El tió que porta el bosc a casa

Crítica. El bisbe visigot Martí de Braga, Portugal, censurava l’any 574 que s’aboquessin aliments i vi a la llenya del foc de la llar

11 diciembre 2020 18:40 | Actualizado a 12 diciembre 2020 06:42
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Explica l’etnògraf, antropòleg i alhora mestre Josep Fornés i Garcia que «els esperits indòmits del bosc, els ancestres que hi habiten, l’home salvatge, l’ós adormit que transporta les ànimes dels difunts, els minairons o éssers fantàstics diminuts de la boscúria, el roure sagrat on els sacerdots celtes recol·lectaven el vesc prodigiós amb el seu falció daurat.. tot això és el que portem a casa amb el pessebre, l’arbre i el tió per Nadal». Fornés acaba de publicar un llibre sobre aquest darrer element: “El tió de Nadal. Orígens i tradició”, editat per Farell.

Aquest home, la vida del qual ha anat a cavall entre la professió com a gestor cultural a Barcelona i les estades prioratines al Masroig, avui jubilat, connecta el tronc que el coronavirus no ha aturat i els nostres boscos. «El tió és també una pervivència de la domesticació de l’arbre del bosc indòmit on habiten els esperits dels avantpassats, on reviu la promesa del sol nou i de la resurrecció de la natura en la primavera que haurà de venir quan acabi el fred hivern», explica.

Connexions internacionals

Qui ha estat director del Museu Etnològic i de Cultures del Món, de Barcelona, passeja per altres tradicions lligades al tió. A les cases del nord d’Anglaterra també havia estat un costum cremar un tronc, portat a l’esquena per l’Old Father Christmas, a la llar la Nit de Nadal. «Avui el record del tió anglès ha esdevingut un pastís de xocolata en forma de tronc, semblant al nostre braç de gitano», apunta. Però també ha estat present a certes àrees de l’actual Itàlia, amb el ceppo di Natale, o a la Croàcia adriàtica, amb el badnjak.

Alhora el llibre de Fornés fa un viatge pels territoris de llengua catalana. El segueix a la vora de l’Ebre on es parla de lo tronc; en la versió urbanita barcelonina; o per l’eix interior del país, a través del qual fa cap a les comarques lleidatanes on recull la denominació de soca. L’autor aplega un seguit de testimonis orals que exemplifiquen com es duia a terme la pràctica de fer cagar el tió en indrets ben diferents.

«A casa hi havia lo fogaril, teníem una cuina molt gran. Hi havia una planxa de ferro al terra i una a la paret, per calentar. Davant hi havia la cadira del foc. El dia de fer cagar el tió el meu pare, que semblava el flautista d’Hamelín, cridava totes les criatures. Feien cagar el tió amb les estenasses: Caga tió, / tió de Nadal, / Caga tarrons / i pixa vi blanc!», cantaven a Mequinensa, a la Franja de Ponent en la confluència de tres rius, l’Ebre, el Segre i el Cinca.

Festassa nadalenca

El col·lectiu gitano de Reus també apareix al llibre de Pep Fornés. El músic gracienc Sicus Carbonell explica de la família ganxeta que cantava «Tió de Nadal, / ca d’animal, / tu que m’ets padrí, / caga torrons per mi»: «Li fotíem un cop de bastó, aixecàvem una mica, i primer sempre trobàvem coses pel menjar de Nadal: el préssec en almívar, el cava, el galets de l’escudella, i com el fèiem cagar dues o tres vegades cadascun, el segon cop que em tocava ja trobaves neules, torrons, bombons». Eren els tions de subsistència nadalenca, allunyats de l’esplendor viscuda els darrers decennis. Però eren sinònim de festassa que entrava per la panxa.

Pep Fornés documenta a la seva obra l’evolució d’aquells tions sense cara, sovint troncs buits, als quals fa algunes dècades van humanitzar amb uns ulls, nas, boca i barretina «per fer-los més comercialitzables», en paraules del prologuista del llibre, Gustau Molas, home també vinculat al Museu Etnològic i a l’Associació Joan Amades.

El Josep qualifica aquesta etapa com la reinvenció del tió, i ens explica el rol que ha tingut a les escoles des del retorn de la democràcia als ajuntaments catalans.

Comentarios
Multimedia Diari