En record d’Àngel M. López Calvó

Diuen les cròniques antigues que, abans que arribés El Corte Inglés i el mercantilitzat Dia dels Enamorats, Valentí havia sigut un sacerdot romà que casava en secret joves parelles malgrat un decret imperial que ho prohibia. Aquest personatge (alguns autors parlen de tres sants amb el mateix nom) ha passat a la història com el patró de l’amor universal i, vés per on que jo parlaré avui d’ell, però per assenyalar que és en aquest dia on jo vaig perdre l’amor de la meva vida, el meu marit Àngel, avui fa exactament un any.

En aquesta història no hi haurà salvaments miraculosos ni intervencions divines, només el ràpid i inexorable pas del temps que obliga a replantejar-nos com serà a partir d’ara el nostre caminar. Quan ell se’n va anar, la part de la meva existència que m’havia acompanyat durant trenta-quatre anys, també va marxar. Un lustre més gran que jo, més rodat i, per tant, més bregat, l’Àngel em va ensenyar a moure’m pel món: jo era una setciències de vint-i-cinc anys (alguns diuen que encara ho sóc...), que em vanagloriava dels meus coneixements, i ell em va fer aterrar i em va donar les eines per a combatre en el dia a dia de la vida. Totes les ensopegades, les misèries o les traïcions van arribar, però acompanyades també de les alegries, les esperances i els èxits d’aquesta muntanya russa que és la maduresa.

Qui l’ha conegut, de seguida el recorda: era un personatge singular que deixava empremta; no agradava tothom però tampoc ell ho pretenia; sovint citava Esop quan deia: «Complau tothom i no complauràs ningú». Empenyia els seus alumnes cap a la curiositat i l’estudi i no entenia com ments més privilegiades que la d’ell malgastessin temps i esforços en projectes banals o d’aparador.

Fou un gran amic dels seus amics, generós com pocs, tant que de vegades era jo qui li parava els peus de tanta generositat com prodigava! La família directa no l’havia recolzat, per això se sentia a gust entre els seus parents pescadors, que mai li havien negat un plat a taula. De caràcter obert, de vegades difícil, era directe i a cops ofensiu, però sempre anava amb la veritat per endavant.

Per Tarragona i província corren moltes persones que ara són gemmòlogues, advocades, químiques o mestres gràcies als seus esforços i la seva tossuderia. Fou un divulgador nat; ho he de confessar: em va enamorar explicant-me com es formaven les perles a les ostres o dibuixant en l’horitzó les accions d’una antiga batalla naval. I és que la mar sempre va ser la meva gran rival! Tot el que allí ‘s’hi coïa’ (vaixells, homes, fauna...) era motiu del seu interès i només ‘es va calmar’ una mica quan vam nomenar la nostra filla, Marina, en homenatge a aquesta gran passió.

Tot ho vivia amb força i empenta; era així, no tenia mitges tintes. I ara que no hi és, és clar, el trobo molt a faltar, el trobem molt a faltar. Però m’han quedat grans moments viscuts, una filla en comú, amics immillorables, milers de fotos i la certesa que si el tornés a conèixer, em tornaria a enamorar d’ell... (i potser un Valentí vestit de jutge de pau ens tornaria a casar!).