Els castells per a Pau Casals

Entrem en la recta final de la temporada castellera. Les colles han continuat progressant, fins el punt que fa una setmana vèiem el primer 4de10fm de 2017 per la Colla Vella de Valls a Reus. Demà la Jove de Tarragona i la Joves de Valls prometen emocions a Santa Teresa al Vendrell. I dilluns vinent comença la Fira de Santa Úrsula a Valls, una setmana en què la passió castellera adquireix alt voltatge i durant la qual emergeix bona part de l’univers de les arquitectures humanes. 

Enguany l’Ambaixador anual de les colles vallenques ha estat la Fundació Pau Casals, amb seu al Vendrell i presidida per Marta Casals Istomin, vídua de l’insigne compositor, director i intèrpret que morí a l’exili el 1973, vigent el franquisme. El mateix jorn de la diada castellera de Santa Úrsula, diumenge 22, es compliran 44 anys del seu traspàs.

El “Diari” es fa ressò dels seus sentiments envers al fet casteller en uns temps en què els mots del músic vendrellenc i universal, pronunciats en anglès davant l’Assemblea de les Nacions Unides a Nova York el 24 d’octubre de 1971, mantenen una vigència que esborrona. El Secretari General de l’ONU, el birmà U Thant, li lliurà la Medalla de la Pau.

«La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial–, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. 

“A Catalunya em sento molt a prop del mestre”
Marta Casals

A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan són al cel, van cantant: pau, pau, pau, i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya».

La determinació més alta
Marta Casals explica que «per al mestre els castells representaven la força, la determinació per arribar al més alt i l’esperit del poble català».  Referint-se al llarg exili, concreta que «la natura i els castells van ser les grans enyorances de la seva terra. S’emocionava amb els castells quan els recordava. Ell també n’havia volgut fer quan era petit». 

Nascut el 1876, Casals posà la signatura en una partitura del «toc de castells» titulada «Los Xiquets de Valls», de l’any 1900, que es considera la primera autografiada de la melodia que s’ha perpetuat fins avui. Presidí el concurs de castells el 1932 i 1933 a Tarragona.  «Després d’haver de deixar la seva terra, no en va veure gaires. Però tant a Prada com a Puerto Rico, els llocs d’exili, sempre conservà una fotografia dels castellers», relata la seva esposa.

Els castellers del seu poble, els Nens del Vendrell, eren conscients de l’afecte que el mestre tenia per aquesta manifestació patrimonial. «Va poder veure’ls a Prada, a l’altra banda del Canigó, el 1964 i també pel seu 90è aniversari el 1966», explica apassionadament Marta Casals.

Pau Casals està considerat un dels músics destacats del segle XX i un brillant humanista, defensor de la llibertat, la justícia i la pau. «Estic molt emocionada perquè els castells avui continuen les idees de confraternitat i de patriotisme, i estan íntimament lligats a la catalanitat», conclou la Marta.