Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tarragona ENTREVISTA

Eduard Boada (pregoner): "He arribat a fer còctels en rentadores i formigoneres"

L’icònic bàrman de la ciutat de Tarragona farà un pregó d’agraïment a les persones que han passat pel seu recorregut vital, el 21 de setembre a les 18.30 hores al balcó de l’Ajuntament

JÚLIA VIDAL

Whatsapp
Boada a casa seva, agafant un dels nombrosos trofeus que té. FOTO: Pere Ferré

Boada a casa seva, agafant un dels nombrosos trofeus que té. FOTO: Pere Ferré

Ja té el pregó preparat?

Estic acabant d’organitzar-lo, i encara he d’aprendre-me’l! Ha sigut com un somni, tot això. Quan el senyor Ballesteros va proposar-m’ho, vaig pensar que em feien un ‘Objetivo indiscreto’. Com que estava malalt, pensava m’ho deia per arrencar-me un somriure, com a amic. Però era en serio!

Quina idea vol transmetre?

Que s’estimi a la gent. És molt fàcil. El meu discurs és d’agraïment a totes les persones que m’han passat per la vida: artistes, gent que m’ha vingut a veure... M’estan passant coses màgiques. És un pregó donant gràcies a tothom. No toco mai la política perquè me’ls estimo molt a tots, però m’agradaria que a l’Ajuntament s’apreciessin més entre ells, que treballar pels tarragonins fos una feina més conjunta. Que s’estimin.

El pregó serà al balcó, enguany...

Jo pertanyo al poble, sóc una persona humil. La parafernàlia aquella de dins del Saló de Plens... bé, també és bonic, és com el programa de ‘Rey por un día’. Ja vaig fer el pregó al balcó quan vaig ser Carnestoltes i crec que és on s’ha de fer, perquè representa que és el balcó de la casa de tots. D’altra manera, entrar era un privilegi. I feia molta calor.

El diumenge s’estrena ‘La mida del temps’, el seu documental...

És com un somni. Jo sempre he tingut el lema de no demanar mai res, però tampoc declinar mai res. La pel·lícula surt d’una manera molt curiosa: en Javier Barón em va estar observant mentre jo treballava, i així va decidir que la faríem. Jo no sabia pas, que m’espiava! És un documental de la meva vida, però jo encara no l’he vist: és com un secret.

S’ho esperava?

No, però m’ho van anar entrant amb vaselina. De coses per la televisió me n’han fet varies, però una pel·lícula com aquesta... vaig quedar al·lucinat de la disciplina i la paciència dels realitzadors, molt joves tots. Sempre em vaig pensar que no seria per tant, fins que vaig veure l’estudi: era una pel·lícula de veritat.

Vostè, però, és un treballador excepcional...

Sempre ho dic, l’única medalla que em mereixo, i no la tinc, és la del treball. A mi m’agradava el periodisme, la música... però a casa ja hi havia feina. Per això tinc els ossos gastats, l’hosteleria és un sacrifici. Sempre dic que he estudiat al Rovira i Virgili, perquè el carrer es diu així i hi he estat molts anys, aprenent.

Expliqui’m la seva afició pel periodisme.

Quan acabava el torn al bar, feia escapades i anava als diaris. Vaig ser corresponsal a EuropaPress per gaudir, perquè el benefici era ridícul. Però veure una foto meva publicada... era tot un premi. Guardo les màquines de fotografiar, obsoletes però molt boniques. També la màquina d’escriure, la Hispano Olivetti... la lletra impresa té una força màgica.

I la música? Vostè també va ser pallasso...

Em va ensenyar solfeig la senyora Pepita Llorens. Una de les meves il·lusions era ser pallasso, i vam muntar amb dos nois més el grup BoPaSa, Boada, Pagés i Sales. Vaig aprendre a tocar el saxofon, perquè un pallasso sense instrument... A la mili, un àngel de la guarda va fer que m’agafessin a la banda de música, que em va salvar l’estada. Jo era el que feia millor els silencis! Vaig començar a estimar la música. Sempre he treballat amb música clàssica, si anem al bar veureu que hi està posada del dia que vaig tancar.

Com va ser aquell dia?

Els rellotges es van parar. Vaig plorar, era la meva vida. Una vida senzilla però era la meva vida. Sempre he sigut ric, sempre m’han sobrat coses... Trobo que la gent té un munt de coses i encara els en falten. Les meves àvies no tenien ni ràdio ni televisió, baixaven amb una cadira al carrer i arreglaven el món.

Ha viscut molts canvis a la ciutat...

La meva vida ha sigut apassionant. Al·lucini, he vist des de llaurar amb mula, fins a anar a la Lluna! De la misèria a llençar el menjar, tot i que ara es torna a arreplegar. La vida és dura, com una gran simfonia: a vegades tot coordina, però a vegades hi ha temporal. Vostè s’imagina què bonic que seria, que aquesta gran coctelera que és el món, amb cinc sentits, cinc continents, ètnies, creences, opinions... que tot s’unís i es fes un còctel de la pau? Seria la meva il·lusió.

És un apassionat dels còctels...

Vaig fer còctels tremendos. Vaig voler que a cada poble hi hagués la beguda de la festa, i que fos amb ingredients propis del lloc. Volia jugar amb les coses de casa. He fet còctels amb formigoneres, rentadores, centraletes telefòniques... una bogeria. Si ara ho fes, sanitat al·lucinaria... però sempre he tingut en compte, amb les meves extravagàncies, la netedat i la qualitat en aquest sentit.

Com es troba, ara?

El problema a l’esquena me’l van arreglar i estic millor. Ara tinc el tema del nervi ciàtic... però estic anant fent. Últimament he viscut un moment màgic. La meva vida ja s’acaba, estic en l’última etapa. Ara tothom ha estat molt per mi, però quan s’acabi Santa Tecla i em posi bé, vull dedicar-me a fer coses pels altres.

Temas

Comentarios

Lea También