Emboçats de Madrid

Barrets. L’intent governamental d’acabar amb el costum de tapar-se la cara amb la capa llarga i el barret d’ala ampla provocà un motí 

07 junio 2020 14:07 | Actualizado a 07 junio 2020 14:13
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Un dels llegats del coronavirus són les imatges de persones emboçades amb una mascareta per places i carrers. Emboçar ve de boç, l’aparell fet de corretges, filferros o espart que es posa al morro de certs animals, com el gos, per impedir-los de mossegar, o els equins, perquè no s’aturessin a menjar. Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que el verb emboçar, a més de posar el boç, també significa posar-se la bufanda, la capa... cobrint la part inferior de la cara fins al nas o als ulls. Per això, les mascaretes ens han convertit amb veritables emboçats. 

Aquestes peces tèxtils que s’han ordenat com el mitjà protector per excel·lència, en absència de controls massius de tests i de temperatura, eines amb provada eficàcia en altres països, inquieten els cossos policials encarregats de la seguretat pública. El fet de dur la cara mig tapada, és a dir, d’anar emboçat té antecedents en la història. 

En la segona meitat del segle XVIII el govern de l’Estat, de tendència il·lustrada, engegà una campanya de reforçament de la seguretat i l’ordre públic. Per exemple, s’instal·laren molts fanals a la ciutat de Madrid per il·luminar la nit i guanyar tranquil·litat.  

Així mateix, amb un esperit molt borbònic, vingué el control sobre els espectacles, les diversions i les manifestacions festives, de les quals no se n’escaparen les entitats de l’època, les confraries que aportaven els elements del seguici a les festes patronals i al Corpus o els passos escultòrics a les processons de Setmana Santa.  

L’any 1766 els Borbons prohibiren emboçar-se amb capa i barret al·legant que afavoria els delictes

L’actitud de l’aparell de l’Estat durant el període del rei espanyol Carles III no té pèrdua. Per una banda, el 1763 representacions dramàtiques de carrer com la Passió de Jesucrist foren recloses en locals tancats. Dos anys després, el 1765 posaren fi a les escenificacions dels «autos sacramentales», mentre que a partir del novembre a tot el Principat de Catalunya quedaren prohibides les festes nocturnes. 

El descontentament popular i interestamental anava in crescendo, encara més quan s’hi afegí l’augment del preu del pa, la limitació de poders dels ordes religiosos i la idea d’un nou impost sobre els béns eclesiàstics sense ús. Diumenge de Rams de 1766 esclatà a Madrid el motí dit de Squillace. 

Tricornis italians

El catalitzador final fou un decret ideat per Leopoldo di Gregorio, ministre d’Hisenda i de la Guerra, i conegut com el marquès de Squillace, un italià originari de Messina a l’illa de Sicília i amb el marquesat a Calàbria, qui es castellanitzà com Esquilache. Prohibí lluir capa llarga i barret d’ala ampla o xamberg, adduint que aquesta indumentària afavoria que la gent s’embocés i que es cometessin delictes perquè era impossible d’identificar el delinqüent. 

Squillace pretenia imposar la capa curta i el tricorni o barret de tres puntes, ben viu en la moda italiana. Casualment, la indumentària que es volia foragitar també havia estat usada per les tropes estrangeres que protegien Mariana d’Àustria quan, mort el seu espòs –el rei Felip IV–, fou regent del seu fill Carles II entre 1665 i 1675. Era, per tant, una clara permanència de la simbologia austracista que els borbons no podien tolerar.  

El 1777 Francisco de Goya caracteritzà els emboçats com a sinistres

El motí de Madrid s’estengué a altres localitats. Aquests fets provocaren el cessament del marquès de Squillace i la caiguda en desgràcia d’altres ministres estrangers com Grimaldi i Sabatini. 

Però l’estigmatització dels emboçats continuà en el segle XIX i originà un ball parlat de sang i fetge dels que actuaven en les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès. Es titulava Los embozados de Madrid o Embuzados. Els «embozados» són caracteritzats com uns criminals urbans que, arribats d’Andalusia, maten i segresten en la capital espanyola. 

Fou recollit pels novel·listes Narcís Oller a l’obra Vilaniu i Josep Pin i Soler a La família dels Garrigas, en relació a les actuacions a Valls i Tarragona, respectivament, des de les dècades de 1850 i 1860. El 1861 se’n té constància a Montblanc. El 1868 Francesc Torné i Domingo, de Reus, féu una còpia o versió, segons vam localitzar en un article d’Andreu de Palma de Mallorca a La Veu de Tarragona de 1932. El 1886 sortí al Sant Sebastià de Riudoms amb 32 balladors. L’investigador Albert Palacín trobà el text de 1886 conservat a l’Espluga de Francolí amb 29 figurants, 6 actes i 1600 versos castellans. Tot torna: ara anem ben emboçats.

Comentarios
Multimedia Diari