Els petits plaers que ens omplen la motxilla

La cogulla de Miramar. Pujada nocturna a la serra de Miramar. És l’activitat que més trobaré a faltar aquest estiu. En aquesta, una bona colla de senderistes ens apleguem a Fontscaldes.

ANNA CASABONA (enòloga i sommelier)

Whatsapp
Qualsevol moment és bo per gaudir dels seus camins i de les seves vistes. FOTO: CEDIDAANNA CASABONA, AMB EL DORSAL 484, AMB UNS AMICS. FOTO: CEDIDA

Qualsevol moment és bo per gaudir dels seus camins i de les seves vistes. FOTO: CEDIDAANNA CASABONA, AMB EL DORSAL 484, AMB UNS AMICS. FOTO: CEDIDA

Per a mi, i suposo que per a la majoria de vallencs, arribar d’un viatge i albirar la punxeta de la cogulla de Miramar ens fa sentir com que ja hem arribat a casa. Tant si vens per la Conca de Barberà, com pel Penedès, com pel Tarragonès, aquest cim de la serra de Miramar amb les seves antenes, és ben distingible força quilòmetres abans d’arribar a Valls. Té un perfil molt característic de muntanya acabada en un pic, tal com els nens petits acostumem a dibuixar les muntanyes. La serra de Miramar és com es coneix popularment el massís format per les serres de les Guixeres, Carbonària i de Jordà. El nom de Miramar prové del llogaret de Miramar, una petita pedania que ens pot recordar les famoses Casas Colgadas de Cuenca i que, per a sorpresa de molts, no pertany a Valls, sinó a Figuerola del Camp.

El perquè del nom de Miramar no té massa secret, després de pujar per qualsevol dels camins que s’enfilen per la muntanya, el blau del mar apareix a l’horitzó darrere la plana del Camp de Tarragona oferint un espectacle visual que als qui ens estimem la mar sempre ens reconforta. Però no només ens agrada mirar des de dalt, sinó que, com és ben sabut, als vallencs ens agrada mirar cap a dalt. Tant per admirar el campanar més alt de tot Catalunya, com per menjar calçots i, per descomptat, per mirar cap a la serralada que ens separa de la Conca de Barberà. En aquesta zona, que forma part de la Ruta del Cister, el GR 175 travessa la serra en l’etapa que uneix els monestirs de Santes Creus i Poblet. I si tenim més ganes de caminar, podem fer altres excursions com ara l’ascensió al Tossal Gros que és el pic més alt. També podem aprofitar i anar a menjar en algun dels restaurants a peu de la carretera del coll de Lilla.

Des de Valls, cada any s’organitzen tot un seguit de pujades festives o competitives a Miramar com el correllengua, la pujada de la Mulassa, la pujada amb BTT, la pujada a peu i la pujada nocturna. Que normalment acaben amb un bon aperitiu a la plaça del llogaret de Miramar. Aquest any, malauradament, ens hem perdut algunes d’aquestes activitats a causa de la Covid-19. Però qualsevol moment és bo per gaudir dels seus camins i de les seves vistes. És tot un luxe tenir una muntanya amb un bosc de pins i alzines tan a tocar del poble on pots desconnectar del dia a dia i retrobar-te amb la natura.

L’activitat que més trobaré a faltar aquest estiu és sens dubte la pujada nocturna. En aquesta, una bona colla de senderistes ens apleguem a Fontscaldes cap a les set de la tarda i comencem una ascensió fins a Miramar que acaba a les antenes des d’on es tiren els practicants de paravent. I allí, com que hi ha una catifa de gespa artificial des d’on s’admira tota la Conca de Barberà, la gent s’hi asseu amb una copa de cava i s’espera a la posta de sol. I llavors, com a les famoses postes de sol d’Eivissa, tots ens posem a aplaudir per l’emoció del moment. En acabat, tots ens posem els frontals o agafem les llanternes i tornem a baixar com si fos una aventura a les fosques fins a arribar de tornada a Fontscaldes, on es fa un sopar de pa amb tomàquet i llonganissa. I acabes la jornada sabent que has gaudit d’aquells petits plaers que realment ens omplen la motxilla.

Temas

Comentarios

Lea También