Más de Tarragona

Eduard Boada: "La meva Covid"

Històries de Casa Boada

Eduard Boada

Whatsapp
Imatge recent de la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de Santa Tecla. Foto: Pere Ferré

Imatge recent de la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de Santa Tecla. Foto: Pere Ferré

Només feia cinc dies que havia donat positiu al test d’antígens que em vaig fer al CAP Muralles. Era un dilluns, el 9 de novembre de 2020, quan els meus fills van trucar al 112. Jo només recordo dues persones uniformades que em deien que em portaven a l’Hospital de Santa Tecla, una anava amb escafandre blanc i l’altre, amb uniforme groc, duia l’ambulància, eren Bryan André Mazuy i Joan Ramon Mejias.

Va ser l’inici dels 97 dies que vaig estar ingressat. No recordo res més. Però vaig fer cap a la UCI d’Urgències de Santa Tecla. Allí estaven, entre d’altres, Iván Holgado, Virginia López, Laura Martínez, Miguel Chuquimia... També els doctors Brigitte Alarcón, Fernanda Bodí, Carlos Rabassó, David Castander, Raquel Alcega, Yolanda del Castillo, Paulina espinosa i Emma Muñoz, entre molts més professionals de qui no he pogut trobar el nom, i que em van cuidar tot i no recordar-los.

Era com un somni, com els que vaig tenir quan em van pujar a la UCI de l’hospital. Molts dies estava en un altre món, sense tenir consciència del que passava. Era com un somni on veia coses fantàstiques però estava atrapat. Veia la carpa d’un circ amb estrelles de colors que no podia agafar, edificis que s’aixecaven. Eren moments bonics però després tenia moments en que em notava atrapat amb la sensació de que m’havien lligat. Hi va haver un moment en que vaig veure un túnel fosc, amb una llum blanca on al final m’hi m’esperaven alguns amics que havien mort fa poc.

Recordo el Ferran Gerhard i el Joan Puig Andreu, el Jofre de les cadires. Hi havia com una mica de barrera que es podia saltar i el Jofre de les cadires em va venir a buscar per anar cap a la llum, però també recordo que en aquell moment em va agafar la mà la infermera, a qui li tenia apreci. Això era real i recordo que li vaig estrènyer la mà fort, com volent dir no vull marxar. Vaig tirar enrere, i no vaig seguir cap a la llum.

Tot i que no recordo massa cosa més, quan vaig millorar vaig saber que em van arribar a administrar l’extrema unció. Com jo no soc massa bo, el Cel no em volgué, ja que també hi ha llista d’espera. A la UCI estava sol, recordo que tenia un rellotge de paret davant i –per dir alguna cosa– un munt de sèrums i màquines, que no sé perquè servien però la veritat em van tornar a la vida.

El Marc Palau va ser una de les persones que em va cuidar, però eren moltes més, disculpeu si no recordo els noms. Demanava aigua i me la donaven amb una xeringa. És curiós lo bona que és l’aigua. Gràcies als metges, infermeres, zeladors i a tot l’exèrcit de personal de la Tecla.

Un cop vaig estar més bé em van enviar, dins de l’hospital, a planta i allí vaig començar a tastar el menjar. Però vaig perdre la massa muscular i la veritat és que no tenia gens de força. Quan jo no podia, la senyora Tere, la fisio de Santa Tecla, m’animava.

Gràcies al personal sanitari, a tots. Ara com aneu vestits com el Guerrero del antifaz, amb mascareta i el cap tapat, no sé qui sou, però us dono les gràcies. Com allí ja no podien fer més per a la meva recuperació em van derivar al Sociosanitari Llevant de Santa Tecla, on hi vaig estar 57 dies. Allí em trobo amb la Dra. Laura Fernández Sender, qui com si fos una endevina m’explicava els tempos en que aniria superant les dolències. Ho va encertar i vaig aconseguir tornar a caminar. Em van donar l’alta i ara toca una altra etapa de recuperació. Fins aquest moment vaig tenir fe en la Dra. Laura. Estic agraït també als doctors Jaume Benages i Miquel Biarnès i clar, a la Dra. Laura Fernández, que van estar molt atents. També al Dr. Salvador Montserrat, que per telèfon em donava ànims. El que no podia pensar és que tindria tants amics, persones de tota classe a qui de veritat estic molt agraït. Recordo moltes mirades i petites complicitats, com les de l’Albert G. Martín o l’Aleix Muñoz, però d’altres no les recordo.

Ara a casa tampoc és fàcil. He caigut dues vegades, segueixo la recuperació i puc fer una mica de vida casolana, però amb el record d’aquestes persones anònimes que tanta vida m’han donat. La veritat és que hi ha persones que tenen vocació, fan una feina difícil i sempre amb un posat alegre. Recordo el nom de la infermera Anna Pujol, el sé perquè no la veia. Ella, sempre al peu del canó, va agafar el virus. Als soldats se’ls hi donen medalles quan reben ferides de guerra. A aquesta gent el poble els aplaudia de tot cor des dels balcons, però es mereixen més. Són els soldats de la Covid.

Una de les coses que jo no volia era el mòbil, i ara s’ha convertit en una eina gràcies a la qual m’he pogut comunicar, distreure’m, aprendre, escoltar música, com la recopilació de músiques que posava al bar que vaig poder escoltar en els pitjors moments i que va recopilar en una playlist de Youtube el periodista Enric Garcia Jardí. Gràcies a aquest miracle de la tecnologia la gent gran tenim més fàcil tenir-ho tot a mà. Poder escriure als amics, sense paper, sense segells, sense bolígraf i rebre ràpid una resposta.

Si pensem en el món, és complicat. Tanta lluita, armes, diplomàcies i tota una fauna de gent i una cosa tan petita com aquest virus ha traspassat fronteres a gran velocitat com un fantasma que apareix sense fer soroll, invisible. Em fa pensar, quan escolto que tal país o tal mandatari és el més poderós del món, que és una mentida ja que no són tant poderosos com la Covid.

Jo crec que quan dius la paraula hospital la gent pensa en els metges i les infermeres, igual que en hostaleria la gent pensa en el personal de sala, que és el que es veu. Però jo també agraeixo al personal de cuina del sociosanitari Llevant ja que el menjar té una nota alta, per ser un lloc amb límits. He menjat molt bé, en qualitat i suficient quantitat, fins-i-tot el pa era bo. Poder servir esmorzars, dinars i sopars amb varietat de dietes no deu ser fàcil. Enhorabona, ja que les estrelles no arribaran, però si l’agraïment dels malalts. Heu fet bé la feina!

En algun moment del trasllat o hospitalització vaig perdre la cartera amb tota la documentació: document d’identitat, carnets, Visa i més coses. Per sort hem pogut renovar alguna documentació, però encara no el DNI. Per tant avui em falten papers, no vaig poder ni votar, ni em puc fer el certificat electrònic. Soc un sense papers però amb l’esperança de recuperar-ho tot: papers i salut.

Gràcies a tot l’equip del CAP Muralles, 112, Xarxa Tecla, urgències, UCI, planta i al sociosanitari Llevant. També al transport sanitari i la Guàrdia Urbana, que m’expliquen que va aturar el trànsit perquè pogués arribar l’ambulància ja que quan em van venir a buscar era l’hora de sortida dels col·legis.

Espero en molt de temps poder tornar a passejar pel carrer, i anar a passejar per la Part Alta, el Serrallo, la Rambla, o simplement sortir davant de casa i anar a fer un mos al Petit Tarraco o un beure al Vintage. Trobo a faltar acaronar les pedres gastades de Tarragona i sobretot parlar amb els amics tarragonins. Tot això ho penso recuperar amb l’ajuda de Déu.

Temas

Comentarios

Lea También