Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Cultures migrades

‘Utopía de la normalidad’ de Tiziana Barilla es presentarà a la Llibreria La Capona aquest divendres, 15, a les 19.30 h

Guiomar Sánchez Pallarés / Gabino Martínez Muñoz

Whatsapp
L’alcalde italià Domenico Lucano a la plaça de Riace. FOTO: CARLO TROIANO / WIKIMEDIA COMMONS

L’alcalde italià Domenico Lucano a la plaça de Riace. FOTO: CARLO TROIANO / WIKIMEDIA COMMONS

La dieta mediterrània és patrimoni mundial. Turísticament ens anunciem com un secret Mediterrani. Però al mateix temps, i sense qüestionar-ho, neguem l’intercanvi, la cultura mestissa o la permeabilitat de les nostres tradicions. Podem visitar la mesquita de Còrdova o la de Keirouan; l’amfiteatre de Tàrraco, Capua, Pula o El Djem. Podem menjar tagín o caldereta de peix; khoriatikí, pipirrana, esqueixada o fatuix. Però preferim assenyalar allò que ens separa, sense adonar-nos que el que ens separa ara ens podia haver unit abans, o que allò que avui identifiquem d’aquí venia d’allà. 

Vivim en un món en què la guerra cultural es basa en el culte a la individualitat i la necessitat d’excloure a l’altre. Jo sóc això perquè no sóc allò. Nosaltres som aquests perquè no som aquells. Així, la riba nord de la Mediterrània ha deixat de ser una nomenclatura geogràfica per ser una frontera política entre occident i orient, però molt especialment cultural, amb una fossa comuna, per cert, que ens separa. 

La divisió és volgudament cultural perquè sense una lectura cultural de superioritat seria impossible explicar com des d’una autodenominada societat avançada s’acceptaria deixar morir milers de persones a les portes de casa nostra. Casa nostra. A la nostra mar. No casa seva, però sí la seva tomba. I aquí recau l’èxit de la divisió, en com ens fan creure que nosaltres no som ells a través d’un llenguatge en què tot és blanc o tot és negre, en què no hi ha termes mitjans i no es dubta en utilitzar la mentida per tal d’esvair els matisos que ens havien caracteritzat fins aleshores. 

A Itàlia estan sorgint veus clares i contundents, ajuntaments com els de Nàpols, Palerm o Bari, per dir només algunes grans ciutats, han optat per crear un relat alternatiu al de la por i l’exclusió, un relat que parla de cultures en plural i la cohesió des de la cultura pròpia, aquella que escolta a l’altre i que no l’ataca per la diferència.

Això tampoc és nou, per posar un exemple, la identitat napolitana no és només aquella que es fa a la falda del Vesuvi, sinó que també ho és aquella que fan els emigrants i evoquen els seus records, com ho és la melodia de la icònica cançó O sole mio composta per un nostàlgic Eduardo di Capua des de Moscou, així com ho són aquelles joies arquitectòniques fetes per persones foranies com el Castel Nuovo. I aquí recau l’èxit d’una identitat que no exclou l’altre, ni al que arriba ni al que marxa, sinó que es construeix a partir de la riquesa compartida. 

Però més enllà del folklore hi ha Riace. Riace, un municipi de Reggio Calabria (Itàlia), ha aconseguit l’èxit fent viable econòmicament un model. És important, en el context en què vivim, especificar això d’econòmicament viable, encara que pel que ens ocupa ens és molt més interessant adonar-nos com un model alternatiu permet crear una societat rica culturalment, que a més, reiterem, és viable en l’àmbit social i econòmic perquè utilitza i situa la cultura al centre de la política municipal, mitjançant la creació i les arts, entre d’altres. I això és el que explica el llibre Utopía de la normalidad.

El modelo de acogida del alcalde Domenico Lucano de Tiziana Barilla (Icària Editorial), que es presentarà a la Llibreria La Capona de Tarragona el pròxim divendres, 15 de febrer, a les 19.30h. En el llibre es parla, especialment, de l’alcalde d’aquesta població del sud d’Itàlia, Domenico Lucano, el qual ha aconseguit ser una de les persones més influents, i per això ha acabat perseguit per la intolerància i els titellaires d’un sistema que ens pretén a tots obedients a un mateix marc cultural. 

Els perills de la cultura excloent, aquella que es basa en unes identitats pures i existencialistes ens porten a ser més pobres intel·lectualment, i per això cal combatre-les amb relats alternatius, amb paradigmes plurals fets des de cultures mestisses. És a dir, som això culturalment perquè ens hem creat des de l’emigració i la immigració, des de la col·lectivitat i l’intercanvi.

Temas

Comentarios