‘El meu pare ens va escriure una carta minuts abans de morir’

ENTREVISTA:  Herminia Garcia Nadal, filla d’Isidre Garcia, afusellat a l’Oliva l’any 1939

23 septiembre 2017 20:07 | Actualizado a 09 noviembre 2017 10:08
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’Herminia és la filla de l’Isidre Garcia, un republicà de Valls que va ser afusellat pel franquisme el dia 15 de juliol de 1939. L’Herminia només tenia 15 mesos quan va perdre el pare, però el dolor encara perdura. Fa uns dies va rebre, de mans de la Generalitat, el document que acreditava l’anul·lació del judici i de la sentència que va condemnar el seu pare. 

- Ja viu en pau vostè?
- Per una part, sí. Però encara em falta una altra cosa per quedar totalment en pau.

- Quina?
- Poder anar a votar el pròxim 1 d’octubre. Al meu pare li hauria agradat que Catalunya fos un país lliure.

- Qui era el seu pare?
- L’Isidre Garcia, afusellat l’any 39 a la muntanyeta de l’Oliva, juntament amb uns altres 31 homes que també van lluitar al front republicà. El meu pare va néixer a Valls i tenia dos germans. Va treballar a la Fonda Fèlix i, de ben jove, es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil el van destinar a Castelló amb l’exèrcit republicà. Des d’allà, escrivia al setmanari de Valls. Sempre acabava els seus escrits amb un ‘Visca la República!’. Amb la meva mare es van conèixer l’any 34.

- Recorda el seu pare?
- No. El van afusellar quan jo només tenia 15 mesos. El que sé d’ell és a partir de les cartes que enviava a la mama en un pot de llauna de Phoscao –com una espècie de Colacao–, mentre estava a la presó. Li va dir a la mama que, quan jo tingués 16 anys, me les entregués. I així ho va fer.

- Per què va morir el seu pare?
- El papa estava amagat amb un germà seu a València. Franco va repartir uns fulls de mà dient que tots aquells republicans que no tenien les mans brutes de sang, és a dir, que no havien comès cap delicte greu, podien sortir dels seus amagatalls que no els passaria res. El papa va aprofitar per venir a conèixer la seva filla, jo, que tenia uns 11 mesos. El seu germà el va aconsellar que no sortís de l’amagatall. [L’Herminia s’emociona i atura el relat].

- Continuï.
- A l’altura de Valls, quan anava cap a Vimbodí, on vivíem la mama i jo, la policia ja el va veure i el van seguir. Després d’abraçar la mama, ja el van emmanillar i al coll de Lilla el van apallissar. Va estar dos mesos a la presó de Valls i va ser traslladat a la presó de Tarragona. Al cap d’unes setmanes, el 15 de juliol del 1939, va ser afusellat pel franquisme a la muntanyeta de l’Oliva.

- Què deia a les cartes el seu pare?
- Quan la meva mare em va fer entrega del pot de Phoscao, em vaig quedar parada. N’hi havia una o dues que anaven dirigides a mi directament. Em deia que anés sempre amb la cara ben alta, que ell no havia fet res mal fet i que només havia sortit de l’amagatall per coneixe’m.

- Ho sabia ell que moriria afusellat?
- Sí. Minuts abans que el matessin, va escriure una carta a la meva mare, que li deia que moriria amb un amic seu, el Fulleda, i que el camió que els traslladaria a l’Oliva ja havia arribat. Li demanava que em fes un petó.

- On el van enterrar?
- Al cementiri de Tarragona. La germana de la meva àvia va anar al cementiri l’endemà que el matessin per posar-lo en un nínxol. Al final no ho van deixar fer. La meva tieta assegurava que els posaven a la fosa comuna, a puntades de peu.

- Però hi ha una creu amb la data de la seva mort.
- Hi havia. Fa uns anys, vam arribar al cementiri i la creu estava trencada i els ossos repartits per la zona. Ho vaig denunciar en directe a Catalunya Ràdio.

- Hi aneu molt a recordar el pare?
- En una carta, el papa em demanava que la mama i jo anéssim al cementiri i li portéssim una rosa, almenys una vegada l’any. I així ho hem fet. 

- Com era el seu pare?
- Era una persona molt simpàtica. Li agradava jugar als escacs i al ping-pong.

- I la seva mare, va refer la seva vida?
- Mai no es va tornar a casar. Ella va patir molt. A Valls donaven llet per als fills a totes les vídues de la guerra. A la meva mare mai no li’n van donar, perquè jo era filla d’un republicà. El papa va morir amb 27 anys i la meva mare sempre ha viscut amb mi, fins fa sis anys i mig, quan va morir amb gairebé 101 anys.

- Què va sentir vostè quan la Generalitat li proposa l’anul·lació del judici del seu pare?
- Vaig estar molt contenta i vaig plorar molt. Som la primera família escollida per anul·lar la condemna del meu pare. No me’l tornaran mai, però com a mínim s’ha fet justícia. 

- Sent ràbia o impotència?
- Sí [es queda pensativa i emocionada]. A vegades penso que, si el meu pare no m’hagués vingut a veure aquell dia, avui encara seria viu. I això mai marxarà de dins meu. El dia 1 aniré a votar amb molta il·lusió i amb la fotografia del meu pare a la cartera.

 

PERFIL

La casa de l’Herminia, al cor de Valls, és un museu dels records. Hi ha moltes fotografies dels seus quatre fills, de la seva mare i del seu marit. També del seu pare. Després de 60 minuts conversant amb ella, crec que s’assembla al seu pare. Té 79 anys, però una ànima jove i una energia que encomana.

Comentarios
Multimedia Diari