«El procés, de forma indolora i sense conflicte, ha mort»

Albert Mercadé (Tarragona, 1988) viu l’actualitat política en primera línia cada matí. És subdirector d’El matí de Catalunya Ràdio, programa conduït i dirigit per la Mònica Terribas. Llicenciat en Periodisme per la URV, aquest divendres presenta el seu primer llibre, I ara què?, a la llibreria La Capona de Tarragona a les 19.30h. És un treball periodístic amb algunes de les veus més autoritzades per parlar del procés, entendre el passat i el present, però sobretot, saber quines passes pot fer cap al futur.

Com neix el llibre?

És una proposta de Pagès Editors, que té una col·lecció, anomenada La Guspira, d’anàlisi polític, d’actualitat i periodístic. Aquest llibre està escrit en una perspectiva de futur a partir de com ha evolucionat el procés. Fa dos anys molta gent pensava que la independència estava a tocar i ara no saben on anem. Així, pretén donar resposta cap a on va el procés ara que canviem d’etapa. 

Parli’m del llibre.

Hi ha una introducció de la Mònica Terribas i una altra meva, on analitzem el context. És una aportació del que he viscut, com ho interpreto i a partir d’aquí faig una carta de navegació amb diferents rutes. No hi ha un únic camí perquè no sabem com evolucionarà. Doncs, aquí tenim una brúixola que ens pot guiar segons agafi un to o un altre. 

«Crec que el llibre aconsegueix treure una faceta poc coneguda dels entrevistats, diuen el que realment pensen i no tant el que han de dir»

Hi ha vuit veus diferents, set entrevistes i l’epíleg de Jordi Cuixart. Gent que ha viscut el procés en primera línia com David Fernández; Joan Tardà que ha vist l’evolució d’ERC des de dins; José Manuel García Margallo, molt important en el govern de Rajoy; Irene Montero que pot ser vicepresidenta; Miquel Iceta que explica quin paper pot tenir el PSOE; o Carod-Rovira, un referent intel·lectual. També hi ha una entrevista a l’exlehendakari Ibarretxe, la primera entrevista política que fa des que es va retirar el 2009.   

Veus de dretes i d’esquerres. 

És un treball periodístic que inclou totes les sensibilitats. L’escriptor valencià Joan Fuster diu que «tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges». Ningú té la raó absoluta. Des de les diferents tradicions polítiques es venen relats propis i la gent acostuma a escoltar les veus que li són més afins. El llibre permet que un independentista escolti la veu d’Iceta o de Margallo que també tenen molt a dir en la resolució del conflicte. 

«Trobo a faltar que la gent de l’Estat no vegi la realitat d’aquí, no tenim un problema de convivència, sinó que és un conflicte polític»

Tenia el repte d’aconseguir la confiança dels entrevistats per tenir un tracte proper. Que no fos la típica entrevista ràpida de vint minuts. Crec que el llibre aconsegueix treure una faceta poc coneguda dels entrevistats. Es troben en un clima relaxat, fora del seu context de treball i diuen coses que no s’escolten en entrevistes convencionals. No pensen tant en què han de dir, sinó que diuen el que realment pensen. En aquest context, quan els punxes, ho fas més endins i coneixes millor la seva visió. Són gent amb una gran potència intel·lectual i capacitat analítica, que en comptes d’atrinxerar-se mostren una visió constructiva. De com podem caminar per a què el procés es resolgui. 

Es contradiuen uns i altres?

Cadascú té la seva pròpia visió, ja sigui des de l’Estat o des de Catalunya. Em va sorprendre que gent com per exemple la Irene Montero,  d’esquerres i de ment oberta, també tenien una imatge una mica distorsionada del que està passant a Catalunya. Trobo a faltar que a l’Estat es conegui bé la realitat que vivim aquí. No tenim un problema de convivència, sinó que és un conflicte polític que no s’ha d’enquistar més. Quan creues les barreres de Catalunya sembla que no es conegui la visió del nostre relat. Voldria traduir el llibre al castellà perquè pugui arribar fora de Catalunya i que a la gent de l’Estat no només li arribi el relat dels grans mitjans espanyols. 

«La reacció de la gent al carrer sobre la sentència del judici contra els presos polítics dictarà el nostre moment com a societat»

És l’origen de tot. Un moment que encara, dos anys després, no hem digerit perquè moltes coses que van començar encara no s’han tancat. Si mirem on estàvem, ara estem pitjor, amb gent a les presons i el conflicte s’ha accentuat sense resoldre’s. Però sobretot va ser molt important perquè l’Estat, tot i seguir tenint el poder, la policia, els jutjats i la influència mediàtica, ha perdut la legitimitat per exercir-lo en la ment de dos milions de persones.

En quin moment estem?

Estem en un moment en què el procés, tal com l’enteníem, d’una manera indolora i sense conflicte, ha mort. Hem entès que per trencar un Estat com l’espanyol no és suficient amb canviar un parell de lleis. A diferència dels referèndums d’Escòcia o del Quebec, no vol allargar la mà. L’independentisme sap que per vies legals no s’arribarà a la independència, i cal veure quines eines poden servir per a què s’avinguin a dialogar. Ara vindran setmanes interessants amb la sentència del judici contra els presos polítics. Escoltarem molt el concepte de ‘desobediència civil pacífica’ perquè sembla que serà protagonista amb la publicació de la sentència. Cal veure si l’independentisme té el múscul que ha tingut en concentracions i votacions anteriors, i aquesta desobediència civil és una eina de canvi.

La sentència del judici és el pròxim moment d’inflexió.

En un conflicte, cada xoc és una oportunitat. Va haver-hi una tempesta l’1 d’octubre i ara hem estat de ressaca dos anys. El politòleg Jordi Muñoz diu que «la història són moments de tempesta i ressaca». Després d’un temps de digestió, reestructuració i recuperació de posicions, estem a les portes d’una altra tempesta, un moment capaç de canviar la història. Tot apunta que serà una sentència condemnatòria, malgrat que no va haver-hi rebel·lió. La reacció de la gent al carrer dictarà el nostre moment com a societat.