El concert de dos amics a Tarragona

Benjamin Britten (1913-1976) i Dmitri Xostakóvitx (1906–1975) van ser amics. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae els ha unit d’una manera natural en el programa del concert que oferiran aquest dissabte, a la temporada del Teatre Tarragona (18 hores), i el diumenge, al Palau de la Música Catalana. Batuta del director titular, el mestre Tomàs Grau que, un cop més, amb aquest cartell deixa clar que estar al front d’una orquestra vol dir fer bona música, però també pensar en quina música.

Britten i Xostakóvitx compartien ideals progressistes i humanitaris, van patir i ser sensibles als horrors de les guerres i dels grans criminals de guerra que les van fer encara més cruels, Hitler i Stalin, per no dir res de Truman, que tot i ser «dels bons», va autoritzar les massacres atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Un i altre, Britten i Xostakóvitx, van fer colpidores denúncies musicals dels aspectes més horrorosos de les intoleràncies armades, plasmades en els camps de concentració i les matances de poblacions civils. El War Requiem de Britten, la simfonia Babi Yar de Xostakóvitx en són paradigmes, partitures que comuniquen des de les emocions allò que, com en general els espais extrems de l’espectre radioelèctric de la sensibilitat, només la música pot albirar. Els dos amics es van dedicar obres l’un a l’altre. Al programa que els uneix, escoltarem peces que els defineixen molt bé.

La Serenata per a tenor, trompa i cordes, op. 31 de Britten és un format tan original com el seu veí a vent i veu de Xostakóvitx Concert per a piano núm. 1, conegut popularment com a concert per a piano i trompeta.

Fet i fet, el vent i la veu són el que són en l’aire que els uneix. Però en el concert que ens proposen, l’aliatge entre Britten i Xostakóvitx no és fisiològic de fiato sinó temàtic. A partir de poemes diversos que evoquen la sensació de pau des de diferents punts de vista, associats al gènere de la ‘serenor’, el recreador de l’òpera anglesa sap transmetre aquesta sensibilitat tan necessària per a la vida, d’efecte ansiolític sense necessitat de recepta mèdica. El trompa solista de l’OCM, Pablo Hernández, és un dels puntals de la sonoritat de la formació, amb un destacat currículum en el repertori d’un instrument que fa lluir en el so com li lluu el metall. La veu solista de Mark Padmore ve amb l’aval incontestable dels seus evangelistes de referència a les passions de Bach, amb els grans de grans Rattle i Filharmònica de Berlín. Sense dubte, sabrà acordar-se perfectament amb la trompa que cantarà metàl·licament amb Pablo Hernández, i el resultat esplèndid és aposta segura.

La Cinquena de Xostakóvitx forma part del format monumental de l’autor, compatible però amb el seu vessant popular més simfònic. És una síntesi de la seva poètica, en equilibri entre la innovació i la tradició. El ferri control dels aparells soviètics, amb pressions personals i amenaces personalitzades, li va impedir llançar-se a aventures enllà de les dissonàncies i a fregar de les estridències. Però el seu geni musical va saber donar la volta als límits formals i avui podem considerar la seva òpera magna com un dels cimalls més alts de la música, capaç d’aguantar-se ben dret al costat de Bach, Mozart i Beethoven.

Serà molt interessant veure quina lectura en fa el mestre Grau i quina versió ofereix l’OCM, però, posats a la juguesca permissible, és al·literació previsible que sàpiguen trobar el put ponderal entre Haydn i Schönberg que resol Xostakóvitx amb un punt de creació més agosarat que el de Sergei Prokófiev, el seu afecte -desafecte, Moscou-Sant Petersburg, Tarragona-Reus. Grau i la ‘seva’ orquestra estan performant un so propi, que de ben segur serà una contribució exclusiva a aquesta obra tècnicament tan exigent en dinàmiques. I dit això -que diuen a les tertúlies- un suggeriment als que aniran a escoltar-los: filtrin la música segons les seves antenes personals, tradueixin-la al seu llenguatge emotiu i no busquin subtítols de significats prefabricats pels qui escrivim, ni a quins moviments el compositor es peta l’estalinisme. Que la música sigui el que és, allò que no significa i que podem fer-la tan creativament nostra com vulguem.