veig l’èxit dels vins i caves de Nulles l’ànima se m’omple d’alegria només de pensar que el vi i el cava del poble són un referent en el món.