El virus entén de fronteres

A Tarragona vam superar la primera onada de la Covid-19 amb uns índexs d’incidència clarament inferiors a la mitjana de Catalunya. Durant la segona onada ja no ha estat així. De fet han estat fins i tot superiors. Segons les dades obertes i Covid-19 de la Generalitat, de no superar durant la primera onada els 125 casos per 100.000 habitants en l’acumulat dels 14 dies previs –a Catalunya es va arribar als 280– hem arribat pràcticament als 900 durant la segona –a Catalunya 830–. No és estrany. El virus entén de fronteres, contràriament a un d’aquells primers missatges que ens van llançar. Del confinament domiciliari que restringia la seva mobilitat quan va començar a estar entre nosaltres vam passar ràpidament a una mobilitat que va permetre al virus anar igualant a l’alça en el seu impacte a tot arreu.

El resultat és que en aquesta segona onada tornem a estar sotmesos a tota una sèrie de restriccions que, malgrat no ser tan restrictives com el confinament domiciliari de la primera, limiten significativament les nostres llibertats. De nou es posen fronteres per frenar el virus. Confinaments perimetrals als municipis durant els caps de setmana a més del perímetre de Catalunya tots els dies, ‘toc de queda’ de 22 a 6 h, limitació de reunions i trobades a un màxim de 6 persones... El coronavirus ens ha portat a situacions que tan sols relacionàvem amb causes polítiques greus no desitjades com el darrer ‘toc de queda’ que va ser decretat a València la nit del cop d’estat del 23 de febrer de 1981 pel tinent general Milans del Bosch. Per cert, sortosament només va durar aquella nit.

Tancament de negocis

Aquestes restriccions venen acompanyades del tancament de negocis com l’oci nocturn, gimnasos, restauració, teatres, cinemes... Aquests tancaments porten dos missatges implícits. El primer és que són negocis que intrínsecament o al seu voltant es trenquen fronteres posades al virus. El segon és que s’ha de sortir de casa bàsicament per anar a treballar. L’oci, a casa.

El resultat de tot plegat és que totes les persones dedicades a aquests sectors tenen impedit el seu dret al treball, a més de les limitacions de llibertats de tot el conjunt de la població. És obvi que tenen dret a ser compensades i les administracions tenen l’obligació de fer-ho. Ja sabem que a la llarga ens tocarà pagar a tothom els costos d’aquesta crisi però, sens dubte, és preferible contribuir a compensar el dret al treball perdut per aquests sectors pel benefici general que a compensar, per exemple, els diners perduts al projecte Castor que buscaven un benefici particular. Totes les restriccions, més o menys encertades, busquen dominar el risc de descontrol de la pandèmia que ja ha ensenyat que podria col·lapsar els sistemes sanitaris de qualsevol societat. Hem de dominar aquest risc per no caure en el perill d’una deficient atenció sanitària per la seva saturació. El risc zero no existeix, però el coneixement i el control dels riscos fa que no esdevinguin en situacions de perill.

Responsabilitat

A més de les restriccions s’apel·la a la responsabilitat de la ciutadania per posar altres fronteres al virus que també ajudarien a controlar els seus riscos. És ben cert que actuacions responsables permetrien fins i tot aplicar menys mesures obligatòries en forma de restriccions i tancaments. Per exemple, fer més ús del teletreball en aquelles feines on sigui possible per arribar als percentatges de la primera onada quan el confinament domiciliari, la novetat i el desconeixement del virus ho van impulsar. Ara, que ens hem acostumat a conviure amb la seva amenaça, la responsabilitat ha de substituir aquests factors. Quan ens pregunten, tots som molt responsables, tant des del punt de vista individual com d’organitzacions. Però si, per exemple, en el cas d’una empresa la presencialitat es considera un avantatge competitiu, quina serà la primera a cedir-la «voluntàriament» renunciant a la responsabilitat de gestió en bé de l’empresa? Pot més la reacció per por a una situació nova i desconeguda o les imposicions obligatòries que el seguiment de les anomenades recomanacions. És el més habitual. I més si sorgeix confrontació entre responsabilitats.

Ens esperen setmanes en què anirem millor o pitjor respecte a la pandèmia, però en les quals els resultats aniran en funció de les fronteres que es trobi el virus o, en altres paraules, de les mesures restrictives que ens apliquin, agradin o no agradin. El virus només entén de fronteres i la majoria de nosaltres també.