Tarragona Històries de Casa Boada

Don Angel Aizpuru

A Casa Boada hi venia a fer un beure abans del partit el cap de la policia armada, el capità Angel Aizpuru y Moris, i el tinent Carlos Membribe Garcia, a qui vaig tenir de tinent a la mili i em va ajudar molt a l’època de recluta

Eduard Boada

Whatsapp
Instrument regalat per Angel Aizpuru, que ha decorat les parets de Casa Boada durant anys. @EDUARDBOADA

Instrument regalat per Angel Aizpuru, que ha decorat les parets de Casa Boada durant anys. @EDUARDBOADA

Recordo que quan hi havia el camp del Nàstic a l’avinguda de Catalunya i el Gimnàstic jugava a casa, la policia armada era la que vetllava per l’ordre dels partits. El més curiós és que quan perdia l’equip local s’esperava a l’àrbitre per a insultar-lo i la policia l’havia de protegir. La policia l’acostumava a mantenir-lo sa i estalvi.

A Casa Boada hi venia a fer un beure abans del partit el cap de la policia armada, el capità Angel Aizpuru y Moris, i el tinent Carlos Membribe Garcia, a qui vaig tenir de tinent a la mili i em va ajudar molt a l’època de recluta. Prenien un cafè i esperaven el fidel xofer del capità, el senyor Blas. Es parlava de futbol i del Gimnàstic, ja que al senyor Aizpuru li agradava el Nàstic. Recordo que li deia al meu pare que li parlés en català ja que el volia aprendre, i així va ser. Don Ángel sempre parlava en català. Fins-i-tot quan venia a Casa Boada amb el general Cases, que era el governador militar. Parlar en català amb un policia ja era una cosa grossa, i si a més era el cap encara més, però si també el general deia alguna paraula en català encara més. No era habitual veure-ho en públic. Al bar parlàvem tots en català. Don Angel vivia molt aprop de casa, al carrer Taquígraf Martí. Era un home que feia favors i profundament religiós. Mai et deia que no. Després del cafè se n’anaven al camp del Nàstic i allí es fumaven una fària, que eren uns puros molt populars que es fabricaven a Tarragona. Abans anar al futbol i fumar era un clàssic i segons com anava el partit el puro quedava tot rossegat.

Don Angel, que és com l’anomenàvem, també era el cap de la policia armada i de trànsit. Aquests policies duien una jaqueta de cuir gruixuda, un casc i a l’hivern infonien respecte. A mi m’agradaven les motos, i jo deuria tenir 20 o 21 anys i veia les seves DKW, que eren unes motos grosses però amb motor de dos temps d’aquells que duien una barreja d’oli i gasolina. Coneixia el mecànic del PMM (el parc mòbil dels ministeris) i el tema de conversa eren les motos. El mecànic, el senyor Constantino, m’explicava coses dels motors, que fabricava Auto Unión per a les furgonetes DKW. Avui aquesta empresa és Audi, però abans montava motors de dos temps a les furgonetes que naltrus coneixíem com a furgonetes amb motor de moto. El mateix passava amb turismes, que eren més barats però feien el mateix soroll que una moto.

Don Angel va ascendir de capità a comandant i va passar a un altre destí i Carlos Membribe també va arribar molt alt, a coronel. Després trànsit va passar a la Guàrdia Civil, que tenien millors motos, les Sanglas amb una qualitat fora de sèrie pel que fa a la tecnologia. Recordo que quan volien saber la velocitat posaven un Seat 1500 camuflat amb càmeres i rodet. El Seat 1500 era un cotxe que s’utilitzava molt.

Al senyor Angel Aizpuru el recordo molt cada dia. Explicaré una anècdota. Com que a mi m’agrada molt la música em va regalar un instrument musical africà que guardo amb estimació, una mena de petita guitarra del nord d’Àfrica ja que ell de jove deuria començar-hi la carrera militar. A Don Angel li feien forces regals però ell els feia portar a les Germanetes del Pobres, fos el que fos. Li regalaven molts puros i també els hi donava ja que volia que la gent gran que hi vivia poguessin disfrutar del cafè, copa i puro, que es deia abans.

A Don Angel li agradava anar a pescar amb canya i algun cop, com que tenia amics pescadors, feien bona pesca. Tenia l’ànima de mariner.

Eren temps diferents. Quantes persones van trobar feina gràcies a Don Angel? El meu primer cotxe va ser un 2CV Citroën i no trobava lloc aprop de casa per a tancar-lo. Un dia li vaig comentar a Don Angel i ell em va preguntar que quin garatge m’agradaria. Jo li vaig dir que un que estava davant mateix de la Clínica Monegal i em va dir: «-Demà anirem a veure al senyor Revenaque». Jo li vaig contestar que ja hi havia anat i que la resposta havia estat que el garatge estava ple. El vam anar a veure i el senyor Revenaque em va dir que no tenia plaça però com que no podia dir que no, que portés el cotxe i que el tindria al passadís o on pogués, i que quan un client es donés de baixa la plaça seria per a mi. Va ser així fins que un client del bar em va regalar un aparcament. Dic regalar ja que amb el preu del lloguer me l’anava venent i el vaig acabar pagant sense problemes. Què fàcil era tot si tenies un àngel de la Guarda!

Després la cosa ja va anar canviant, i si algú em pregunta quina marca de motos utilitzen els Mossos ja no ho se, hi ha tant de tot que ja no et fixes en aquests detalls. Tot és tecnologia, i quan vas al banc el director té damunt la taula un ordinador que li diu el que ha de fer, això si aconsegueixes poder entrar al banc. Et poses malalt i el metge no nou fitxa si no és amb l’ordinador, i així a gairebé tot arreu.

A vegades la història no recorda lo bo de les persones, la vida és així i et toca interpretar un paper, el que t’exigeix la professió. El món és ingrat però per sort hi estem de pas. Tot això ho dic pensant en Don Angel Aizpuru y Moris, a qui li va tocar ser jutge en un mal moment.

Temas

Comentarios

Lea También