El secret del Roig de Castanyola

Quan travesso la porta del Barquet, al carrer del Gasòmetre, em vénen imatges d’infància a la primeria dels 70. No hi anava a dinar ni a sopar, com de tant en tant faig ara. Acostumava a entrar-hi per saludar el meu avi que, moltes tardes, hi feia la partida. 

Més tard, vaig saber que el convit del meu bateig el 1966 l’havien organitzat allí i fins he visionat la pel·lícula que en van enregistrar. Era una altra faceta de l’establiment fundat el 1954 com a envasadora de gasoses, on hi havia hagut la casa Victòria, i com a bar de copes i cafès. 

Un dia que no m’atreveixo a fixar al calendari vaig tornar-hi, com a adult, a dinar. Recordo l’extraordinari rossejat de fideus de cabell d’àngel, sabor que no he oblidat mai. L’autora d’aquesta obra magna de la cuina senzilla i patrimonial era la Carme Torné. 

Serrallenca, néta de Joan Torné, el Roig de Castanyola, pescador amb nom no d’instrument musical sinó de peix blau, pla, amb el dors gris blavós, el ventre platejat i amb cara de pena, compartit de Tarragona a la Costa Brava, amb el País Valencià i Mallorca, com la llengua. 
Nissaga dels Castanyola

El renom Castanyola prové d’un peix molt ideal per fer els suquets mariners

«Nascuts a l’Ametlla de Mar, la Cala, els Castanyola havien vingut a Tarragona amb barca de vela. Van ser dels primers de posar-li motor», relata la Carme. «Aquí va conèixer la meva àvia, arribada de Sant Carles de la Ràpita per cuidar uns nens».

D’aquest matrimoni, nasqué Florenci, conegut com el Fill de Castanyola. «Tot el que sé de cuina ho vaig aprendre d’ell i de ma germana gran», assegura la serrallenca nascuda al carrer Gravina 52 el 1940. «Sóc la quarta de cinc xiques. Vaig néixer per Pasqua, quan la barca del papa fou remolcada perquè se li havien trencat les portes».

La Carme enumera els peixos que menjaven a casa: «el suquet de rafet, les maires sense espina i fregidetes, les vetes o cintes, els petits burrets bullits o fregits que ara no se n’agafen gaires, la peixota, les bruixes que avui venen del nord i són més grosses, les pelaies, els crancs abundants, la sardina i el seitó, que es pelava una mica amb la xarxa de “l’arrastre” que arribava a la tarda i era més bo que el del matí de les barques de la llum».

Temps d’intercanvis

La històrica cuinera recorda com a la barca es repartien «la part» entre els pescadors. Molts se la venien. «La mama anava a la Placeta [ara de sant Magí] a vendre el plat de peix. La gent dels horts hi portava verdures i fruites, i s’intercanviaven els productes».

Treballadora de la Tabacalera dels 16 als 20 anys, tastà l’ofici de la restauració al bar del tiet Peret Torné durant sis mesos. Hi aprengué algunes tapes com els musclos «amb picadillo». Als 20 entrà a ajudar la seva sogra, Angeleta Calderó, que havia pagat 250 pessetes pel traspàs de l’antic establiment per a uns tercers que se’n desdirien, i que esdevindria el Barquet. «Jo havia arribat a fregar de genolls el terra de tot el local». 
De les tapes esteses sobre la barra, entrant a mà dreta, passà als esmorzars i dinars per atzar. «Dues vilafranquines van preguntar per algun lloc on dinar. Els vaig oferir el que bonament feia i s’hi van quedar». La verdura, la carn a la brasa, els fesols amb llonganissa, els «callos» o tripa, les potes de porc i el romesco de toro, preparats per la Carme, van córrer pel boca-orella. 

El lligam

Possiblement els plats d’aquella època que han servit de lligam amb el nou Barquet que des de 1992 condueixen els seus fills David i Fidel, «els meus tresors», són el rossejat de fideus i els arrossos cuinats els dijous, entre d’altres per a la Penya del Barquet, també acollida en aquesta pàgina. «La recepta de l’arròs és la que els vaig deixar jo. Té un ingredient que no t’explicaré; és el secret del Roig de Castanyola».