Els perquès de Montserrat Bertran

«Les institucions són molt grans; el que compta són les persones». Ho va dir Neus Lorenzo dimarts, en l’acte d’homenatge a la seva àvia, Montserrat Bertran, organitzat per la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV.

Des d’aquest dia, l’aula de Didàctica de les Ciències Socials du el nom d’aquesta mestra de mestres, catalanista i activista feminista a favor de la instrucció de la dona i de l’assistència als infants desafavorits, que va ser la primera professora que va fer classe de català a l’Escola Normal de Tarragona en temps de la República.

Nascuda el 1891 a Torrelles de Foix, va venir aviat a Tarragona, d’on sempre es va considerar. Va estudiar a Madrid, on va beure de les teories innovadores de la Institución Libre de Enseñanza. Es va casar amb el professor tarragoní i diputat d’ERC Manel Galès.

Des del 1929 fins al 1939 va ser mestra a la Normal de Tarragona, primer a l’escola de mestresses (es deia així de les dones que volien ser mestres) i, des del 1931, a l’Escola Normal del Magisteri Primari. Va arribar a ser-ne la directora el 1936, fins que, el 1939, la inhabilità la dictadura.

Hi tornaria el 1951 i s’hi estaria fins a jubilar-se el 1961, els dos darrers anys de nou com a directora.

A banda del què, en la vida de Montserrat Bertran van ser molt importants els coms, i, encara més, els perquès. Ho va deixar clar el professor de Didàctica i doctor en Història Antoni Gavaldà –un dels impulsors de l’homenatge junt amb el també professor Josep M. Pons–, que en glossà la figura.

Pel que fa als coms, rebutjava les mecàniques repeticions, la rutina, el memorisme, i primava l’espontaneïtat, el trencament dels esquemes, la llibertat per a l’alumne i el mestre, el diàleg constant.

Quant als perquès, explicava d’ella mateixa que la seva afició havia estat sempre «indagar en el perquè dels fets humans», la qual cosa l’havia conduït a l’estudi de la filosofia i les ciències afins.

Fonda empremta

Era una humanista, doncs, i va deixar una fonda empremta. Entestar-se a defensar allò que considerava de justícia ‘peti qui peti’ –donar poder a l’alumnat, dignificar la figura del mestre, restablir la llengua– li va comportar problemes i enfrontaments.

Perquè el decret de bilingüisme republicà del 1931 no va apaivagar les discussions sobre la llengua a la Normal tarragonina, sinó tot al contrari. Una part del claustre era reàcia a la normalització del català. Bertran presidia l’entitat Palestra i era membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Dels seus enfrontaments amb l’immobilisme antidemocràtic en queda bona constància a l’arxiu del Diari de Tarragona. «La meva dignitat professional i el fet de pertànyer al Claustre de l’Escola Normal em fan impossible de silenciar més disbarats tan grossos», s’exclamava per exemple el 20 de maig de 1934 des de les pàgines del Diari. Hi va escriure multitud de cartes i articles com a col·laboradora. Així ho recullen els investigadors Cristina Magriñà i Antoni Gavaldà en un estudi el títol del qual ho diu tot del tarannà d’aquella dona pionera: Combats de la professora Montserrat Bertran.

Gavaldà va recordar com ell mateix va tenir de mestra la filla de Montserrat Bertran, Isabel Galès, també present a l’acte als seus 88 anys. Com les filles d’Isabel Galès –nétes de Bertran–, docents compromeses amb la renovació pedagògica.

I és que tot semblava estar lligat com amb un fil invisible però molt fort, a l’homenatge: filles, mares, mestres, alumnes que esdevenen mestres perquè els seus professors els inspiren...

A banda d’una bona assistència d’alumnes de la Universitat, de la presència de la vicerectora Arantxa Capdevila i del degà Luis Marqués, l’acte va comptar amb algunes de les dones que, de la mà d’ERC a Tarragona –també hi era Pau Ricomà–, han rebut el Premi Montserrat Bertran.

Des que es va instaurar el 2007, el guardó ha estat lliurat a Ariadna Costa, Joana Zapat, Catalina Mas, Sara Alzina i Anna Mercadé; Maria Monteagudo Robledo; Maria Gracia Olzina Ferrandiz; Margarida Aritzeta; Núria Buira; Francina Vaqué; Montserrat Abelló; Isabel Iturrieta; i Rosa M. Codines.

Respectats i estimats

Els instants més emotius: el descobriment de la placa a l’entrada de l’aula, i quan Neus Lorenzo anava treient de la bossa els llibres amb què havien estudiat la seva besàvia, la seva àvia, la seva mare, ella mateixa, les seves filles... «Rebran un dia els nens els coneixements a través d’un xip implantat sota la pell?», va aventurar amb tota normalitat. «Les eines canvien, les persones segueixen».

De la història, els despistats diuen que mira al passat; i no, mira al futur.

Montserrat Bertran maldava perquè els alumnes fossin «estudiats, respectats, compresos i estimats». Si res va quedar entès per damunt de tot, va ser que ensenyar a aprendre i ensenyar a ensenyar només es pot fer estimant.

Amb el seu reconeixement a Montserrat Bertran, la URV i les entitats que s’hi van adherir –Diari de Tarragona, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, la Biblioteca Pública de Tarragona, l’Associació de Víctimes de la Represssió Franquista a Tarragona, la Fundació Roca Galès, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Departament d’Ensenyament, la Comissió de la Dignitat, ERC, Òmnium Cultural– van fer molt més que un acte de justícia. Com va dir un cop una altra Montserrat, la Montserrat Roig, si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria.