El filòsof dels castells

Imaginem Messi. El Barça ha arribat a la final de la Champions. Però una lesió a l’últim minut del partit de tornada de les semifinals li impedeix jugar la final. Com se sentiria el crac argentí? Doncs així es va sentir Joan Ibarra, expresident de la Vella de Valls i un dels seus castellers clau. Havia de participar en el quatre de nou sense folre, el dos de vuit net i el tres de deu amb folre i manilles que li van donar la victòria als vallencs al Concurs de fa una setmana. No va ser possible.

Una inoportuna caiguda a la diada de Santa Tecla va provocar que Joan es fracturés l’húmer. La frustració va ser immensa perquè Joan porta els castells a la sang. I a la família. Va conèixer la seva dona, Maria, a la colla i el seu somni és que els seus dos fills, Jan, de sis anys, i Max, de tres, pugin al capdamunt d’algun dels castells mítics de la Vella.

És el tercer Concurs victoriós d’en Joan. El 1994 tenia vuit anys, era el seu primer any a la Vella i amb prou feines recorda la victòria, però sí la festassa posterior. El 2000 (l’últim certamen guanyat per una colla local fins al de 2018: els altres vuit els havia dominat Vilafranca) va participar en el tres de deu que la Vella va coronar per primera vegada. Aquest any ho va haver de viure des de fora. A peu de sorra.

«Vaig tenir una sensació agredolça. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida, però també un dels més tristos. Els castellers estem una mica bojos, sonats. Passem moltes hores, fem molts sacrificis laborals, personals, familiars... És dilluns, dimecres, divendres, preparant-te per a Santa Úrsula i l’any que hi ha Concurs, per al Concurs. Aquest any teníem esperances de guanyar i que quinze dies abans et diguin que no pots pujar és molt dur», diu.

En els dos castells nets, Joan havia d’anar al pis de terços i en el tres de deu, al pis de quarts. No va ser possible. «Passes de tot a res en tres segons. Game over. Eliminat. Em vaig fer molt de mal. Vaig començar a plorar, però no pel dolor sinó pel que significava no poder estar al Concurs ni a Santa Úrsula», rememora.
Joan i la cúpula de la Colla Vella van consultar sis traumatòlegs. Fins i tot van sol·licitar diagnòstics a les clíniques Dexeus i Teknon el mateix dia amb una hora de diferència. El diagnòstic va ser unànime. S’havia d’operar si volia accelerar la recuperació. «És el que fan els esportistes: traumatologia de l’esport», explica mentre mostra la cicatriu de l’operació. Finalment la Colla Vella va tirar de fons d’armari i va trobar quatre substituts per a les posicions de Joan. I li va sortir perfecte. «Concurs guanyat i descarregats el quatre de nou i el dos de vuit», presumeix Joan.
Acostumat a pujar-hi, la lesió li va ‘permetre’ viure els castells d’una manera molt diferent. «Des de dins el castell és un record molt sensorial, de gestos, moviments, d’olors, de notar quan passa la nena per darrere o quan torna a baixar, de les distàncies amb el teu company... És tanta la concentració que ni tan sols notes els nervis», relata Joan.

I des de fora? «Era nervi pur. Em tremolaven les cames, les mans. Em vaig quedar afònic. La gent em deia que estava posseït perquè em tirava a sobre de la pinya fotent crits. Ho vaig passar molt malament. Després del dos de vuit gairebé em marejo de tant que havia cridat, suat, tremolat... Va ser descarregar-lo i abraçar-me plorant amb altres membres de la colla. Es pateix tant que no vull estar mai més fora del castell. És horrible, horrible. És la pitjor sensació que he tingut mai».

L’expresident de la Vella s’enorgulleix del model de colla pel qual aposten: «És un model molt tradicional, de rauxa, prehistòric, ancestral, i això crea més estima que un model més professional, esportiva, mediàtica», diu en al·lusió als Castellers de Vilafranca. «Els castells són una forma de vida. Tota la meva vida gira al voltant dels castells. El treball fins i tot s’adapta als castells. Jo he tingut la gran sort que al meu treball ho entenen. I han vist el rendiment que poden treure del que jo he après dels castells», explica Joan. És el director d’Operacions d’English Summer.

Joan llueix la seva faceta de filòsof dels castells: «Els castells t’ensenyen molts valors que no t’ensenyaran en cap altre lloc: treball en equip, cooperació, renunciar a certes coses perquè hi ha un altre que ho pot fer millor que tu, saber comunicar-te amb les altres persones per explicar-los la teva idea, plantejar-te un objectiu i ser molt tossut fins a aconseguir-ho... Això és molt útil i més en aquest tipus de treball en què estàs amb gent jove i has de saber cohesionar equips. He aplicat moltes coses dels castells a la feina».

L’exdirigent de la Vella revela que «durant els quatre anys que vaig estar de president anava al màxim amb qualsevol acte que organitzés l’Assemblea Nacional Catalana. Et deixes portar pel sentir majoritari dins la colla. Ara que ho veig més fredament, crec que ens hauríem d’haver quedat al marge des del principi». 

«La meva mare era de Còrdova i el meu pare de Terol. Sóc un fill d’immigrants que van arribar als anys 50, però sóc la persona més independentista del món. Aniré a qualsevol manifestació. Ara identifiquen els castellers com si tots fóssim independentistes. I no és així. El sentiment de colla ha d’estar per sobre de qualsevol altra cosa. Dins la colla hi ha gent de dretes, d’esquerres, independentistes, no independentistes, del Madrid, del Barça... Aquesta és la gran virtut dels castells, que hem estat paraigua de tothom», sentencia.