Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Dels oficis que felicitaven el Nadal

Maireta i seitó. Estrenes. El lliurament de regals en espècie
o diners en les prèvies del Nadal és l’origen de
la paga extra que funciona en l’actualitat

JORDI BERTRAN

Whatsapp
Felicitació per rebre les estrenes de Nadal del repartidor del ‘Diari de Tarragona’ de 1872. Llegat Babot / BHMT.

Felicitació per rebre les estrenes de Nadal del repartidor del ‘Diari de Tarragona’ de 1872. Llegat Babot / BHMT.

Quan érem petits un dels signes inequívocs de l’arribada imminent del Nadal era el so dels timbres dels pisos dels veïns, que se succeïen uns rere els altres fins a arribar al nostre. Era cap al vespre, quan la foscor de l’hivern ja havia caigut. La mare o el pare obrien, i apareixia un personatge sovint uniformat: el brossaire, l’escombriaire –que eren dos oficis ben diferenciats–, el carter o el repartidor del butà.

N’hi havia d’altres que no duien indumentària específica com la portera de la casa, i uns de ben curiosos com els geganters d’ètnia gitana, que si més des del segle XIX a Tarragona han fet ballar els gegantons Negritos i els gegants moros. En aquells temps els comandava el «Mangarro».

Cada personatge portava una targeta impresa que, en llengua castellana, et felicitava el Nadal, sovint s’hi llegia: «las Pascuas de Navidad». A canvi, se’ls lliurava una petita aportació econòmica. Els pares recordaven que en altres temps també havien passat els serenos i els guarda passeigs, cossos que vetllaven per la seguretat pública sense arribar a l’estatus de la guàrdia urbana.

Alguns etnògrafs rememoren els repartidors de la llet o els fanalers, i Pepe Rodríguez a Mitos y ritos de la Navidad (Ediciones B, 1997) arriba a incloure la felicitació en blanc i negre d’una artista de cabaret i varietats denominada Linda Dalvi, lluint plomall al cap, biquini, sabates de tacó alt i poca cosa més. Una simple mirada a Google els permetrà comprovar que no sols els oficis sense seu, sinó també els que tenien taller o botiga també n’arribaren a editar, tot i que no a tot arreu.

D’allò en dèiem recollir l’aguinaldo, que anys després vaig saber que era un barbarisme i que calia anomenar-lo estrenes, sí en plural. El sempre imprescindible Diccionari català-valencià-balear Alcover Moll les defineix com la gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar l’inici d’una cosa, la primera notícia, una festa anyal..., o bé allò que es dona de més a més del preu contractat.

Èpoques diverses

Etimològicament i també semiòticament, les estrenes provenen de les strenae que es lliuraven les ciutadanes i ciutadans de l’Imperi Romà el primer dia de l’any per desitjar prosperitat amb branquetes de berbena, llorer i olivera, que esdevindrien dolços elaborats amb mel, fruits secs, llànties d’oli, espelmes i –com no– monedes.

En la baixa edat mitjana a Catalunya el costum de regalar nous, ametlles, vi, piment (beguda composta de pebre, vi i mel) i neules en les vigílies de Nadal a la canalla, els amics, els criats i els treballadors públics era ben comú. Les nous encara apareixen en les sobretaules nadalenques, com les ametlles que ho fan com a ingredient del torró. Al segle XIV el costum arribà a tal desmesura que s’emeteren edictes i pregons per les autoritats catalanes que imposaven multes, limitaven les estrenes a funcions de caritat, o les restringien als productes concrets comestibles que esmentem més amunt.

Les prohibicions no feren gran fortuna, i així al País Valencià el consistori de Xixona de 1750 lliurava a alguns professionals que cooperaven amb l’administració estrenes en forma de torró i de raïm, dos dels productes que hem tradicionalitzat per a aquestes celebracions.

La premsa escrita

La premsa també jugà el seu rol en aquesta tradició de les estrenes, i fou pionera en l’edició de la versió impresa que els rememorava durant la meva infantesa. El 1831 el Diario de Barcelona edità una estampa amb la tècnica litogràfica. Un dibuix exuberant coronat per l’escut de la ciutat de Barcelona incloïa un poema en castellà, amb la mètrica de la décima. Aquestes felicitacions s’adreçaven als subscriptors del Brusi, el nom popular d’aquest mitjà.

Altres mitjans el seguiren com El Guardia Nacional –des de 1835– o El Constitucional –des de 1839–. El 1860 la nova tècnica de la cromolitografia revolucionà les arts gràfiques i també s’infiltrà en les estrenes impreses.

Al capdavant de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, l’Elena Virgili m’informa que l’equipament municipal ubicat a la Tabacalera custodia la col·lecció del llegat Babot, atresorada per Carles Babot (1909-2000). Serà motiu d’un proper article. Avui els deixem la felicitació que el repartidor del Diari de Tarragona lliurà el Nadal de 1872, impresa a l’establiment tarragoní de Puigrubí y Arís el 1872.

Temas

Comentarios

Lea También