Más de Tarragona

'Els castells s'han de viure en primera persona'

Conscient del gran repte, en Xavier Bailach agafa les regnes dels Xiquets del Serrallo amb molta il·lusió i ganes d´explotar tot el potencial de la colla

Núria Jacas

Whatsapp
Bailach, a la Baixada de la Misericòrdia. Foto: pere ferré

Bailach, a la Baixada de la Misericòrdia. Foto: pere ferré

Any nou, vida nova, reptes renovats i il·lusions per complir. Amb aquesta premissa, en Xavier Bailach engega el 2017 amb la responsabilitat i l’honor de ser el nou cap de colla dels Xiquets del Serrallo.

Nascut a Amposta però viscut des de sempre a Tarragona. Té 41 anys. És marit de la Marta i pare d’en Pol d’11 anys i de la Júlia de 8. És periodista, professió que ha exercit des de ben jove, i actualment treballa dins l’equip de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Bailach, que és així com el solen anomenar els companys, no només ha viscut els castells vestit amb camisa i a plaça, sinó que també va estar al llarg de tres temporades darrere dels micròfons del Toc de Castell de Tarragona Ràdio. «Sí, vaig estar tres temporades succeint el gran Carles Cortés i compartint estudi amb en Joan Fortuny, Lluís Marçal, en Joan Borràs i amb en Jordi Suriñach», menciona. [I com us imagineu, l’entrevista deriva durant uns minuts a parlar de batalletes del Toc de Castell del que ell i servidora, hem tingut el plaer de formar-hi part].

L’any 1993 comença a fer castells amb els Xiquets del Serrallo ‘per la insistència’ dels seus amics. «A mi no m‘agradaven els castells i de fet, passava completament de l’ambient casteller», admet. Explica que quan ell estudiava al Seminari de Tarragona, el dia 24 de setembre sempre els deixaven sortir abans de classe per anar a les escales de la Catedral i veure els pilars caminant. «I us imagineu què feia jo, oi? Passava completament dels pilars i me n’anava cap a casa ben content perquè podia plegar més aviat! Qui m’ho hauria de dir avui en dia...», recorda somrient.

Per insistència dels seus amics, un bon dia es va decidir i es va animar a anar al Refugi del Moll de Costa i es va enfaixar per primera vegada. «Arribo allà sense saber ben bé què fer, algú que no coneixia m’agafa i em diu: tu, posa’t aquí! I de sobte estava tocant-li el cul a una noia!», explica entre rialles.

Però el que de veritat va enganxar a Bailach als castells va ser la ‘humanitat’. «Estar en una colla és una cosa que s’ha de viure en primera persona. Formes part d’un col·lectiu on et trobes amb un ric i amb un pobre, amb un guapo i amb un lleig i tots amb reptes i objectius comuns», explica. A més, el fet de pujar en un autobús cada cap de setmana i recórrer i conèixer pobles i ciutats, va fer que Bailach es convertís ràpidament en un casteller modèlic, dels que mai falla.

I després de 24 anys amb la camisa blava, en Xavier es converteix en el nou cap de colla dels del barri mariner i confessa però que està espantat i il·lusionat a parts iguals. «Tu agafes una cosa amb molta il·lusió però saps perfectament que és un gran repte i tindràs molts contratemps que hauràs d’assumir perquè tu no ets diferent dels altres que ja han passat per on ara passaré», diu.

Reconeix que castellerament la colla pot estar millor o pitjor però socialment, la defineix com una entitat molt musculada «i no per quantitat, sinó per qualitat». «Som una colla molt integrada dins de les activitats festives de Tarragona i organitzem tres diades pròpies pagades de la nostra butxaca (Sant Pere, la Diada del Carme i la Diada Blava). I que una colla petita faci tot això al marge de les activitats festives i socials que muntem, vol dir que estem molt musculats i molt motivats a seguir creixent».

Temas

  • TARRAGONA

Comentarios

Lea También