Tarragona Històries de Casa Boada

El nostre pallasso Enrico

Diari de Tarragona

Whatsapp
Fotografia promocional del pallasso Enrico. FOTO: Arxiu Eduard Boada

Fotografia promocional del pallasso Enrico. FOTO: Arxiu Eduard Boada

Quan el jove Joan Enric Miquel i Roig (1942) encara no era l’Enrico, va passar moltes estones a l’antiga casa Bicicletes Miquel, fundada el dia de cap d’any de 1931 al núm. 1 del Ramon i Cajal i predecessora d’Esports Miquel, davant a tocar de La Caixa. Quan el Joan Enric Miquel i Roig es passava moltes hores a casa dels seus avis, on el circ hi plantava carpa a tocar. Crec que és el primer contacte que va tenir amb el món del circ. També va treballar a la benzinera del seu avi, que formava part o complementava el taller de bicicletes. L’avi patern, el Joan Miquel, va ser durant molts anys xofer del Sr. Lluís Bonet i Amigó i com a tal va portar l’Hispano Suiza al baró Pierre de Coubertin quan visità Tarragona.

L’Enric vengué premsa i es dedicà a fer fotos. En té a milers, especialment de temàtica nàutica i de circ. Però com va néixer el pallasso Enrico? El Joan Enric Miquel tingué tres filles que anaven al col•legi del Sagrat Cor, on s’hi organitzà un festival on els pares feren d’actors. I ell hi forma parella amb el Josep M. Sabaté i Bosch. Va ser un èxit total i els hi van demanar actuacions a festes infantils, aniversaris, comunions i d’altres esdeveniments organitzats pels pares. I així va ser com, fa quaranta anys el Sr. Miquel decidí dedicar-se al món de l’espectacle i convertir-se en el pallasso Enrico. El Sr. Josep M. Sabaté va anar per un altre camí. Historiador, professor de la URV, conferenciant, escriptor i cronista de la ciutat. Els dos per diferent camí realitzen una tasca educativa i cultural

L’Enrico era client de Casa Boada i amb ell hi tenia una cosa en comú, ja que m’agradava el món del circ i les converses eren entretingudes. El seu treball no va tenir fronteres. Va actuar en circs però es va centrar en treballar en hotels, càmpings i esdeveniments de tot tipus que requerien d’un pallasso. Era autodidacta. Com a cosa curiosa va fer diverses actuacions per a públic britànic sense parlar-los en anglès més de trenta anys i el públic ho passava bomba. Puntualment va actuar a Anglaterra i a Alemanys. Un pallasso sempre pot explicar infinitat d’anècdotes. Recordo un any quan a Salou hi va haver una alerta per atemptats en llocs turístics. Aleshores l’Enrico anava d’hotel en hotel amb la cara pintada. La policia el va aturar quan es disposava a entrar en un per la porta de servei i ja us podeu imaginar la situació. Un cop comprovada la seva identitat tot va acabar amb un somriure. I quan va acabar tot, l’Enrico els hi va dir als policies: «És que ja no es pot ni anar amb roba de treball!»

L’Enrico era un bon equilibrista amb bicicleta i amb els seus números xalàvem. Ser pallasso és una de les més complexes funcions d’un actor: malabarisme, música, improvisació, comunicar amb nens, pares i avis... Em fa ràbia quan la gent parla amb menyspreu dels pallassos. Tots els que he conegut no en tenen res d’ignorants. L’Enrico ha actuat i col•laborat amb molts de circs i actualment no hi ha perdut el contacte, especialitzant-se com a fotògraf de circ. Durant deu anys va ser el fotògraf oficial del mític Circo Mundial i diria que no existeix circ en aquest racó de món que no hagi passat pel davant del seu objectiu. Per les venes de l’Enric hi corre sang d’artista en totes les seves facetes.

També assisteix sempre als festivals de circ com el de Mònaco, i té fotògrafes amb la princesa Stéphanie Grimaldi o els Festivals Internacionals de Circ «Elefant d’Or» Figueres i Girona. Vaja, que no se li escapa cap esdeveniment de circ. Recordo que fa molts anys per Carnaval jo vaig fer de Carnestoltes l’Enrico em va acompanyar a l’entrada triomfal a l’Ajuntament. Em va rebre l’alcalde Recasens i un jove senyor Ballesteros. L’Enrico era un recolzament, com es pot veure en una de les fotos que va fer en Pajares, fotògraf que va cobrir aquell Carnaval.

Jo he estat fan de l’Enrico i el recordo com a pallasso de Tarragona. Seria el nostre Charlie Rivel. Tenim músics, cantants, artistes i, perquè no... pallassos, com l’Enrico o l’Hèctor de la Salud. El darrer circ que he visitat és el Raluy Legacy. Ara la meva vida ha canviat, però el circ em continua agradant i veure’n un amb ànima m’encanta. Vaig tenir la sort de parlar amb Jerzy Swider, el Bigotis,¬ que és amic de mon fill. Després vaig poder saludar el Lluís Raluy, ja gran, i que tant he admirat. Parlar amb ells va ser la millor alegria dins del meu dolor. També conec el Marcel Barrera, crític de circ de Barcelona, amb qui he tingut converses boniques sobre els grans circs clàssics.

És curiós que el col•legi de les Vedrunes, on hi va començar la història entre els senyors Sabaté i Miquel va acollir no fa massa una classe magistral del pallasso Enrico sobre el món del circ. Podem dir que al col•legi Sagrat Cor l’Enrico hi ha tancat el cercle del que va iniciar ara fa quaranta anys. Ara només falta que el Dr. Sabaté Bosch hi faci una classe magistral sobre algun dels aspectes de la història de la nostra estimada Tarragona.

Comentarios

Lea También