Entre la Congregació Mariana i la del Nen Jesús

A Tarragona, el jovent de la meva època hi teníem la Congregació Mariana i l’Arxiconfraria del Nen Jesús de Praga, de les quals en vaig formar part. La Congregació Mariana era la predilecta per fer esports de saló, com ara ping-pong o escacs, on jugava l’arquitecte Julio Baixauli. També s’hi feia guinyol, petits espectacles i apostolat. La del Nen Jesús de Praga era diferent i a banda dels temes espirituals s’hi feia cinema i recitava poesia. Jo m’hi trobava bé.

A la Congregació Mariana recordo que va començar la meva afició al cinema i a ser actor, hi va néixer el grup BoPaSa, que vam formar amb Lluís Maria Pagès i Ramon Salas. Vam començar a la Savinosa fent espectacles comicoesportius. Vam arribar a fer actuacions per alguns pobles i omplíem els locals, que normalment era el cinema. Recordo actuacions a Nulles o a Vistabella, on vam actuar al carrer i vam ser el plat fort de la festa.

Recordo a l’Àngel Vicient, que era l’ànima de tot i duia el pes de l’entitat. Era funcionari i estava molt acostumat a escriure. S’editava una revista que es deia Proa amb les activitats de l’associació, amb seu a l’actual Rambla Vella davant de l’antic cinema Capitol, en l’edifici on hi va haver els Claretians i que es va enderrocar per fer-ne un de nou. A partir d’aquí l’entitat va anar aigualint-se fins a cessar l’activitat. S’hi feien concerts de música culta per a la gent gran, amb comentaris. Per als més petits es passava una pel·lícula que compartíem amb els carmelites. Les màquines eren del Cine Club, però les làmpades eren molt cares. Per fer el cinema sonor teníem equips que ens deixaven. Amb el Pagès vam pensar en fer un gran guinyol, molt més barat que el que costava el cinema. Venien molts nois que també volien fer titelles. A banda de l’Àngel Vicient recordo el Benito, que era del cor de l’església de Sant Agustí, els germans Cirera, els Vallverdú, un dels quals va ser president del Nàstic: l’Antoni Vallverdú.

Vadillo era un empleat de contribucions de l’Estat i era el tresorer; Vañó, amb el seu violí, va ser un dels millors metges i tocava amb el Benito al cor, i germà del Dr. Vañó, esportista i professor, i el pare Pallàs va ser el sacerdot que va dur la congregació amb encert.

El jovent ens ho passàvem bomba. Els dissabtes fèiem la «sabatina», que consistia en anar a resar i escoltar una mica de sermó del capellà, després anàvem a jugar a ping-pong, i alguns diumenges anàvem al preventori de la Savinosa on fèiem una mica de catequesi als nens i aprofitàvem per fer alguna actuació com a BoPaSa al camp de futbol. Una altra entitat era l’Arxiconfraria del Nen Jesús de Praga, al capdavant de la qual hi havia el pare Pere Martorell, carmelita descalç de Constantí que va morir d’accident el 2015 amb 88 anys. Popularment eren coneguts com els carmelites «de la punxa» pel seu singular campanar. Recordo els noms d’alguns dels membres: Els Domingo, Aguilar de la Pardina (farmacèutic i un mag molt bo), Ramon Nin (de la Telefònica i bon rapsode), Joaquim Galià Romaní (el president), els germans Solé i Poblet (l’advocat Xavier i el metge Josep Maria) i l’arxiver Josep Barriach Molas.

També hi havia un frare jove, el pare Tomàs. Jo hi passava pel·lícules amb una màquina Pate Baby, de 8 mm i amb pel·lícula de cel·luloide, però era cine mut. El pare Tomàs ens deixava una habitació gran per poder fer el cinema. A aquests passis de cinema hi venia poca gent, ja que aviat vam veure tot el repertori de pel·lícules i en aquella època ja hi havia cine sonor. Eren pel·lícules curtes i mudes com ara de Charlot o el Gordo y el Flaco. Al pare Àngel li van regalar un projector de 16 mm americà i el resultat va ser total, ja que per fi vam poder fer cinema de veritat, encara que era complicat trobar recanvis. Sort del senyor Josep Saumell, que tenia de tot, i, si s’espatllava la màquina, l’arreglava o en portava una altra.

Els Caputxins també feien activitats, hi havia els escoltes. Jo no hi vaig anar, ja que ja em sentia bé als llocs on participava i tampoc hi havia temps per tot. Allí hi coneixia al pare Maties Boada, que era molt catalanista i una persona molt espiritual.

Quan feia la mili vaig estar agregat a la Banda de música de l’agrupació d’infanteria Badajoz 26. Durant diversos dies ens van fer anar a Barcelona a tocar en el relleu de guàrdia que hi havia al Palau de Pedralbes, on Franco s’allotjava. Ens va passar revista a la plaça del Pi, va saludar la bandera i va dir-li «muchas gracias» a l’oficial, després va entrar a l’església de Santa Maria del Pi. Era un homenet i tothom li tenia por, crec que fins-i-tot es van enllustrar les ulleres. Tots els balcons estaven plens de guàrdies civils.

També vam haver d’anar a tocar a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona. Ens vam allotjar a la caserna del Bruc i un oficial en sec em diu en català: «Boada que fas aquí», i em va sorprendre que allí algú em conegués. Vaig acudir i li vaig dir «a sus órdenes, mi alferez», i em va contestar: «soc el pare Tomàs», vaig quedar sorprès de trobar-lo i li vaig presentar els músics. Recordo que ens van donar bon menjar amb vi i gasosa.