El senyor Pau, sereno

Al senyor Pau el coneixien tots els veïns, i ell –malgrat viure al carrer de la Destral–els coneixia a tots. Els vigilants de barri eren persones que vetllaven el descans dels veïns, eren homes de pau, humils i servicials. Aquesta figura va desaparèixer el 1977. Ara tenim més policia, més tecnologia, però jo trobo a faltar el Pau. Portava les claus dels portals i tendes, les coneixia totes. Tenia les claus de totes les botigues del barri, també les del Bar Boada, on entrava a la matinada i tenia permís per menjar o beure el que volgués. Vigilava si t’havies deixat alguna cosa endollada i sempre ho trobaves tot en ordre. Era l’època en què el camp de Nàstic estava a l’avinguda de Catalunya.

Al senyor Pau l’adoraven els joves que sortien de nit. Ell tenia la clau i els obria la porta de casa. Recordo com amb una llanterna d’aquestes planes de quatre voltis i mig t’il·luminava per poder obrir millor. Si et feia menester anar a la farmàcia de nit ell t’hi anava i et portava els medicaments; i si convenia també et despertava.

A l’hivern vestia un abric gruixut i una gorra de plat amb les lletres VPN que volien dir Vigilant Particular Nocturn. Sempre anava carregat d’un gros manyoc de claus i s’ajudava amb un gruixut bastó. A l’estiu vestia igual –però sense l’abric– i portava una sahariana, una jaqueta de tres quarts.

Vivia de les propines

Vivia sense sou, de les propines que cada mes li donaven els veïns. Com a cosa curiosa ell em deia que vigilava el Banc d’Espanya i el cert és que el director li donava una propina. És curiós ja que el Banc d’Espanya estava custodiat per la Guàrdia Civil, però al director li queia tan bé que sempre el tenia present. No crec que portés a sobre les claus del Banc d’Espanya. El senyor Pau també se n’encarregava de regar les plantes de casa si li convenia a algú que marxés de vacances. El 18 de juliol repartia una targeta amb un dibuix d’un sereno i un vers, i per Nadal una altra desitjant bones festes.

El senyor Pau tenia una memòria tremenda, recordava quan algú estava malalt i també tenia present el santoral, i cada 13 d’octubre em felicitava pel meu sant. Jo el feia feliç amb una ampolla de xampany. Això del cava és nou.

El senyor Pau parlava de tot, a mi em feia gràcia quan parlava dels puros que es fumaven a tribuna. Ell portava una petaca i es feia els cigarrets amb gran habilitat. Crec que fumava picadura, un tabac negre que també servia per a la pipa. Li agradava veure un barri net i li molestava que els gossos s’orinessin a les cantonades i que defequessin. Quan en veia algun fent-ho es dirigia ràpidament al propietari de l’animal i li feia saber que potser el gos estaria més content orinant en un arbre.

Tenia un germà que s’anomenava Alfonso i que havia nascut el dia de la coronació del rei Alfonso XXIII, d’aquí el nom. Això va arribar a orelles i Alfonso XIII el nomenà padrí. Mai es van arribar a veure, però l’Alfonso ho explicava.

La vida moderna ha fet que prescindim dels vigilants, homes sense més armes que el fer-se estimar. Avui tenim alarmes i càmeres però falta la persona. Si passava alguna cosa ell es preocupava. Sí, ara tenim el 112 però a les coses modernes sovint els hi falta ànima.

Aquest escrit ha volgut retre un petit homenatge a aquests homes que sense saber lleis ni masses tècniques transmetien pau. El senyor Pau –crec que es deia Pau March, però no ho recordo massa– és un personatge que avui ja és història, un veí que estava despert vetllant pels tarragonins i que encara viu en el record de molts.