Devocions al sant de la carbasseta

Sant Roc, celebrat cada 16 d’agost, és el patró dels carrers del Cós del bou, la baixada Peixateria i els Trinquets Vell i Nou. Pel caire extraordinari que enguany tindrà la festa d’aquest barri, li dediquem diverses Mairetes. Si bé l’origen de la devoció en aquesta zona de la ciutat es remunta al segle XIX, amb anterioritat Tarragona ja l’havia tingut com a advocat protector davant la pesta.

El prevere Andreu Tomás recull, a través de comptes eclesiàstics, una processó que la catedral dedicava al sant de Montpeller el 1508. En aquesta data arribà una plaga de pesta bubònica –produïda per les puces de la rata negra–, que va assolar Tarragona entre maig i desembre. Va ser coneguda també com a pesta llevantina, perquè procedia de l’altra banda del Mediterrani, de l’est.

Pesta forana

Aquesta primigènia devoció tarragonina seguia la preexistent a Venècia, on el 1478 ja es coneix el seu poder benefactor davant la malaltia, per la qual cosa es funda una confraria: la Confraternità o Scuola Grande di San Rocco. La ciutat dels canals de l’aigua ha acollit les seves relíquies des de 1485 fins als nostres dies.

Poc després, entre el Nadal de 1489 i l’estiu de 1490, la ciutat de València pateix una terrible epidèmia de pesta amb 150 morts per dia i una xifra total d’11.000 víctimes, situació similar a l’experimentada coetàniament a París. En una i altra localitat es funden confraries per l’orde dels carmelites calçats que tenen sant Roc com a titular.

En el mateix segle XV, prou lluny, a Villalpando –Zamora– s’homenatja el sant amb festes populars amb bous. Poc després, a cavall dels segles XV i XVI, a Cartagena –en l’actual regió de Múrcia– es parla del raval de sant Roc, on es documenta una ermita.

També en aquest període, entre 1513 i 1520, a la ciutat de València Eva Belén Carvajal recull un plec solt amb les “Coplas hechas por un religioso de la orden de sant Augustín del bienaventurado sant Roch, conformes a su historia, para excitar a las gentes a más devoción, en especial para que le llamen en tiempo de la pestilencia, que es santo muy apropiado para librar de tal necessidad y comiençan assí, hablando a sant Roch”, antecedent del gènere de la literatura popular, denominat goigs.

Arran d’una epidèmia patida el 1517, la ciutat de Santiago de Compostel·la fa vot de poble i el sant del gosset n’esdevé patró construint-li una capella a l’entrada de la localitat per frenar-ne la propagació. Encara avui la corporació municipal assisteix consuetudinàriament a l’ofici matinal, mentre que al vespre la processó recorre els carrers. Roc i Santiago –Jaume– són els únics sants presentats com a pelegrins.

Epidèmies de pesta

A Roma, amb tot el seu pes eclesiàstic, les epidèmies de pesta de 1522, 1527 i 1530, també van ampliar la creació de confraries en l’honor del nostre sant de la petxina al barret.

A Barcelona des de 1563, a la cantonada de la plaça Nova amb el carrer dels Boters, els veïns del barri de la catedral, antiga Vilanova dels Arcs, veneraven la imatge de Roc. El 1576 Venècia segueix el mateix procés del vot de poble realitzat a Santiago. El 1581 es funda a Arévalo –Ávila– una germandat amb la invocació al sant. El 1585 el Consell municipal de València fa pintar una taula amb la figura de Roc.

El 1589, quan la pesta bubònica assolà terriblement Catalunya, el veïnat barceloní constituí la Confraria de sant Roc de la plaça Nova. L’entitat ho celebrava participant a la processó del Consell Cent i amb oficis, lluminàries i concerts a la plaça, en l’origen d’unes festes perpetuades fins avui.

Molt proper en el temps, sinó del mateix any, és el vot de poble d’Arenys de Mar –al Maresme– per haver deslliurat la localitat de la pesta. I gairebé coetàniament, Roc fou canonitzat pel papa milanès Gregori XIV el 1591, i d’aquesta manera incorporat al martirologi romà fixant el 16 d’agost com a dia de la festa. Aquest serà un nou impuls a la devoció pietosa pel sant occità. Poc després, el 1595 el Consell municipal de València opta per aquesta data, en lloc de la comuna fins aleshores: el diumenge següent a la Mare de Déu Assumpta.

El mateix any, Sevilla documenta per primer cop una capella o ermita dedicada al sant, com adjunta a una església amb un altre titular. El primitiu temple fou ampliat posteriorment i encara roman en el mateix indret. El 1599 l’alabesa vila de Llodio funda una confraria amb aquesta advocació.