Emmudeix la gralla de Miquel Gonzàlez

Ahir el món de la gralla i de la cultura acomiadava el graller vilanoví Miquel Gonzàlez Sànchez, amb la música de l’instrument que l’havia acompanyat tota la vida. Desoint els consells de la seva àvia valenciana que li havia recomanat que no es fes dolçainer, el Miquel, dedicà bona part dels seus anys a un instrument que definia com «elemental i simple».

«Dels grallers de Tarragona, molts venim d’ell», apunta el també graller i gestor cultural Alfred Fort. Fort havia organitzat els primers balls de gralles recuperats a la Tarragona democràtica, en què agrupacions com la del Miquel, els Grallers de l’Acord –fundats el 1979–, o els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar van reintroduir aquest format en les Festes de Santa Tecla.

A les places del Pallol i de les Cols, al Balcó del Mediterrani o a les Coques, el Miquel ens feu descobrir que, amb un instrument autòcton, també era possible interpretar ballables. «Tiger rag», enregistrat el 1917 pels nordamericans Original Dixieland Jazz Band; «Mi casita de papel» de Jorge Sepúlveda i la Radio Topolino Orquesta; «Moliendo café» popularitzada per Lucho Gatica; o «Yesterday» dels Beatles, esdevingueren clàssics esperats del seu repertori amb vetllades memorables com la del cafè concert i el ball de gralles del Sant Fèlix vilafranquí.

Abans i després

En declaracions a Catalunya Ràdio, l’avui reconegut graller Ivo Jordà havia opinat que «l’Acord va ser un abans i un després de la gralla d’aquella època: repertori difícil, notes agudes, ritmes ràpids, versions de melodies d’altres àmbits estilístics». Això sense menystenir les participacions en els seguicis i les processons de les celebracions festamajorenques, gràcies a una primera gralla comprada al taller del lutier Xavier Orriols a la mateixa Vilanova quan encara duia inxa de tenora.

El Miquel ha tingut una notable relació amb grups tarragonins com els Grallers de Tarragona, els Bordons o els de Molnàs. Així Jordi Salvadó, dels Bordons, del qual el Miquel havia esta padrí de casament, explica: «va ser el referent, el mestre, el tutor, el company d’assaigs, i també bon amic, amb qui vaig anar de vacances i fer xerrades i filosofies en dinars». I ho arrodoneix: «un home bo».

Patumaire i pilaner

La darrera participació a Santa Tecla fou acompanyant la Moixiganga, amb una de les tonades més acurades i sentides del repertori local. Precisament la seva presidenta, Noemí Sans, visqué amb ell una experiència que el mateix Miquel destacava com un dels seus tresors immortalitzats en fotografia: l’anada a la Patum de Berga. Potser aquest fet no tindria res d’extraordinari si no fos perquè era invident.

De fet, la imatge d’un cec tocant la gralla per carrers i escenaris també marcà una època. Malgrat aquesta situació personal, com ha recordat el periodista Pep Ribes, el 1983 havia parat el pilar de 4 a segons en formar part de l’expedició dels Castellers de Barcelona tot tornant de la ciutat alemanya de Karlsruhe.

Gonzàlez era un tot terreny. L’exregidora de cultura de Vilanova Isabel Pla n’ha dit que «formava part del paisatge vilanoví, del meu paisatge que es va desdibuixant: l’Acord, la Unió, els grallers, els coros de Carnaval, la Banda Puig, els Pastorets, el FiMPT». Precisament fou una de les alma mater d’aquest Festival internacional de música popular i tradicional, pioner a l’Estat espanyol i antecedent del que després s’han denominat músiques ètniques o del món. L’arribà a dirigir.

Els quatre anys que a mi m’honoraren amb la direcció artística, el Miquel fou, junt als periodistes Lluís Gendrau i Albert Puig, l’home dels consells savis amb qui vaig compartir una experiència única. Ara ja ha ingressat en l’orquestra dels àngels.