El telèfon públic

Sempre he dit que el telèfon era el centre del barri o del poble, ja que a través d’ell es prestaven infinitat de serveis. Avui encara recordo aquells cartellets on hi deia «Teléfono publico» i que després van ser canviats per una petita banderola metàl·lica amb un telèfon, que indicava que en aquell establiment hi havia un telèfon públic. A Casa Boada en teníem un que funcionava amb fitxes.

L’usuari havia d’anar introduint fitxes que li donaven un temps de conversa. Si eren trucades locals, la cosa era fàcil, però amb freqüència en les conferències era diferent i gairebé sempre hi acostumava a haver demora. El dolent és quan entraven a trucar i ja estaves a punt de tancar, aleshores posaven una conferència i acabaves tard. El telèfon també feia que els clients no només truquessin, sinó que prenien alguna cosa, ja que el telèfon era més que res un servei, amb uns beneficis gairebé nuls. Eren infinitat de persones les que el feien servir, per a demanar un taxi, trucar al metge... generalment eren telefonades curtes, ja que el temps passava i havies d’anar posant més fitxes, que costaven diners. Els números de telèfon eren de quatre xifres, naltrus crec que teníem el 3210.

Alguns cops et trucaven al telèfon i et demanaven si us plau de poder avisar a alguna persona del barri i ho feies. Quan li deies a algú que li trucaven per telèfon venia corrents, sempre s’imaginava el pitjor, però no sempre era així. La màgia de poder parlar a distància era una cosa que la gent veia amb curiositat. Recordo que la meva àvia Virgínia Castellnou mai va parlar per telèfon. Eren uns altres temps. Les trucades des dels bars van anar deixant-se de fer amb la instal·lació de les cabines, que funcionaven amb monedes i permetien discreció.

Recordo la famosa pel·lícula d’Antonio Mercero «La cabina» (1972), que és el reflex d’una època i que transmet perfectament el pànic del protagonista, José Luis López Vázquez, que es queda atrapat dins d’una cabina. Les cabines han anat desapareixent del mapa, però encara en podem veure alguna. Qui sap els secrets que guarden. A Londres les cabines vermelles han esdevingut el mobiliari més emblemàtic. Les nostres són més minimalistes i no han aconseguit ser un element decoratiu dels nostres carrers al nivell londinenc.

Avui tothom disposa d’algun telèfon, a casa o a la butxaca, forma part de la nostra manera de ser. Abans coneixies els empleats de la Telefònica, recordo el senyor Nin, que a part de ser poeta treballava atenent al públic a la Rambla Nova. També el senyor Antonio Orta, que va arribar a ser subdirector, el senyor Manel Fuster, que va ser regidor de l’Ajuntament, i al senyor Libano, que era un bon tècnic i ho solucionava tot. El senyor Pradilla estava a l’oficina i era un artista del coure, em va regalar l’escut del meu cognom repujat en metall per ell. El senyor Tovar era el cap tècnic i gràcies a ell vaig poder veure com era una central telefònica. També recordo el senyor Constancio, que quan va arribar a Tarragona mon pare li va llogar el segon pis de dalt del bar. Constancio se n’encarregava del manteniment de les línies i anava per la carretera a arreglar el que fes falta. Abans coneixies a les persones. Avui tens un telèfon i no sé res de la persona que me’l va vendre. Tot és fred, i, malgrat que la tecnologia avança a passes gegantines, hem perdut el tracte humà. Abans la Telefònica distribuïa cada any el «llistín» amb els números dels abonats. Era molt útil. Ara no sé si com ho he de fer per trucar a informació i sempre he de demanar ajuda a la meva neta Júlia. Moltes persones grans tenim un telèfon de què no sabem treure tot el suc.

Què diria el meu avui Eduard Boada Pallarès, que un dia comentava que a Amèrica existien unes ràdios on es veia al qui parlava. Quan m’ho va dir pensava que deia coses rares. Però era una persona que llegia molt i se’n va assabentar d’aquest invent que semblava de bruixeria. L’avi no va arribar a veure la televisió. Estava subscrit a la revista Selecciones del Reader’s Digest, potser ho va llegir allí? En aquella època hi havia molt de costum que la gent que trucava cridaven molt perquè se sentís millor. Com que la gent no tenia telèfon s’enviaven telegrames, i un funcionari te’l portava a casa.

Els telegrames no eren gaire benvinguts, ja que normalment et comunicaven que s’havia mort algú. Rebies un full amb una tira de paper on hi havia el missatge. També a vegades escoltant la ràdio escoltaves senyals de morse. A part de les emissores habituals també escoltava Radio España Independiente «La Pirenaica», una emissora que emetia en ona curta i que tenia la màgia de permetre’t escoltar alguna cosa que estava censurada, en aquest cas missatges contra Franco. També escoltava Ràdio Andorra, que et permetia escoltar coses en català.

Que pensarien els de la seva generació si veiessin tot el que tenim ara? Podem enviar fotos, documents, veu, vídeos a l’acte i veure-ho tot en un aparell de la mida d’un paquet de tabac. El telèfon ha canviat els nostres hàbits.