El camí de Sant Magí: Santa Perpètua

L’etapa entre la Brufaganya i el monestir de Santes Creus és una simbiosi entre natura i patrimoni. El matí del 17 d’agost el camí dels portants de l’aigua corre paral·lel per l’esquerra del Gaià, entre els nuclis de Pontils i Santa Perpètua. Als peus d’aquest indret costerut i boscós, veiem 55 m a baix el meandre més espectacular del riu que esquiva l’església i el castell de Santa Perpètua, bastits sobre el grop calcari i icones indiscutibles.

La seva llarga i rica història està vinculada a la frontera o marca del Gaià, defensa del comtat de Barcelona envers les tropes sarraïnes amb la línia de fortificacions del segle X. El castell, bé cultural d’interès nacional, està documentat des del 976 en temps de Borrell II. És probable que fos atacat el 985 per l’exèrcit musulmà d’Almansor, que saquejà Barcelona. 

En l’XI el feu del castell variava de senyors. El comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell, mort el 1076, l’esmenta com a propietat en el testament. Probablement al principi del XII, fou cedit al llinatge dels Cervelló per a la resta del període medieval. Al XVII és en poder dels comtes de Savallà, a la Conca de Barberà, i a la darreria del XVIII passà als marquesos d’Aitona, al Segrià, fins a desaparèixer el règim de senyoriu en el XIX.

L’acurada restauració, entre 2010 i 2011, ha permès que els portants l’hagin vist passar de l’enrunament a retrobar part de l’esplendor. Hi destaca la torre de 25 m d’alçada i singular planta triangular, intermèdia entre el castell de Pontils i el de Montagut. S’hi accedeix per una porta elevada, pròpia d’aquestes fortificacions. Encara resten vestigis de la muralla que voltava l’esperó.

Aquí gaudim de dues construccions més. L’antiga església romànica de santa Susanna, citada el 1072, es conserva en el clos del cementiri. Manté primitius murs preromànics, arcs formers romànics en la nau, paraments gòtics al presbiteri, i campanar d’espadanya per a dos instruments.

Un segon temple més gran, dedicat a Maria, està a la banda oriental del penyater, vora el castell perquè en fou capella. Neoclàssica i acabada el 1806, es troba molt malmesa i amb sostres enfonsats. El campanar desafia l’alçada del castell.

Fortificació de llegenda

Coronat amb merlets, té una llegenda recollida per Joan Amades al “Costumari Català”. Explica l’hagiografia de Perpètua, filla del senyor de l’edifici. El folklorista la considera «tarragonina». De bellesa excepcional atragué molts pretendents, nobles i cavallers d’arreu. Convençuda de la vida religiosa, els refusava. Un ric cavaller «de l’altra part del món» quedà fascinat per tanta virtut. Malgrat que el rebutjà, s’hi quedà a viure per «adquirir la dolcesa de cor que la distingia».

Essent donzella, el pare morí i ella repartí el patrimoni entre els pobres. El noble en seguí l’exemple, els donà el seu, viatjà al seu país per vendre les propietats i, amb els ingressos, aprofundir en la caritat. Mentrestant, Perpètua ingressà al monestir cistercenc de Vallbona de les Monges. Tornat el cavaller al Gaià, descobrí la nova condició religiosa i continuà la tasca envers els desvalguts. La riquesa s’acabà i optà per anar al seu país.  Encetat el camí, se li aparegué el diable i li prometé més diners si, passats set anys, li lliurava l’ànima. El noble s’hi avingué, ja que preferia allargar l’altruisme. 

A punt de finir el termini, anà a Vallbona a acomiadar-se de Perpètua. La monja se’n compadí. D’amagat el seguí i, quan el diable arribà, ella féu el senyal de la creu i el dimoni marxà esporuguit i sense l’ànima. El cavaller es féu monjo a Poblet i ella continuà a Vallbona. Fou santificada i el castell del Gaià, antic feu de la seva família, prengué el nom de Santa Perpètua.