El guardador dels caganers

Joan Rossell descobrí la figura del caganer en el pessebre que per Nadal preparava el seu pare. El punt de partida de la història d’avui és, doncs, probablement compartida per altres lectors. Anys després, en la dècada dels 70 del segle passat, la seva vinculació amb el personatge es catapultaria fins a una intensitat inigualable.

«Jo aleshores estava en plena carrera de dret. Vivia a Barcelona i tenia el virus del col·leccionisme. Per això, per la Fira de Santa Llúcia, abans de Nadal, buscava caganers per les parades de figures de pessebre», relata apassionadament. «El meu avi matern tenia una gran col·lecció, perquè el besavi havia estat el primer president de l’Agrupació Pessebrista de Barcelona».

Temps de declivi

A diferència d’avui, «el caganer estava en declivi. Només en feien l’artesà Llobet i els germans Vidal, que havien tingut botiga al Poble Espanyol de Barcelona. El mateix Llobet, quan morí el seu pare, em deia que ja no en tindria més». Per tant, el Joan Rossell en canviava per a la seva col·lecció però tenia un marge ben escàs per ampliar-la.

Fins i tot el seu avi li aconsellava que «la figura del caganer no s’havia de posar al pessebre», i algun manual pràctic per elaborar-ne apuntava que «no posem mai en nostres pessebres aquelles figurotes que el mal gust ha estès dissortadament pel mercat, de posicions indecoroses i que tota persona de bons sentiments i de mitjana educació ha de rebutjar». El 1933 l’Associació de Pessebristes de Barcelona sentenciava en el llibre La construcció dels pessebres: «Sortosament cap pessebrista les posa en el seu pessebre».

Ja en democràcia, als anys 80, les poques persones interessades en els caganers contactaren entre elles. Més endavant, el Nadal de 1990, decidiren fundar l’Associació d’Amics del Caganer, que tingué com a primer president Martí Torrent, un antic membre del partit Estat Català. El cenacle es reunia a l’històric restaurant Pitarra del carrer d’Avinyó de Barcelona, emulant les tertúlies del dramaturg Serafí Pitarra quan era la rera botiga d’una rellotgeria.

En aquests gairebé trenta anys el caganer ha esdevingut una peça molt estesa, tant que Rossell considera que la reintroducció en fires com la de Santa Llúcia ha anat paral·lela a un procés de mercantilització.

«Actualment és un negoci i la figura s’ha desvirtuat», lamenta el Joan. La cara més visible d’aquest altre vessant és la botiga on line caganer.com, que cada any realitza molts caganers «que no són de pessebre».

El nostre col·leccionista protagonista relata que «quan no trobava nous caganers, n’encarregava de diferents a artesans com Manuel Muns i el seu fill Andreu –amb botiga al carrer Vallespir de Barcelona– o al prestigiós Martí Castells». Però ell sempre afegia una condició: «s’havia de poder posar al pessebre».

L’origen

Rossell també és un erudit coneixedor de la història de la figura protagonista d’avui. «Creiem que les rajoles del segle XVII conservades al Museu de la Rajola de Martorell, on hi ha representada una persona cagant, junt a d’altres d’oficis, foren l’antecedent i font d’inspiració». D’allí passà al pessebre, representat per un pagès amb barretina i fumant. Així l’hem conegut la gran majoria, situat allunyat del Naixement «sense que es pogués veure des de la cova».

Jordi Arruga i Josep Mañà consideren que «és possible que la incorporació al pessebre tingués lloc durant el barroc, al final del XVII o al començament del XVIII, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme. És aleshores quan les condicions de feina i les escenes casolanes i a l’aire lliure es van tenir en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana».