Els meus llibres per acomiadar l'any

El Bandit (Quaderns Crema i Acantilado) és la primera novel·la de l’escriptor israelià Itamar Orlev, amb la que va guanyar el prestigiós premi Sapir. El protagonista, Tadek, és d’origen jueu i viu a Israel on es va refugiar amb la seva mare i germans quan era petit. La seva vida és frustrant: escriu però no publica, la dona l’ha abandonat i s’ha endut el fill. Tadek té el pare en una residència a Polònia. És un home decrèpit, barroer, abandonat per la família i alcoholitzat pel vodka. Tadek sospita que acabarà igual que ell. Fa vint anys que no es veuen i decideix visitar-lo. A partir d’aquí Tadek torna als seus orígens, viatja amb el pare als llocs de la infantesa i retroba a familiars. Però Bandit també és un viatge interior per la vida de tots dos: l’horror que va patir el pare amb la invasió dels nazis i després l’horror de la invasió russa. Hi ha escenes commovedores entre pare i fill, un pare que havia maltractat la família en els seus deliris amb l’alcohol. I també hi ha escenes molt dures, de retrets i fantasmes del passat que van apareixent. Bandit parla de l’amor filial, de la tendresa, de la soledat, de la recerca de la identitat. Una gran novel·la.

Benvinguda a casa (L’Altra i Alfaguara) són uns esquetxos autobiogràfics de Lucia Berlín, autora pòstuma de dos llibres que la convertirien en una escriptora revelació als Estats Units deu anys després de morir. Ara el seu fill ha reunit uns textos que Lucia va deixar inacabats. Són apunts o pinzellades de totes les cases, divuit, on ella va viure: amb els pares, la germana, les diferents parelles, els fills, els amics... Alaska, Mèxic, Nova York, Xile, Argentina... L’autora va desgranant el record de les cases i els seus habitants, que no és res més que la seva pròpia vida. La memòria feta literatura: la vida pot ser tenebrosa i després plena de llum. El relat s’intercala amb fotografies d’ella i la seva família. La segona part del llibre són cartes que va escriure a amics i familiars i que reforcen la singularitat d’aquesta escriptora.

Records del futur (Edicions 62 i Seix Barral) potser no és la millor obra de Siri Hustvedt, però hi trobem trets característics: el feminisme, la barreja de realitat i ficció, de novel·la i assaig, el compromís social, la lucidesa i la bogeria, la metaliteratura... S.H., la protagonista, té pinta de ser l’escriptora, però precisament és un dels jocs i no ho sabrem mai. S.H. troba un diari dels seus primers dies a Nova York, ja fa quaranta anys, quan deixa per primera vegada casa seva i s’instal·la en una mísera habitació buscant noves experiències i intentant escriure una novel·la. Al seu costat hi viu una noia que cada nit fa estranys monòlegs que ella escolta amb un estetoscopi enganxat a la paret i que li dóna a la novel·la un alo de misteri.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) d’Irene Solà és pura poesia. És com empassar-se glops de rondalles. És capbussar-se en la natura i una manera de fer i de viure que no té res a veure amb la ciutat. És per llegir lentament. Abstenir-se els que busquen acció. Va ser Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019 i ja va per la tercera edició. Canto jo... podria ser un recull de contes però l’autora els ha enllaçats molt subtilment per fer una història unitària ambientada entre Camprodon i Prats de Molló. Qui parla primer són els núvols, després una bruixa que no pot deixar de riure, parlen les trompetes de la mort i el cabirol i l’os i la lluna. I també hi ha uns quants poemes perquè Irene Solà abans de fer prosa feia poemes. I això es nota molt.